Quan l'extraordinària Vengadores: Endgame (2019) ens va deixar bocabadats, qui més qui menys va veure clar que Marvel ho tindria complicat per no entrar en un pou com el del Barça amb Bartomeu de president. Es tancava la Tercera Fase de les adaptacions cinematogràfiques dels còmics, sí, però també s'iniciava una decadència provocada pel cansament del públic i per la nul·la inspiració de tot el què ha vingut després. En aquell mateix any, i en un acord empresarial històric, Disney va comprar Fox, i en el contracte amb la mítica companyia s'hi incloïen els drets de personatges com els X-Men o els 4 Fantàstics.
És un fet indiscutible que el catàleg superheroic de Fox era el germanet lleig marvelita, si treiem de l'equació el potencial econòmic d'una altra franquícia que, jugant a un esport diferent fonamentat en l'humor desvergonyit, ho havia petat a les taquilles: les dues entregues de Deadpool havien fet diners a carretades, tot i les restriccions (als Estats Units tenia una classificació R, que obliga als menors de 17 anys a entrar a la sala acompanyats d'un adult) provocades pel llenguatge groller, la violència passada de rosca i les constants al·lusions sexuals. Els films de Deadpool eren comèdies pures, amb un número de gags per minut digne dels ZAZ (nota: ZAZ és l'acrònim de Zucker, Abrahams i Zucker, els creadors de clàssics com Aterriza como puedas o Top Secret!), i les no poques escenes d'acció estaven al servei de la llengua viperina d'un Ryan Reynolds que sovint trencava la quarta paret, convertint el públic en còmplice d'un divertidíssim metadeliri ple de picades d'ull autorreferencials, i també de brometes platòniques sobre Hugh Jackman.
Deadpool y Lobezno, la tercera entrega que arriba avui als cinemes, aposta totes les fitxes al negre i recupera per la causa el més carismàtic dels X-Men, unint-lo al mercenari bocamoll que regenera el seu cos i té cara d'alvocat (“ets com si Freddy Krueger s'hagués follat el mapa de Utah, com si t'hagués mossegat un sharpei radioactiu”, li deien a la primera entrega). “Benvingut a l'MCU, no arribes en el seu millor moment”, li deixa anar Reynolds a Jackman, en una de les múltiples conyes que la pel·lícula fa a la canibalització de Disney respecte a Fox i a la salut regulintxi de les històries de superherois (nota 2: MCU són les sigles de Marvel Cinematic Universe).
Alguns dels millors acudits del film disparen contra la ben guanyada fama conservadora de l'estudi de l'oncle Walt, que probablement deu estar regirant-se a la seva tomba veient com l'amic Deadpool no abandona els seus habituals comentaris eròtico-festius, i en particular la seva afició al pegging (“no és nou per mi, però sí per Disney”, dirà el protagonista), trencant totes les línies vermelles i unes quantes de blanques: “Les bromes amb la cocaïna és l'única cosa que ens ha prohibit Kevin Feige”, adverteix el nostre antiheroi favorit (nota 3: Feige és el gran cap darrere totes les adaptacions cinematogràfiques de Marvel), abans de passar-se pel forro, òbviament, les ordres del big boss.
Jesucrist Superstar
Arribats, doncs, a aquesta majoria d'edat del personatge, ja formant part real de l'MCU, de fet convertit en una de les seves assegurances de vida comercials, Deadpool y Lobezno agafa el brau per les banyes i acaba amb una de les eternes queixes de l'enginyós i irritant mercenari a les anteriors pel·lícules: “No hi ha pressupost per cameos de veritat?”. Aquí, amics meus, veure cares conegudes participant de la festa és un dels grans ganxos de la proposta. No desvetllarem cap ni una de les participacions amiguetils que desfilen a la trama. Però sí us direm que la major part, per no dir totes elles, són per aplaudir amb les orelles.
També podem explicar que Deadpool y Lobezno juga molt bé les cartes d'aquest multivers que porta provocant-nos malsons en un grapat de pel·lícules Marvel recents. És evident, però, que en el context que ens ocupa, els protagonistes s'encarregaran d'enfotre-se'n sense pietat dels universos alternatius, que en realitat justifiquen la reaparició de Hugh Jackman després del final de la molt reivindicable Logan (James Mangold, 2017), que valdria la pena que tinguessiu fresca perquè, d'alguna manera, lliga directament amb el film que ens ocupa.
Aquí, el bo d'en Deadpool passa de voler formar part dels Avengers amb totes les seves forces a creure's el Jesucrist de la Marvel, l'escollit, the One and Only, després de que un conflicte amb l'Agència de Variació Temporal l'acabi portant fins al Buit, un punt ubicat al final dels temps, desèrtic i perillosíssim, que permet fer befa de Mad Max i d'Imperator Furiosa (nota 4: els fanàtics reconeixeu l'AVT i el Buit gràcies a les sèries Agentes de SHIELD i Loki).
Enmig de bromes sobre la sèrie Gossip Girl i la seva protagonista, Blake Lively (casada a la vida real amb Ryan Reynolds), sobre els Minions, sobre Hamlet (en el seu espectacular inici) o sobre La proposición (aquella infumable comèdia romàntica que Reynolds va protagonitzar amb Sandra Bullock, i que és un clàssic running gag dels tres films de la saga), Deadpool y Lobezno reivindica els grans perdedors de les franquícies de Marvel, fonamentalment aquells personatges que apareixien a les pel·lícules produïdes per la desapareguda Fox, el logo de la qual s'utilitza d'una manera similar a com el final d'El planeta dels simis feia servir l'Estàtua de la Llibertat. Un altre dels signes identitaris de la saga és l'ús que es fa de clàssics de la música pop barrejats amb les escenes d'acció. A ritme del Like a Prayer de Madonna, el clímax aquí multiplica els mercenaris, afegeix un gos llenguallarg que sembla fruit del coit “entre un armadillo i un gremlin”, tones de sang i fetge, i estètica de vinyeta.
Deadpool y Lobezno assegura una enorme col·lecció de riallades, ni una menys que les anteriors
És probable que un cert desordre i la necessitat d'encaixar la sàtira mordaç i passada de voltes en el pla d'expansió de Marvel facin que aquesta tercera entrega no arribi a la brillantor de les dues primeres, però igualment cert és que Deadpool y Lobezno assegura una enorme col·lecció de riallades, ni una menys que les anteriors, i reconfirma, si és que a algú li calien més proves, el carisma bestial i el talent còmic de Ryan Reynolds, i la química, a estones homoeròtica, amb un Hugh Jackman encantat de mofar-se de sí mateix, del seu costat d'actor de musicals de Broadway i del personatge de les patilles i les urpes d'adamantium. “Seguiràs fent de Lobezno fins als 90 anys”, li diu el seu company de cartell en un parell de moments del film. No sabem si encertarà amb la predicció, però no ens cal cap bola de vidre per endevinar que ja tenim màxima favorita a pel·lícula més taquillera de l'estiu.