El 27 d'agost de 2024 serà recordat sempre com un dia gran pels nostàlgics de l'indie de guitarres a Barcelona. No només per ser el dia en el qual, després de quinze anys de separació, Oasis va anunciar que es reunien per oferir un tour de catorze dates (que d'això ja en parlarem en un altre moment). Sinó perquè l'esperada gira conjunta de Death Cab For Cutie amb The Postal Service, amb Ben Gibbard al capdavant d'ambdues bandes, aterrava al nostre país. Un concert únic a la capital catalana per celebrar els 20 anys de dos dels àlbums més celebrats dels inicis dels 2000: el Transatlanticism de Death Cab From Cutie, i del Give Up de The Postal Service. Calia posar-se les converses, pantalons pitillo, una samarreta de ratlles i fer via cap a Montjuïc.
Ha estat una nit en què han brillat com mai dos àlbums que van marcar un abans i un després en una generació
La gira, que va comptar amb diverses dates pels Estats Units el 2023, va ser ampliada per trepitjar terres europees. El 27 de febrer d'aquest any es va saber que Barcelona era una de les ciutats escollides. Concretament, el recinte triat va ser el Poble Espanyol. Amb una capacitat per 5000 persones, encara quedaven a la venda algunes entrades pels més indecisos. I tot i trobar-nos en un moment en el qual sembla que l'èxit d'un esdeveniment es mesura per si ets capaç d'exhaurir les entrades, no va ser un impediment per fer brillar com mai dos àlbums que van marcar un abans i un després en una generació.
El dia es va despertar amb el cel lleugerament gris. Era l'escenari perfecte per fondre's en la nostàlgia feliç tots aquells que fa un grapat de lustres es van poder sentir identificats amb Seth Cohen de The O.C.. Però arribada l'hora d'obertura de portes, Barcelona estava submergida en una xafogor insuportable. Això va fer que, malgrat que es pogués accedir des de les sis, l'arribada dels no-tan-joves, que han passat d'escoltar els seus temes preferits a les nits de Razzmatazz a encabir-los entre bodes, converses sobre la declaració de la renda i la migdiada dels més petits, no es va donar fins ben entrat les set. Perquè tot i que els concerts principals comencessin a tres quarts de nou, els teloners s'ho mereixien.
Un esclat d'emocions
En un moment en el qual internet embogeix repetint la paraula BRAT, i proclamant el retorn de l'indie-slaze, les seves festes curulles de cabells despentinats i fotos amb flaixos agressius, no hi havia ningú més adient per escalfar motors que uns dels seus millors representants: The Kills. Tot i que van delectar un públic que anava agafant posicions a poc a poc, amb un show carregat de nova música i una energia sacsejant, es van trobar a faltar grans clàssics com Future Stars Slow.
Transatlanticism és el disc per excel·lència de les ruptures en una relació a distància
Tot plegat es va sentir com una mena de festa d'inici de curs d'un temps passat més fàcil. El pla d'atac era senzill, tocar completament i en ordre el Transatlanticism de Death Cab From Cutie i, seguidament, el Give Up de The Postal Service. Sense alteracions. Fàcil. Sense sorpreses, no? Però el que va succeir va anar més enllà del que mai haguéssim pensat escoltant-los tirats a les nostres respectives habitacions. Tocades quasi les nou, Death Cab For Cutie va pujar a l'escenari. Tots ells vestits de negre. Guitarres, bateria, teclat, piano de paret i Ben Gibbard frontejant. Amb el carisma de Brandon Flowers de The Killers i la intensitat d’un jove emo que va viure les converse planes, va obrir el disc per excel·lència de les ruptures en una relació a distància. Els primers compassos de The New Year van arrancar i tota l’atenció va estar en ells. Mòbils en horitzontal i càntics com si es tractés d’un himne van omplir la pista. L’energia sobre l'escenari desbordava la del públic en un concert que semblava només tenir hits.
Un esclat d'emocions on tot semblava únic i irrepetible, com aquells primers amors i desamors
El fet d'anar amb un ordre preestablert va fer que l'experiència fos una autèntica muntanya russa. Des de corejar un dels seus versos més icònics: "I've been waiting for something to go wrong" com si encara fóssim universitaris en un públic on la mitjana d'edat sobrepassava els 40, a quedar-nos en silenci com si es tractés d'una missa amb les punyents rimes de Tiny Vessels. Destacar grans moments com l'ovació final de la lluminosa The Sound of Settling o la delicadesa de Passenger Seat interpretada únicament a piano. Un dels pocs moments en què Gibbard va parlar, va ser quan va recordar We Looked Like Giants. Al cap i a la fi, anava de fer-ho en un cotxe, refrescant aquesta rabiosa energia juvenil que creua el disc. I no oblidar el corprenedor moment softemo de Transatlanticism o els tocs folk d'A Lack of Color. Un esclat d'emocions on tot semblava únic i irrepetible, com aquells primers amors i desamors, i aquelles primeres nits de festa.
Gaudint del silenci
Absolutament electrificats, i amb la sensació que mai cap celebració de vint anys d'un disc podria ser millor, va arribar hora de l'indietrònica. The Postal Service apareixen, novament amb Ben Gibbard al capdavant, vestits absolutament de blanc, dues dècades després del seu primer concert a Barcelona el 2003 a la sala Razzmatazz, deu anys més tard de la seva segona visita, aquesta vegada dins del cartell del festival Primavera Sound 2013; per demostrar que encara podíem transcendir una mica més. Obrint el Give Up, àlbum que va ser l'èxit més gran de vendes de la discogràfica SubPop després del debut de Nirvana, van fer bellugar fins al més escèptic de la pista. Avui dia costa pensar en una cançó amb sintetitzadors i guitarres millor per obrir un disc que The District Sleeps Alone Tonight, però en directe agafa una capa d'elevació que molts mai no haguessin imaginat. Semblava que no haguessin deixat de tocar. Com si aquests vint anys de silenci no existissin. Such Great Heights, Nothing Better -amb l'acompanyament de la delicada i dolça veu de Jenny Lewis- o els riffs de guitarra de Natural Anthem van demostrar per què Give Up encara és un dels àlbums més influents de la seva època.
L'album Give Up va ser l'èxit més gran de vendes de la discogràfica SubPop després del debut de Nirvana
I quan ja ens havien donat tot el que ens podien donar, ens van obsequiar amb dues perles més. Primer amb una màgica versió acústica de Such Great Heights, on Lewis tenia el mateix protagonisme que Gibbard, seguit d'una inesperada versió d'Enjoy The Silence de Depeche Mode, on tots els músics, tant els de Death Cab For Cutie com els de The Postal Service, van prendre l'escenari. Una gran celebració de la feina ben feta que passa la prova del temps. Per molts serà una nit inoblidable, una nit on la nostàlgia va donar lloc a un brillant present.