L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona presenta Darius Koehli. Inside Poblenou, una exposició que il·lustra les transformacions que han patit el Poblenou i el 22@ en els darrers temps. Són 98 fotografies: les de Koehli són el nucli central de la mostra, però dialoguen amb fotografies del Poblenou de temps anteriors procedents del propi Arxiu Fotogràfic. Aquesta exposició es podrà veure fins el 19 de maig, de forma gratuïta, al Convent de Sant Agustí. I pels que no tinguin ocasió de visitar-la en persona, poden accedir-hi a través de l'exposició virutal penjada a la web de l'Arxiu Fotogràfic. A més a més, l'editorial El Cep i la Nansa n'ha editat un magnífic catàleg.
Media-TIC. 2014. AFB. Darius Koehli / VEGAP.
12 anys de Poblenou
Darius Koehli és un fotògraf que coneix bé el Poblenou (es va instal·lar a Barcelona el 1987). Ha fet diversos treballs sobre el barri, en un prolongat espai de temps, i això li ha permés realitzar una crònica detallada de les grans transformacions que ha experimentat i continua experimentant aquest barri. Koehli no vol fer el típic treball preciosista de postal, sinó que va molt més enllà. Del 2005 al 2009 va realitzar un primer estudi sobre el Poblenou: Sauròpolis, on ja posava de manifest les contradiccions entre un barri tradicional i les noves construccions que s'erigien sobre aquest. Més tard va realitzar un reportatge sobre les instal·lacions industrials poblanovines. Tallers mecànics i indústries que ja tenien els dies comptats van ser immortalitzades per l'objectiu de Koehli en un treball amb el títol Men at Work. La seva feina més recent, que s'ha perllongat fins el 2017, Inside 22@, consistia en documentar fotogràficament els grans equipaments dedicats a les noves tecnologies del 22@.
The Wall. 2014. AFB. Darius Koehli, VEGAP.
Miralls, finestres, reflexos...
En realitat, tot i que sembli que els tres treballs haurien de ser antagònics, en realitat són molt fàcils d'articular, perquè Koehli sempre ha intentat posar de manifest la pluralitat de formes d'un barri on l'agressiva modernització no aconsegueix eliminar la vida veïnal. En les seves obres la xurreria de sempre conviu amb les empreses més sofisticades, i les veïnes que parlen de balcó a balcó són ben bé al costat dels edificis d'arquitectura més agosarada (òbviament, sense cap balcó que faciliti el contacte entre veïns). Per aconseguir aquesta convivència de diferents realitats en una mateixa fotografia, Koehli usa les finestres, els diferents plans, les transparències i, sobretot, els reflexos. Les finestres que són al fons d'un edifici de disseny ens deixen entreveure una escena quotidiana de carrer, rere un vell mur de blocs de ciment despunten les obres claus de la modernitat arquitectònica, els reflexos del sofisticat sostre dels Encants conviuen amb la roba interior més clàssica penjada en les paradetes... Els colors cridaners dels interiors de disseny contrasten amb l'equilibri cromàtic de les zones on perviu la vida de barri...
Skyline del Poblenou des del terrat del Media TIC. 2014. AFB. Darius Koehlim, VEGAP.
Disseny interruptus
La visió del Poblenou de Koehli no està mancada d'humor. El fotògraf confronta la megalomania dels projectes modernitzadors amb la realitat d'un barri que es resisteix a morir i a plegar-se a la dictadura del disseny. Mentre al centre de la sala d'exposicions de l'Arxiu es projecten les imatges del 22@, les fotos dels tallers i de les cases de veïns sobreviuen a nivell de terra. Koehli documenta l'intent d'acabar amb tot un món veïnal, però també el fracàs d'aquesta estratègia, i la supervivència del teixit poblanoví per sota de l'agressivitat manifesta del 22@.
Torre de les aigües del Besòs. Autor desconegut. AFB, 1888.
Els referents de sempre
En un punt clau de l'exposició (el principi o el final, segons com ho vulguem veure) s'hi exposa una fotografia del Poblenou de Francesc Català Roca, del 1950, que esdevé un referent del conjunt de l'exposició. Les fotografies de Koehli dialoguen amb altres imatges del Poblenou, triades entre les que estan dipositades a l'Arxiu Fotogràfic. Sorprén, en una de les fotografies més antigues, del 1915, el fet que el Poblenou ja fos un barri dual, en què els habitatges creixien en els intersticis de les fàbriques (com ara els habitatges sobreviuen a l'ombra dels faraònics edificis de disseny dedicats a les noves tecnologies). Són impressionants les fotografies del Somorrostro de Joan Vidal i Ventosa, d'abans de la guerra. Però les imatges que més enllacen amb les de Koehli, sens dubte, són les de finals dels anys vuitanta, quan una part important del Poblenou va ser enderrocada per donar pas a la Vila Olímpica. La destrucció dels anys vuitanta que ens mostren les fotografies de Colita o de Martí Llorens preludien aquest "no lloc", que mai ha aconseguit dotar-se d'identitat pròpia, que és la plaça de les Glòries, potser el lloc menys confortable de tota la ciutat i veritable símbol d'aquest 22@ incomplet.