David Fernàndez i Anna Gabriel són molt coneguts com a dirigents polítics de la CUP, però tenen altres facetes. Acaben de publicar August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra (Sembra Llibres), una biografia d’un personatge clau de l’esquerra independentista catalana. L’advocat laboralista Gil Matamala (Barcelona, 1934), un home molt discret, però que fins a dates prou recents va tenir un paper destacat amb la seva ajuda jurídica a sindicalistes, militants comunistes, diaris en català, periodistes democràtics, independentistes perseguits... Per saber-ne més sobre el llibre, El Nacional ha entrevistat David Fernàndez i Agustí Gil Matamala.

Com van conèixer els autors a Gil Matamala i com es va originar aquest llibre?
D.F. L’Anna i jo arribem a conèixer el Gil Matamala, per vies diferents, a finals dels anys noranta, per temes antirepressius. Als anys 2000, tots tres compartim moltes coses, en un cicle àlgid per als moviments socials, quan es configura l’etapa moderna de l’independentisme. El 2010 neix aquest llibre. Un dia l’Anna i jo, passejant, vam decidir que volíem saber què hi havia darrere la llegendària discreció de l’August, perquè ens havien arribat moltes històries sobre ells que ens interessaven: la seva participació en la vaga de la Roca Radiadores, la seva presència en el judici de Txiki, la seva defensa dels acusats en el cas Bultó, el seu enfrontament amb Garzón per les detencions d'independentistes el 1992... La vigília del primer de maig del 2010 li vam proposar per mail fer un llibre sobre ell. No preteníem tant fer una biografia, centrada en un personatge, sinó usar la seva vida per explicar una altra història, la que mai no ens havien explicat. Això funciona, i són 28 mesos extraordinaris d’immersió en la història silenciada del país. I al setembre del 2012, quan les gravacions estan tancades, surto escollit diputat i hem de congelar el projecte. I quan surto de diputat, l’altra autora, l’Anna Gabriel, entra de diputada. Però si alguna cosa hem aprés de l’August és que sempre cal mantenir la paraula. Set anys després de començar-lo, amb 5 anys de retard sobre les previsions, hem pogut presentar el llibre.

El vostre llibre és una biografia, però també té moltes mencions al que passava en aquell moment al país. El definiu en algun punt, com “un llibre de memòria contra l’oblit”. Es volia fer alhora, una història del país i de l'August Gil, o és que la vida d’en Gil Matamala és indestriable de la de Catalunya?
D.F. L’itinerari íntim de l’August és un mirall molt fidedigne de la història que no ens han explicat. En la seva trajectòria es troba la història de centenars de persones anònimes, que lluny dels cercles del poder han fet el país i l’han refet.

Aquesta és una història que, o l’explica la gent, o no l’explicarà mai ningú, perquè el poder, el que vol, és amagar-la

Aquesta és la història que us agradaria que us haguessin explicat a vosaltres?
D.F. Sí, en la tasca de fer aquest llibre hi ha una part de mancança. La història de la gent com l’August Gil Matamala és una història que a molts de nosaltres no ens van explicar, com tota la història del franquisme. El 1994, quan estudio Polítiques a l’Autònoma, haig d’aguantar que em diguin que la transició té un nom propi, i que aquest és Juan Carlos I. Amb l’Anna ens vam adonar que havíem d’explicar a la gent més jove episodis de la història més recent. És una història que, o l’explica la gent, o no l’explicarà mai ningú, perquè el poder, el que vol, és amagar-la.

August Gil Matamala neix en una família pobra dels vençuts, però a la postguerra, en uns temps molt difícils, va aconseguir anar a una universitat molt elitista. Com s’ho va fer?
A.G.M. Amb considerable sacrifici per part de la família, la veritat. Encara que quan estic en condicions d’anar a la universitat, la situació familiar s’ha estabilitzat una mica: el meu pare ja no és a l’exili ni a la presó. Jo vaig a la universitat el 1952, quan el meu pare feia uns anys que s’havia reintegrat a la professió de mestre, com a propietari d’una acadèmia, perquè no l’admetien al sector públic. Jo vaig fer tot el batxillerat amb matrícula d’honor, el que va ser un alleujament per a la família i vaig entrar a la universitat gratis. També em vaig pagar els estudis amb el treball; a la tarda anava a l’acadèmia del meu pare, a l’Hospitalet, a donar classes de llatí. I vaig evitar despeses supèrflues; els meus companys de carrera tenien hàbits molt més cars que els meus.

Gil Matamala, a la universitat, va coincidir amb nombrosos personatges que posteriorment tindran un fort protagonisme polític, empresarial, intel·lectual...
A.G.M. La universitat en aquell temps era molt elitista. Ens vam trobar, d’una extracció bastant popular, el Solé Tura i jo, i això va fer que ens entenguéssim bé. També en Francesc Vallverdú venia de la petitíssima burgesia. Però a la nostra promoció hi havia molts fills de notari, i gent de l’aristocràcia, de les grans famílies. Tot i que d’extracció diferent, ens vam anar agrupant gent que estàvem disconformes amb la marxa del país. A molts ens afectava la sensació d’ofec, la manca de llibertats, les inquietuds culturals... No podíem llegir els llibres que volíem ni veure les pel·lícules que ens interessaven... La repressió religiosa havia marcat molt la gent... Ens vam anar trobant una sèrie de descontents, de rebels... Jo tenia unes inquietuds més estrictament polítiques, però tots estàvem molestos amb la situació. Ens ensenyàvem i apreníem els uns als altres: va ser un procés autodidacte. Vam formar la nostra cultura al marge de la universitat. Més endavant, amb l’aparició de gent com l’Octavi Pellissa, el grup va anar evolucionant cap a l’esquerra, cap al marxisme (un marxisme del qual teníem ben poques nocions). No vam tenir mestres fins que ja estàvem acabant la carrera, quan vam entrar en contacte amb Manuel Sacristán, que va ser qui va donar uns criteris ideològics marxistes al grup i ens va conduir cap a la seva integració al PSUC.

Com va ser l’ingrés al PSUC?
A.G.M. No vaig entrar al PSUC sol. Ho vaig fer amb tota la colla de la universitat: va ser una decisió col·lectiva. Estàvem molt units com a grup; Joaquim Jordà, Salvador Giné, Francesc Vallverdú, Solé Tura, Luis Goytisolo... Érem una colla que parlava de literatura, de cinema i de música, i que va anar evolucionant fins a convertir-se en una cèl·lula política comunista. Perquè el PSUC unificava la voluntat de lluitar contra el franquisme. Per a molts era l’única opció raonable, perquè era l’organització que estava lluitant de forma clara, a finals dels anys cinquanta, contra el franquisme.

Com encaixava Gil Matamala, un home tan inconformista, en un partit tan rígid i disciplinat com el PSUC?
A.G.M. Vam formar la primera cèl·lula universitària del PSUC el 1956. Jo vaig aguantar-hi fins al 1968. Són 12 anys. Jo havia heretat algunes idees clares del que havia estat la Guerra Civil, a través del meu pare, que havia fet la guerra, havia passat l’exili a França, havia estat tancat a la presó, havia participat en la resistència... Jo era molt petit, però a poc a poc em vaig anar assabentant d'aquestes coses... El meu enemic era el franquisme, un règim polític que havia destrossat la vida de la meva família. Però el règim es materialitzava, sobretot, en la repressió catòlica, que és el que em va fer patir més. L’Església era una cosa! Jo heretava la idea que el partit comunista era bo. Era bo, perquè era la forma de lluitar contra un sistema que sentia que m’atacava. No era tant una qüestió ideològica, era simplement: o ells o jo...

Si tanta gent que diu que ha corregut davant dels grisos hagués corregut davant dels grisos, Franco no hagués mort al llit

Gil Matamala desmitifica molt la lluita antifranquista. La societat catalana, en conjunt, no va aconseguir mostrar fermesa davant la dictadura.
D.F. És així. Ara que es parla tant del relat, podríem dir que hi ha un relat mitificat. Si tanta gent que diu que ha corregut davant dels grisos hagués corregut davant dels grisos, Franco no hagués mort al llit. Quan reconstrueixes la història veus que no eren tants. Era una minoria molt minoritària, però molt combativa, molt organitzada... Sobretot, procedent del moviment obrer, que era el vertebrador de l’oposició. Els que es deixen el cos i l’ànima a les comissaries són els membres del moviment obrer. La història de l’antifranquisme pivota des del principi en el moviment obrer, sense menystenir altres coses que van existir. Però els que s’han deixat la pell en les lluites no sempre són els que han gestionat les victòries.

A.G.M. En els darrers anys del franquisme es va ampliar molt el ventall de la lluita antifranquista, però això ja va ser molt a finals dels anys seixanta. Als anys inicials érem una minoria extremadament reduïda, i molt desconnectada en grups... Parlem sempre de desenes de militants... La Hispano-Olivetti, una de les grans indústries de l’època, tenia un grup de militants, però no devien passar de 15 o 20 persones. I això era tot, en una fàbrica que tenia milers de persones. I encara hi havia sectors més endarrerits. Era una lluita de minories molt compromeses, molt sacrificades. Van sobreviure per casualitat, els que van aguantar.

Durant el franquisme hi havia silenci perquè només parlaven uns i els altres eren obligats a callar, i amb la transició hi havia silenci, perquè no parlava ningú

El llibre recorda la brutalitat de la repressió franquista, que Gil Matamala sempre va intentar combatre. Com se sent quan veu que s’ha oblidat tantes víctimes del règim?
A.G.M. Va haver-hi una gran amnèsia, que és una conseqüència d’una mala resolució del final del franquisme. El franquisme no va acabar de la forma que mereixia, vençut i sotmès a una veritable expiació de les seves brutalitats. El franquisme va acabar en un empat de febleses que va fer impossible una neteja, i que va donar lloc a la famosa amnistia del 1977-1978, que va crear la situació d’impunitat absoluta en què han viscut els crims del franquisme. No s’ha pogut jutjar absolutament ningú, ni pels crims de la guerra, ni pels de 40 anys de dictadura. Una situació així només es pot aguantar amb el silenci o amb l’amnèsia. Si no es pot resoldre una situació, el millor és no parlar-ne. Durant el franquisme hi havia silenci perquè només parlaven uns i els altres eren obligats a callar, i amb la transició hi havia silenci, perquè no parlava ningú. Es va deixar de parlar. Ningú defensava el Franco, però tampoc ningú demanava comptes. Va haver-hi un silenci de les dues bandes.

D.F. Va ser un silenci molt esbiaixat. Quan es parla de l’amnistia del 1977 i 78 es sol parlar de l’amnistia dels represaliats, però en realitat la gran amnistia va ser l’amnistia dels repressors. El que em sembla pitjor és que s’hagi venut com un model exportable. Ara alguns països de l’Amèrica Llatina ens han passat la mà per la cara, amb una revisió del passat en profunditat.

El balanç de la transició es resumeix en tres xifres: 114.226 cadàvers encara a les cunetes, 188 morts violents per la violència institucional i ultradretana durant la transició, i cap reparació per als 65.000 represaliats del franquisme

Al llibre es planteja el període de la transició com un temps de grans renúncies.
A.G.M. Una de les raons de la transició, de les renúncies de la transició, era la incapacitat de mantenir per més temps una posició de confrontació. L’oposició estava exhausta. Hi havia gent que portava 40 anys de clandestinitat, vivint de forma precària, i volia poder sortir al carrer tranquil·lament. Hi havia un enorme cansament en alguns sectors de l’oposició. Això no justifica, però sí explica, les ganes d’acabar com fos.

D.F. Alguns han venut la transició com un gran èxit. Però nosaltres, en acabar el llibre, fem un altre balanç, que es resumeix en tres xifres: 114.226 cadàvers encara a les cunetes, 188 morts violents per la violència institucional i ultradretana durant la transició, i cap reparació per als 65.000 represaliats del franquisme (fins al 2017 no es van prendre mesures tímides per reparar-los). Quan veus això penses: Quin trànsit a la democràcia és aquest? A més a més, la guerra i la repressió van generar grans fortunes. No pots entendre el sistema econòmic català sense entendre el sistema de poder. “Al principi de tot hi ha la guerra”, diu l’August Gil Matamala. El sistema de poder dur, a l’Estat espanyol, continuen sent els mateixos, els mateixos que van guanyar la guerra.

A.G.M. Acaba de morir la filla del Franco, en possessió de tota la seva fortuna, fins i tot amb 2 estàtues del Pòrtic de la Glòria de la catedral de Santiago. Cap jutge no les ha reclamat. Vivim en un país que ja està bé...

Molts dels companys de lluita de Gil Matamala van renunciar durant la transició a l’autodeterminació, a la república, al socialisme, a la depuració de les elits franquistes... Va sentir-se aïllat?
A.G.M. Jo havia deixat el PSUC uns anys abans de la mort de Franco. I si el vaig deixar va ser, bàsicament, perquè apreciava que el tipus de política que s’estava fraguant per part del PCE i del PSUC portava a les renúncies de la transició. No vaig haver d'esperar a la mort de Franco per adonar-me’n. La meva va ser una actitud preventiva: ho vaig veure venir. Per tant, no vaig quedar decebut. Tenia la sensació que havíem perdut i que l’instrument de lluita al que jo havia dedicat bastants anys de la meva vida ja no m’interessava. La seva previsible transformació en un partit del sistema no m’interessava. A la transició jo i moltes altres persones vam quedar despenjats de la política real.

És evident i segur que si tens poder acabes fent el que no pensaves fer en la vida

Gil Matamala mai es va sentir temptat pel poder?
A.G.M. És evident i segur que si tens poder acabes fent el que no pensaves fer en la vida. És inevitable. Jugar a la contra és molt més gratificant: pots mantenir les teves raons, no renunciar a res i sentir-te moralment satisfet. Potser no veuràs mai els teus objectius acomplerts, però has posat unes llambordes en el camí que porta a la utopia. Si estàs al poder has de transigir amb la realitat. En el meu cas, quan vaig tenir una mica de poder, ja vaig tenir aquesta sensació d’anar cap a un lloc tèrbol. A vegades em preguntava si allò que estava fent era el correcte. Vaig tenir la sensació que si continuava així, hauria de renunciar a moltes coses, dir moltes mentides... Una frase espantosa que vaig sentir que deia Gregorio López Raimundo a un militant comunista: “Tu estás en el partido para tragar culebras”. Jo no volia “tragar culebras”.

Gil Matamala va ser advocat destacat dels grups armats independentistes, però ell afirma que no es va sentir gaire còmode en aquell entorn, per què?
A.G.M. Això és constant en la nostra professió. Si ets advocat, defenses els teus. Això no vol dir que com a persones, ni com a polítics, ni com a militants, et satisfacin... I malgrat tot, els estàs defensant. Tu defenses una persona a la qual s’acusa d’una sèrie de coses i has d’ajudar que en surti el més ben parat possible, o lliure o amb el mínim de presó. Si no estàs gaire conforme amb la seva forma de lluita, és normal. Tu estàs exercint una funció tècnica, i això ho fas tant amb el militant polític com amb qualsevol persona que demani els teus serveis. Jo he defensat coses indefensables: he defensat un carnisser que va matar la seva dona amb un ganivet de la seva botiga. Una part de mi no se sent molt còmoda amb això. Però exerceixes un servei públic. Has d’ajudar la persona que acusen i fer que l’aplicació de la llei sigui el més justa possible. Durant el franquisme vaig defensar militants antifranquistes que feien coses raríssimes, amb les quals no podia estar d’acord. Però els defensava, perquè estaven al bàndol dels lluitadors antifranquistes. En l’època professional dels anys vuitanta em vaig dedicar a defensar totes les causes contra l’esquerra independentista, armada o no... Moltes vegades amb molts dubtes, i amb certa incomoditat, potser perquè no compartia al 100 % la seva actuació. Però els advocats no poden pretendre tenir com a client a l’innocent perfecte.

Gil Matamala és el primer jurista que aconsegueix una sentència d’Estrasburg contra el regne d’Espanya

Tenia fama de guanyar molts judicis... Hi ha qui diu que els guanyava tots.
A.G.M. He procurat fer la meva feina el millor possible. En algun cas he tingut èxit, però també he tingut molts disgustos.

D.F. A l’àmbit jurídic hi ha molta gent que li reconeix la solvència com a jurista, com a laboralista o com a penalista. És el primer jurista que aconsegueix una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans contra el regne d’Espanya, pel cas Bultó, després de 8 anys de lluita...

El que passa avui té unes bases en la retallada de l’Estatut del 2010, però també té les seves bases en una gent que mai ha renunciat a l’autodeterminació ni a la justícia social, i que les ha considerat indestriables

Reivindicar ara Gil Matamala és també una forma de reivindicar els mèrits de l’independentisme històric, en uns moments en què sembla que només es cantin els elogis dels autonomistes passats al sobiranisme?
D.F. Sí. Un sí rotund. És molt necessari deixar constància d'això. Les utopies sempre s’han construït al marge del poder. A la història tot es lliga i tot es disloca. El que passa avui té unes bases en la retallada de l’Estatut del 2010, però també té les seves bases en una gent que mai ha renunciat a l’autodeterminació ni a la justícia social, i que les ha considerat indestriables. Aquesta gent són els picapedrers anònims que han mantingut la flama. Amb el de l’August hi van una sèrie de noms: les germanes Serra, Julià de Jòdar... Gent que va lluitar en solitud durant anys per una cosa que ara és central al país... La lluita no només és d’ara, immediata, sinó que ve de molts circuits i derrotes de la història. Aquesta lluita enllaça amb la dels maquis, amb la dels afusellats del Camp de la Bota, amb la de Puig Antich...

Aquest llibre sobre August Gil Matamala pretén ser una reivindicació del paper d’una gent que ha estat amagada per la història oficial?
La història és un camp de batalla del poder, i nosaltres la volíem explicar des de baix... Això és una restitució d’una part de la història que no ens han explicat. Per a nosaltres és una part central de com hem de descodificar la història, per parlar del passat, però també del present i del futur.

Segons la meva experiència en defenses polítiques, en aquest cas, seria més rendible, fins i tot per als interessos personals, exercir una veritable defensa política col·lectiva sense cap renúncia

L’independentisme està sotmès potser a l’atac jurídic més seriós que ha patit mai. Amb la seva experiència de lluita contra la repressió, quina és la seva visió de la situació actual?
A.G.M. Defensa política vol dir que el que es defensa continua fent política. El que ha comés un delicte comú, es defensa ell, i prou. Els que fan una defensa política, en el procediment, han d’entendre totes les fases del judici com moments de fer política. I el que jo estic observant, amb un cert desconcert, és l’intent de dissociar de la política la lògica i legítima defensa d’una persona que s’exposa a unes penes de presó importants. Segons la meva experiència en defenses polítiques, en aquest cas, seria més rendible, fins i tot per als interessos personals, exercir una veritable defensa política col·lectiva sense cap renúncia.