Actor i director, David Selvas és una de les figures més reconegudes del nostre entorn interpretatiu. Una figura sempre interessant que avui dimarts suma un nou capítol a la seva notable trajectòria amb una revisió d'El Misantrop de Molière. L’espectacle s'estrena al Teatre Grec i farà temporada al Lliure. No és la primera vegada que Selvas dirigeix una obra del llegendari dramaturg francès. Temps enrere ja havia dirigit un Don Juan protagonitzat per Julio Manrique. Com ja van fer en aquella posada en escena, Selvas -que també signa la traducció juntament amb Norbert Martínez (la versificació l’ha fet en Pablo Macho)- ha volgut cercar l’actualització del clàssic. Amb Pol López i Mireia Aixalà com a protagonistes (amb un repartiment que també inclou noms com el mateix Norbert Martínez, Alex Pereira, David Menéndez, Júlia Genís, Laia Alsina i Albert Prat), la relectura de Selvas abandona l'ambient cortesà francès per traslladar la trama a les sinergies de la indústria discogràfica actual.
Tornes a Molière, però aquesta vegada adaptant El Misantrop. Havies vist la versió mítica del Flotats?
Sí. I em va agradar molt.
I tornar a dur l'espectacle a escena ha estat una proposta teva? Fareu el mateix que vau fer amb Don Joan?
Ha canviat totalment el plantejament. Amb Don Joan vam fer una dramatúrgia molt respectuosa afinant algunes coses. Però ara no faria pas el Don Joan de Molière. Actualment, no m’interessa gens fer-lo. Crec que una de les coses bones que han passat, és que la revolució feminista ens ha fet canviar la perspectiva de moltes coses. Això fa set anys no era tan present. Tot just començava. Ara ja ens estem replantejant moltes coses. Ja no estem disposats a veure dalt de l’escenari actituds masclistes que no responen a res del personatge; sinó a la voluntat d’un senyor, l’autor, que ha volgut parlar d’unes coses i no d’unes altres. Això passa amb els personatges femenins que van a remolc, moltes vegades, dels masculins. Per tot això, crec que hem de triar molt bé els textos que escenifiquem.
La revolució feminista ens ha fet canviar la perspectiva de moltes coses
I per què sí El misantrop?
Perquè té el que necessitàvem per explicar aquesta història d’amor que per a nosaltres és el centre d’aquesta obra: dues persones que s’estimen molt poden tenir projectes vitals diferents. Potser portes vint anys amb un projecte vital, l’altre també, però la societat canvia, tu canvies... Què fa que la relació pugui aguantar. Ho penso en aquests termes. El desencaix és molt dur, i admetre-ho encara més. No volíem reduir-ho a un joc buit: pensar que la Cèliméne és falsa i prou no ens serveix de res. També hem inclòs el món de les xarxes, tan present avui en el context d’una empresa discogràfica, que a més necessita salvar-se. I hem pensat que ella per salvar-la necessita complicar-ho tot, li hem de trobar un bon motiu.
Què t’has sorprès del text de Molière?
Molière havia deixat la seva donar per una altra i la va escriure per carregar-se-la. Volíem deslligar qualsevol lectura simplista i argumentar molt bé d’on ve tot el que orquestra Cèliméne, que a l’obra la interpreta la Mireia Aixalà.
Et va ser fàcil triar els protagonistes?
Molt. Els vaig veure de seguida. El Pol com a personatge té un punt d’anar a la seva i de no respondre a una oralitat estàndard. És un paio molt especial i singular, anava fantàstic. A més, la Mireia és una mica més gran que el Pol i aquest desequilibri d’edats m’interessava. Ella segurament ha hagut d’aguantar l’opinió de la gent i les preguntes de tothom sobre per què no han tingut fills.
Com jo podré arribar a tu i com tu podràs arribar a mi és el gran tema de l’obra
Ara has vist clar que calia fer l'obra en vers, però a Romeu i Julieta vas defensar que no.
No és que defensés no fer Shakespeare en vers. És que l’original no en té molt, de vers. No és com Molière, que tot és en vers. Però en aquest cas, a més, hi ha un bon motiu per mantenir el vers. Alceste (el personatge interpretat per Pol López) diu en un moment que la paraula ha perdut el significat que crèiem que tenia i la forma que té ens ha de permetre trobar la veritat. De fet, es pregunta pel valor de les paraules i no només pel significat. Com jo podré arribar a tu i com tu podràs arribar a mi és el gran tema de l’obra. Aquesta necessitat de la paraula amb el vers arriba molt més lluny. Si la fèiem sense vers, ens quedava carrincló. Amb imatges ben travades, el vers ho amplifica tot. Com fa la música. La prosa està més a terra. Alceste ens demana trobar allò que està més elevat.
El també dramaturg Pablo Macho us ha ajudat a adaptar la traducció al vers.
Sí, perquè amb en Norbert no érem capaços de fer alexandrins profunds i ben construïts. No som poetes. Vam veure l’espectacle del Pablo Macho, A fuego, ens va enamorar i vam demanar-li que agafés la nostra versió i que fes a partir d’ella el vers. El Pablo ha trobat solucions magnífiques, com quan es diu: “El problema és que no ens odiem, i no ens ho diem”. L’obra està plena de jocs de paraules d’aquest tipus.
Vau estrenar Romeu i Julieta un juliol sense estar al Grec. Després vau dir que no havia anat bé.
Després va venir L’illa deserta de Marc Artigau i ens vam recuperar, vam poder salvar els mobles. No vaig massa als motius de per què no va anar bé. Hem après que a La Brutal (la seva companyia de producció d'espectacles) no ens podem arriscar a fer produccions per gent jove sense molt més suport públic. Perquè l’entrada de la gent jove són molts menys diners, i ve molta menys gent al teatre. Una producció de 9 actors més 3 tècnics va ser la nostra ruïna. Ara anem obra a obra. Fem com totes les companyies de teatre, tenim l’ajuda de les triennals, que ens ha ajudat a tenir una continuïtat. Experiències com la de Romeu i Julieta ens han fet més conservadors. En el cas d'El Misantrop és una coproducció amb el Grec i el Teatre Lliure.
Fins ara no havies dirigit mai a l’escenari del Grec.
No, mai. Hi vaig actuar fa molts anys en un espectacle del Joan Ollé, Así que pasen cinco años, de Lorca. Per a mi la tria era molt important. Calia fer alguna cosa èpica, com el Julio (Manrique), que va fer un text contemporani, però molt èpic, com va ser Jerusalem. Tota la festa et demana una cosa ampla i la teatralitat del vers ja t’ho dona. També té sentit el musical. Tot signe gran ho permet. El Grec no tolera una teatralitat com la que estem tenint tu i jo ara mateix parlant.