De vegades resulta difícil, quan pensem en la vida de l’escriptor nord-americà David Foster Wallace (1962-2008), no caure en la temptació de separar-la en dues meitats. En una banda, hi posaríem el fill de classe mitjana del Midwest, l’acadèmic exitós, i l’escriptor brillant, receptor d’una beca MacArthur, professor de diverses universitats i aclamat com una de les veus literàries més interessants i genials de la seva generació. En l’altra, hi posaríem l’individu forçat a aprendre les receptes més bàsiques de la vida per sobreviure, obligat a conviure amb les seves addiccions i l’infern de la depressió en projectes de rehabilitació plens de personatges que provenien d’un món completament aliè al seu. Condensant-ho: és molt més que provocador imaginar-se Wallace, els pares del qual es llegien en veu alta l’Ulisses de Joyce abans d’anar a dormir, en una reunió d’alcohòlics anònims de Massachusetts, envoltat d’expresidiaris amb el cos ple de tatuatges que potser no havien sentit a parlar mai del llibre.
De la intersecció entre aquestes dues meitats, aquestes dues existències, és d’on neix la veritable grandesa de la seva obra
La gràcia és que és precisament de la intersecció entre aquestes dues meitats, aquestes dues existències, d’on neix la veritable grandesa de la seva obra. O dit d’una altra manera: que els dos mons, el del cim del talent literari i el dels aprenentatges més bàsics sobre com conviure amb les parts més difícils de la vida, es fonen en l’escriptura de Wallace. L’autor va posar el seu inesgotable talent al servei d’explorar allò que hi ha al nucli de l’existència humana, caminant més enllà de la ironia i del joc postmodern de la generació prèvia d’escriptors nord-americans, als quals admirava.
I és precisament des d’aquest enclavament que neix L’aigua és això, el discurs que l’escriptor va pronunciar davant dels estudiants que es graduaven al Kenyon College d’Ohio l’any 2005 i que, amb els anys, s’ha convertit en un text emblemàtic. Les fascinants lliçons del text no només ens il·luminen, amb una senzillesa provocadora, les receptes per sobreviure a l’adultesa, sinó que també ens obren una porta a la trajectòria i a la vida de l’escriptor. L’editorial Periscopi, que l’havia publicat originalment el 2014 amb traducció de Ferran Ràfols, reedita ara el llibre en una edició limitada amb motiu del desè aniversari del segell.
I si els tòpics et salven la vida?
És remarcable llegir un autor com Foster Wallace adreçant-se als estudiants amb frases simples i llenguatge planer. L’aigua és això és un discurs curt, sintètic i que va al cor de l’argument. Es desenvolupa amb una voluntat pedagògica elegant, com si fos un catàleg de receptes per a la vida contemporània que es cuida, amb obsessió, d’imposar res. És impossible haver llegit l’obra de l’autor, amb les seves digressions inacabables i la seva escriptura hiperbòlica, i no sentir-se impressionat tant per la determinació d’abandonar qualsevol complexitat artificiosa, com per l’honestedat del text. L’escriptor “una mica massa intel·ligent per escriure”, tal com deia Vicenç Pagès Jordà al pròleg, parla als alumnes sense escuts, tractant-los com els adults que segurament encara no eren. I sobretot, els parla com algú que és a l’altra banda del trajecte de la joventut i la seva arrogància, amb la saviesa d’haver conegut la cara més desagradable de l’existència.
L’aigua és això és un discurs curt, sintètic i que va al cor de l’argument
Per això no resulta tan sorprenent que, lluny de tractar de meravellar-los amb idees inexplorades i radicals, Wallace triï parlar dels llocs comuns i de la normalitat, d’allò que ens queda més a prop de la quotidianitat. “Les realitats més òbvies, ubiqües i importants sovint són les que costen més de veure i sobre les quals ens costa més de parlar”, afirma just començar. La frase no és més que un ‘tòpic banal’, com reconeix ell mateix, però aquí ve el final de l’argument: els tòpics banals, en les trinxeres quotidianes de la vida adulta, diu l’autor, “poden tenir una importància vital”. El discurs explora alguns d’aquests tòpics, que veurem més endavant. Però cal aturar-nos un moment a destacar la importància d’aquesta inversió. La intel·ligència i la brillantor sempre han anat associades a la rebel·lió, a l’originalitat, a l’èpica dels camins inexplorats. Però Wallace es va atrevir a plantejar la pregunta de ‘I si fos al revés?’. I si, en contra del que hem cregut des de fa dècades, la veritable virtut fos la normalitat, l’heroisme de la rutina i el tedi o de les ocupacions avorrides d’oficina?
Les realitats més òbvies, ubiqües i importants sovint són les que costen més de veure i sobre les quals ens costa més de parlar
Ho va fer sobretot reivindicant les vides anodines dels treballadors d’una oficina de la Hisenda americana a El rei pàl·lid, la seva novel·la pòstuma, però també criticant els límits de la ironia a Et unibus pluram o explorant els límits del luxe i la comoditat a l’hilarant assaig He ballat breument la conga. El pessigolleig d’aquesta inversió provocadora, que toca de ben a prop la que planteja l’assagista Eloy Fernández Porta a Las aventuras de Genitalia y Normativa (Anagrama), recorre tota la seva obra i el seu pensament. L’aigua és això és també una apologia normie feta, paradoxalment, des de l’esperit més crític. “El seny adult és l’única forma veritable d’heroisme disponible avui en dia”, diria.
L’addicció a pensar
El discurs, però, també pot ser llegit d’una altra manera: com una porta d’entrada al periple vital del propi escriptor, a les turbulències de la seva joventut, als aprenentatges de la seva lluita contra la depressió i les addiccions. Si ho fem des d’aquest prisma, la seva vàlua i el seu interès es multipliquen. Pensem en un altre dels tòpics que figuren al discurs: el d’“aprendre a pensar”. Per a Wallace, és elemental no només saber triar bé sobre quins temes hem de pensar sinó exercir un control sobre el que pensem i com ho pensem; estar atents al que passa més enllà de nosaltres i triar la forma en què construïm l’experiència. Si no sou capaços de fer-ho en la vida adulta, diu als estudiants, “acabareu absolutament fotuts”.
El discurs també pot ser llegit d’una altra manera: com una porta d’entrada al periple vital del propi escriptor, a les turbulències de la seva joventut, als aprenentatges de la seva lluita contra la depressió i les addiccions
Resulta difícil no pensar, arran d’aquestes paraules, en les lliçons del narrador de La broma infinita sobre l’exaddicte Don Gatley, un dels protagonistes de la novel·la, quan es troba en procés de rehabilitació en un centre de tractament de les addiccions. “La malaltia [referint-se a l’addició] té el seu quarter general al cap”, diu, “la majoria de gent addicta a les substàncies també són addictes a pensar, a tenir una relació compulsiva i insana amb els seus pensaments”. L’experiència de Gately replica la del propi Wallace, que també va viure en un d’aquests centres, a Massachusetts, durant pràcticament un any. Hi va haver d’ingressar després d’un intent de suïcidi, quan ja era una promesa literària incipient. Va ser, tot i la duresa, un període clau per a la seva obra. Tant les cartes del període com La broma infinita mostren la batalla contra l’ego dels interns del centre, que va ser també la de l’escriptor, forçat a acceptar i repetir les consignes del programa i a renunciar a una part important de la seva voluntat com a part del procés de curació. “Les meves millors idees m’han portat fins aquí”, es diuen els interns a ells mateixos. No és d’estranyar, doncs, que l’escriptor consideri que l’arrogància és “un tancament mental que constitueix una presó tan absoluta que ni tan sols el presoner sap que està tancat”. La veritable intel·ligència, sembla dir, és ser capaç de reconèixer les limitacions d’ella mateixa, fins i tot quan n’és una de tan poderosa com la de l’escriptor. Per això són importants els tòpics: cal, de vegades, que la ment es rendeixi.
La felicitat a la cua del súper
Wallace té encara més consells al discurs. Per exemple, sobre com enfrontar-se a les petites frustracions i al tedi inherent a la vida adulta. O, en altres paraules, sobre com trobar certa pau a la cua del supermercat. Esgotats després d’un llarg dia de feina, us trobareu moltes vegades que heu de fer una llarga cua al supermercat, acompanyats d’altres persones, diu als graduats. I és precisament en aquest moment quan podem “triar de veritat”. La nostra disposició natural serà la de revoltar-nos contra la situació, de detestar la gent que ens està impedint poder arribar a casa a descansar. Però precisament la frustració ve de la idea que nosaltres som el centre del món i que les seves prioritats haurien de coincidir amb les nostres. Les històries i les vides d’aquestes persones que ens envolten, també amaguen frustracions i inclús experiències molt més doloroses de les que vivim nosaltres. Si ho recordem, els petits inferns del consumidor, es poden convertir en una experiència “plena d’amor, de compassió i de pau”, diu l’autor.
Fins i tot la intel·ligència més desmesurada, el talent més remarcable, fins i tot la saviesa més refinada, aconseguida amb a força de cops a través dels anys, hi ha vegades que no és suficient per salvar-nos
La llibertat realment important comporta “disciplina, atenció, consciència i esforç”, recorda Wallace, i és per això que l’enfronta a una part central de l’existència, almenys la que es dona sota el capitalisme neoliberal. La defineix molt bé a Aunque por supuesto terminas siendo tu mismo, el llibre que recull les converses amb el periodista David Lipsky el 1996: “Les drogues són una espècie de metàfora de la classe de continu addictiu amb què ens relacionem com a cultura amb les coses que ens envolten”; “ens morim per abandonar-nos a qualsevol cosa”. El destí de Foster Wallace, que es va suïcidar als 46 anys, però, també ens obliga a confrontar-nos amb una veritat difícil de digerir, una que, a la llum de les lliçons del discurs, és especialment cruel. Fins i tot la intel·ligència més desmesurada, el talent més remarcable, fins i tot la saviesa més refinada, aconseguida amb a força de cops través dels anys, hi ha vegades que no és suficient per salvar-nos. Perquè al final, és clar, ens acabem convertint en allò que som.