Sergi Torrecilla protagonitza la versió catalana de Retrat de l’artista mort. Un text escrit i dirigit per Davide Carnevali. Nascut a Milà l’any 1981, es va doctorar a la Universitat Autònoma amb una tesi sobre la crisi de la representació en el teatre postdramàtic europeu. Carnevali ha estrenat diversos textos a Barcelona i és professor a l’Institut del Teatre. Ara, i en cartell fins al dia 9 de juny, ha portat al Teatre Lliure Retrat de l'artista mort, un espectacle que s’ha vist a França, Alemanya i Itàlia. De fet el muntatge en si és tot nou, amb el text i el protagonista adaptant el muntatge al context català. Les coses que es mantenen dels altres espectacles són l’escenografia, que és de Charlotte Pistorius, la il·luminació de Luigi Biondi i Omar Scala i la música de Gianluca Misiti. 

DAVIDE CARNEVALI al Teatre Lliure / Foto: Montse Giralt
Davide Carnevali és l'autor de l'espectacle Retrat de l'artista mort / Foto: Montse Giralt

Davide, per què heu fet un muntatge que s’ha adaptat a cada lloc on l’heu interopretat?
És molt important adaptar l’obra al lloc on es fa, per les seves relacions amb la memòria històrica. I per la relació de la gent amb el feixisme. També perquè és important treballar els vincles familiars de l’actor que interpreta l’obra. Cada vegada, l’obra és diferent. A Alemanya el tema central era la relació del nacionalsocialisme amb la dictadura argentina. També pel paper d’Argentina com un lloc d’acollida de jueus i de nazis exiliats. Cognoms italians repartits per tot arreu. A Itàlia el muntatge estava estretament lligat amb el feixisme. La sala històrica del Piccolo Teatre de Milà va ser un centre de policia feixista. Això era important, perquè Giorgio Strehler (cofundador del Piccolo Teatre, a més de teòric de les arts escèniques i director d'òpera i teatre) va resignificar una sala vinculada a les tortures. A França vam incidir en la guerra d’Algèria i l’ocupació nazi.

És molt important adaptar l’obra al lloc on es fa, per les seves relacions amb la memòria històrica

Parlem dels desapareguts.
La idea dels desapareguts neix a Buenos Aires. Hi ha històries personals, com la de la família del meu besavi per part de l’àvia. La història d’Argentina era molt central perquè és un avís de la barbàrie que es va reproduir a Europa durant segle XX, i que pot repetir-se ara a Europa.

DAVIDE CARNEVALI al Teatre Lliure / Foto: Montse Giralt
Retrat de l'artista mort de Davide Carnevali es pot veure al Teatre Lliure fins al 9 de juny / Foto: Montse Giralt

Això fa que el nostre context sigui també singular?
En el context espanyol també és molt impactant si fem aquest diàleg. Hem reescrit tota l’obra a partir de la relació del Sergi amb la seva família. Parlem d’una família dividia entre els dos bàndols. Hi apareixen nens robats, fosses comunes, exilis. Fer aquest espectacle convida l’actor a investigar la seva història personal. I a mi, com a autor, em convida a fer-ho. M’obliga a repensar què significa actualitzar un text.

El que busco és estimular la lectura del públic

És com tu entens el teatre?
Quan escenifiquem els clàssics constantment fem aquesta reflexió. Jo concebo la dramatúrgia com una reescriptura permanent. De totes maneres, no seria el mateix posar el text que estrenem aquí, a Barcelona, a Alemanya, Itàlia o França. Tindria una recepció diferent. I jo el que busco és estimular la lectura del públic. També perquè cal donar-li les claus d’interpretació al públic. Aquí el públic no té un rol passiu, pot entrar de dins de l’escenografia i pot veure com construïm l’espectacle i com el teatre és un dispositiu de construcció i d’interpretació de la història. El meu objectiu és estimular aquesta experiència. I també fent-los conscient.

DAVIDE CARNEVALI al Teatre Lliure / Foto: Montse Giralt
Entrevistem el dramaturg Davide Carnevali / Foto: Montse Giralt

Per tant, la idea del desaparegut sempre ha estat vinculada al teatre.
La idea del desaparegut és essencial al teatre. El gran problema que planteja el teatre és com representar l’altre. Com representar el desaparegut, és un repte. Representar vol dir això: substituir alguna cosa que no hi és. Estar en el lloc d’un absent. Com es representa l’absència? Com es pot donar veu als silenciats? Com es construeix un discurs de la víctima a partir d’un punt de vista que integri la víctima i els vencedors? Nosaltres que som els hereus, com podem ser-ne hereus? Totes aquestes preguntes han estat fonamentals a la filosofia. Jo soc molt seguidor de Walter Benjamin. I la qüestió de donar veu als silenciats de la història és un dels temes claus de la filosofia de Benjamin.

El concepte de representació és polític i estètic, per tant ens hem d’exigir un compromís ètic sempre que fem teatre

Em parles de referents filosòfics, però també n’hi ha de teatrals.
José Antonio Sánchez m’ha influït molt, sobretot els seus articles sobre la representació. I la reflexió molt interessant entre la política i el teatre. El concepte de representació és polític i estètic, per tant ens hem d’exigir un compromís ètic sempre que fem teatre. Nosaltres sempre evidenciem els mecanismes de construcció de la ficció. Això la política no ho fa. Nosaltres ensenyem com s’han construït els discursos polítics. Això ens porta altra vegada a Walter Benjamin, però també a Brecht. Un teatre que no proposa una ficció, sinó que proposa una reflexió sobre la ficció. També Pasolini. Moltes coses que he fet aquí he incidit en tots aquests aspectes. El tema de l’educació estètica que està al servei de l’educació política, també em sembla molt interessant.

DAVIDE CARNEVALI al Teatre Lliure / Foto: Montse Giralt
Davide Carnevali al Teatre Lliure / Foto: Montse Giralt

Em fas pensar en Pasolini i com, de sobte, se’n torna a parlar i molt aquí, a Barcelona.
Pasolini a Itàlia és un personatge totalment oblidat. Era un personatge tan incòmode que l’han oblidat. El més interessant d’ell és, a part de la seva capacitat profètica, la capacitat de posar-se en joc. El Sergi en aquesta obra fa un gest ètic pasolinià, perquè es posa al centre i posa fets reals al servei de la ficció per fer justícia de fets reals. Així com ha fet l’Oriol Genís a l’Àtrium, o com quan vam fer al Teatre Nacional Actes obscens. De Pasolini em quedo amb el compromís del propi cos, que és el que fan tots aquests actors. El teatre encara pot tenir un paper positiu en la nostra societat.