Es deia Eugeni Jofra i Bafalluy, treballava de joier, discret, poc xerraire, i la seva vida va fer un gir radical quan va conèixer la Conchita, una carismàtica andalusa que mirava d'obrir-se camí en el món de la música. Junts van formar Els Dos, un duet que seguia les passes de la Nova Cançó en aquella Barcelona dels anys 60 que, fugint de la grisor franquista, començava a obrir-se a una certa modernitat. L'Eugeni i la Conchita tocaven en alguns locals fins que, un dia i per atzar, ell va haver d'actuar tot sol davant del perill, com en Gary Cooper, tirant del què fins llavors era només un recurs per omplir els espais entre cançons: explicar acudits i historietes que despertaven els riures dels espectadors; uns riures que s'han vist valorats als Premis Gaudí d'enguany.
🟠 Premis Gaudí 2024: data, nominats, presentadors i tots els detalls de la gala
🟠 Nominacions als Premis Gaudí 2024: llista de nominats
De la nit al dia, l'Eugeni Jofra i Bafalluy va passar de músic discret a humorista ovacionat, i la seva popularitat no deixaria de créixer fins convertir-lo en una icona immortal. La biografia del còmic inclou molts dels clixés dels perills de la fama, amb un descens als inferns de la droga, tal i com s'explicava en un documental sobre la seva figura. Però Saben aquell, el film que ens ocupa —i que s'estrena aquest dimecres— s'estima més retratar aquell període de temps concret en què la vida d'Eugenio va girar com un mitjó: primer enamorant-se, després coneixent un èxit brutal, finalment plorant (per dins) la mort de la dona de la seva vida.
Dirigida per David Trueba, la pel·lícula proposa un viatge en el temps que tocarà la fibra dels espectadors catalans, fent una mirada carinyosa a una llegenda de l'humor, suggerint els seus dimonis interiors però sense fer-ne sang, i afegint-hi a la trama de forma juganera i ben eficaç un grapat de cameos amb molt de sentit. Però, per damunt de tot, Saben aquell juga la carta d'una parella protagonista excepcional: ella és una Carolina Yuste que no deixa d'il·luminar la pantalla, i ell, un David Verdaguer que fa una feina brutal i subtil, mutant en un Eugenio amb ànima (i amb l'alegria que el caracteritza, la processó va per dins), que mai cau en la caricatura.
“Tenia molt clar que volia fer la pel·lícula, però també em feia por”, ens confessa l'actor maresmenc en una llarga conversa amb Revers. Amb Saben aquell, Verdaguer fa un pas endavant en una carrera que viu un bon moment: aviat estrenarà La casa, sobre el còmic de Paco Roca, i al gener torna als escenaris catalans amb Elling, l'obra de Simon Bent que arribarà a la Sala Villarroel de Barcelona. Tornant a la por i a l'Eugenio, l'intèrpret ens explica: “Vaig parlar-ho molt amb en David Trueba, i ell insistia molt en que no havíem de fer-ne una imitació, no havíem de fer un Carlos Latre, per entendre'ns. Era qüestió d'agafar l'energia del personatge, i va ser un procés interessant. En David és un director que gaudeix molt de la feina amb els actors, però passa una cosa amb els que som insegurs, com ara jo: hòstia, és que no et diu res! En el bon sentit, eh, vull dir que si no diu res és que el que fas està bé. Però és clar, de vegades et quedes amb el dubte”, explica.
En tot cas, és quasi impossible no fer una mica d'imitació.
En David m'insistia molt en que no m'obsessionés, perquè soc un paio molt obsessiu. Per exemple, m'havia de corregir bastant a un nivell de... jo parlo molt ràpid i l'Eugenio parlava molt lent. Crec que més o menys tenia controlat el to de veu. I les pauses. Però és veritat que jo parlo més ràpid que ell. També és cert que si ho haguéssim fet amb al tempo real de l'Eugenio, la pel·lícula duraria més de quatre hores. Però sí, ell m'insistia en que no m'obsessionés, perquè la realitat és una cosa i la ficció és una altra. Em feia explicar els acudits sense assajar, en directe, amb els extres al davant, un públic real. Buscava aquesta espurna que tens quan has de dissimular els nervis. Em posava molt al límit, suposo que per aquesta cosa, que també té el personatge, de la síndrome de l'impostor. Aquesta ansietat interna que l'Eugenio tenia, darrere dels silencis i la seriositat. I quan reprodueixes un moment com el de les actuacions en directe... no vols fallar, no vols fer-ne befa ni caricatura, no vols liar-la parda!
Ara em queda fer una pel·li d'en Millán Salcedo, i ja em puc morir
Tota una generació coneix molt bé els acudits de l'Eugenio. A la pel·lícula en surten uns quants, però et confesso que n'he trobat a faltar dos o tres de molt mítics...
Jo me'n sabia un munt, no sé quants, però ja saps que hi ha acudits lligats a l'argument, al què passa en cada seqüència. Però el meu favorit no surt: el de les ovelles, les blanques i les negres. El vam filmar, eh, i... no surt! No surt! Jo li deia al Trueba que l'havíem d'incloure, però crec que ell preferia el de l'eclipsi, que sí sona en off.
Tampoc surt el de l'Amadeu i el Cirili amb el diari sota el braç. El papa està boig, el papa està boig... Però, és clar, aquest és massa llarg.
És veritat, és boníssim, aquell acudit. És que clar, n'hi ha tants... I també mola molt veure com li funcionava el cervell a l'Eugenio. És a dir, era un paio que agafava els acudits i els transformava a la seva manera. El del buhíto, el del precipici... Era increïble, aquest paio era increïble. Ara em queda fer una pel·li d'en Millán Salcedo, i ja em puc morir. Faig això i em puc morir.
Parlaves de que et posava al límit interpretar els acudits en públic. No em sembla tan diferent als shows que veniu fent amb l'Oscar Machancoses. Els Dos Machos Verdes Fritos o, ara, el Dos Señoros.
El que fem s'assembla més al que feien el Gran Wyoming i el Reverendo, salvant les distàncies, que no el que feia l'Eugenio. Però sí, clar, jo també m'he enfrontat una mica a l'stand up. També ho feia al programa Tabús. Fer teatre m'ha ajudat molt, evidentment. En Trueba tenia molt clar que l'actor que fes d'Eugenio havia de ser còmic, tenir comèdia a la vida.
Hi ha una idea que plana a Saben aquell: l'humor és la salvació, assegura la supervivència, això li passa a algú tan íntimament trist com l'Eugenio. I, si en tenies dubtes, se't traurien fent un programa com el Tabús, que feia conya amb persones de col·lectius particularment sensibles (addictes, malalts...).
Sí, l'humor és la manera més seriosa d'enfrontar-se a les coses. L'humor et dona distància suficient com per poder veure les coses amb perspectiva. L'humor ens salva la vida, ho he dit sempre, però sense voler fer metàfores cutres a l'estil Paulo Coelho. Ho crec sincerament. A mi me l'ha salvada. Riure's de tu mateix, del què et passa, perquè si no acabaríem molt cardats. L'Eugenio s'hi refugiava. O potser més aviat el feia servir per evadir-se de la realitat.
Veient Saben aquell, no tinc clar si sou o no sou dues gotes d'aigua.
Mira, em va calmar molt veure Elvis. Penses que són igualets i llavors, al final de la pel·li, et posen les imatges de l'Elvis Presley de veritat i no s’hi assemblen gens. Això és una putada per l'actor, i penso... per què mostreu les imatges reals? Però és veritat que la cosa és pillar-li l'energia, i la màscara del personatge, la barba, que sí que és meva, el cabell, que també és meu. El nas, no, el nas és postís, vaig insistir molt en fer-lo servir perquè em donava seguretat. I al final és veritat que t'empasses la semblança física. També portava unes sabates amb alces, perquè jo no soc especialment alt, i portava una cosa així com de drag queen, que em feien com set centímetres més alt. Crec que altres actors bastant més famosos ho porten, i t'he de dir que resulta una mica inconvenient, perquè et puja els glutis i el cul [riu].
He fet pel·lis meravelloses, he fet pel·lis de merda, però la gent que m'hi he trobat és increïble
Aquesta és la pel·lícula sobre Eugenio, però també ho és sobre la Conchita. I la Carolina Yuste fa una feina espectacular.
Em resulta molt fàcil parlar bé de la Carolina. No només ho fa molt bé, és increïble l'emoció que transmet. Com escolta, com mira... i com canta! El que fa la Carolina és molt difícil, perquè ella és el cor de la pel·lícula, passa per milions de llocs. La Conchita és una dona de l'època, més aviat cuidadora, que no es posa mai al davant. Tenia talent per cantar i va veure que havia de fer un pas al costat perquè ell creixés, i això no ha de ser fàcil. Sempre penso en el Pescaílla i Lola Flores, que va ser com a l'inversa. Una opció molt generosa. I la Yuste ho ha fet tot molt fàcil.
És increïble el català que parla a la pel·lícula!
És brutal! És que és una actriu meravellosa amb la qual repetiria moltes vegades, és una kamikaze, ho fa tot bé, la cabrona. S'ha de rodar en català? Som-hi. Cantar? Tocar la guitarra? És molt forta, aquesta dona, i molt divertida. I és molt bona companya! De fet, he tingut molta sort, perquè amb quasi totes les actrius amb les quals he treballat m'hi he portat superbé i les estimo molt. T'ho juro, és que no puc parlar malament de pràcticament ningú. Tothom tira les nostres merdes, tal qual, però jo he tingut una sort... he fet pel·lis meravelloses, he fet pel·lis de merda, però la gent que m'hi he trobat és increïble.
També t'ha passat amb en David Trueba?
Sí, i tant! M'he enamorat una mica d'ell. Crec que és la persona més culta que conec, però, al mateix temps, és zero pedant. Treballar amb ell m'imposava, perquè és un senyor que llegeixo i que m'agrada molt. Un paio molt intel·ligent, però que escolta, que rep, és una cosa increïble. I molt bona persona. Jo de gran vull ser aquest senyor. I ens hem entés molt bé. Després dels Javis, arriben els Davids.
Un dels grans temes de Saben aquell és la gestió de l'èxit. A un altre nivell, però com el vas gestionar tu quan vas començar a l'APM fent del Reporter amb Bigoti?
Jo tenia 21 anys i he de dir que no em va costar gaire gestionar-lo. És que jo, llavors, era un motivat [riu]. Una vegada em van dir una frase molt bona: la fama no fa els imbècils, sinó que els descobreix. Vull dir que els imbècils ja ho són de base. Crec que a mi el teatre sempre m'ha mantingut molt de peus a terra. És a dir, carregar una furgoneta per anar a fer un bolo a Galícia, i que hi hagi quatre espectadors, això no m'ha fet millor actor, però sí que m'ha fet millor persona. O millor professional. A mi, fer teatre m'ha salvat la vida per no flipar-me. Jo penso en la gent jove de 19 anys que ho peta a la sèrie Élite i que no pot caminar pel carrer, i penso, uau, que tinguis molta sort! No era el meu cas. La gent que em trobava pel carrer era molt amable, i jo només era conegut a Catalunya. Però l'Eugenio... clar, ell ho va flipar. Una mica el que li va passar al Dani Rovira, no? Tot el món volia fer una canya amb ell. Com es gestiona això? Doncs no ho sé, perquè no m'ha passat. I estic molt agraït que no m'hagi passat, eh!? Molt.
Un personatge com aquest es percep com un punt d'inflexió?
No ho sé, però sí que n'estic orgullós. Sí és un projecte especial, jo ho he viscut una mica així. Ara que parlàvem del Dani Rovira, el que hauria estat un punt d'inflexió seria haver fet de Superlópez. El català emprenyat, Superlópez. L'única possibilitat de que la meva filla m'hagués vist volant. M'hauria encantat. Jo soc molt friqui de l'humor. Jo em recordo amb 16 anys, que ara potser sembla molt normal però llavors no ho era tant, i ja em coneixia Tip y Coll, l'Eugenio, Gila i els Monty Python. Amb 16 anys vaig descobrir el Flying Circus! Tinc una obsessió amb l'humor.
Fer teatre m'ha salvat la vida per no flipar-me
M'has dit que estaves orgullós de la feina i de la pel·lícula. Et passa sovint?
A veure, pels que habitualment fem teatre, això de veure't en una pantalla gran... hòstia, no és una cosa fàcil per mi. Em costa molt. És veritat que estic aprenent a prendre-m'ho amb més distància, cada vegada més. Tampoc no he fet tantes pel·lis, deu o dotze. N'estic aprenent, a poc a poc.
En quin moment diries que t'arriba Saben aquell?
Joder, quina pregunta. Jo què sé. Sobrevivint, com tothom. En quin moment estic? Acabo de fer 40 anys, llavors... crec que m'arriba en un moment d'una certa maduresa. D'aquí a uns anys, no ho sé, als 50, o bé directament deixo aquesta feina, el teatre, perquè ho passo malament amb el teatre, o ja li dono la volta i m'ho prenc com el que és: un joc i un ofici. No estem operant a cor obert ni jugant-nos la vida de ningú. Vull dir que... o passo el joc i faig el salt, o marxo.