Ha passat moltes vegades, i continuarà passant, que no se sap acabar una sèrie a temps. S’allarguen fins a l’extenuació i després tot són lamentacions perquè allò que funcionava tan bé durant el viatge s’ha acabat malmetent per la tossuderia a dilatar-ho. Dexter és, segurament, un dels casos més dolorosos. Va tenir unes primeres temporades molt inspirades, amb un deliciós humor negre i un protagonista que trencava motllos i apel·lava a l’eterna simpatia pel diable. Però va arribar un punt que, de tant forçar la màquina, es va espatllar. Les darreres entregues eren vergonyants i la conclusió, clarament insatisfactòria. El clam va ser tan unànime que, uns quants anys després, es van empescar la manera d’esmenar-ho en una mena d’epíleg, New blood, que no estava malament, però tampoc era per tirar coets. A l’espera de Dexter: Resurrection (que no ho saben, que mai s’ha fet res de bo amb la paraula resurrection al títol?), de nou protagonitzada per Michael C. Hall, han volgut escalfar motors amb una preqüela que ningú no ha demanat. Dexter: Pecado original vol mirar als orígens del personatge preservant l’estructura del producte original, introduint nous personatges per expandir la franquícia. Però no funciona en cap dels seus fronts perquè si la història ja estava esgotada a la sèrie mare, imagina’t en una versió d’Hacendado que ni tan sols es molesta a voler tenir una identitat pròpia.
Dexter: Pecado original vol mirar als orígens del personatge preservant l’estructura del producte original, introduint nous personatges per expandir la franquícia, però no funciona
Preqüela mandrosa
Dexter: Pecado original s’aferra al manual de la preqüela mandrosa. La cosa va d’explicar el moment exacte que el protagonista es converteix en allò que l’audiència sap d’ell, aprofundint en aquest cas en la relació amb el seu pare (Christian Slater, amb el pilot automàtic posat i la mà oberta per cobrar), amb la seva germana i els seus companys de feina. També hi ha els tradicionals monòlegs interiors, alguns (irrisoris) debats morals al voltant de la vida i la mort, i alguns esquitxos d’inventiva a la posada en escena dels crims. Però fins i tot en això últim es mostra incapaç de ser creativa. Per no explicar de més, hi ha un bon exemple al primer episodi: quan el protagonista troba una antagonista digna de morir, la realització és tan plana, tan mancada d’idees, que el moment suposadament “cabdal” té alguna cosa de paròdia involuntària. Tampoc no hi ajuda gens que l’actor escollit per interpretar Dexter, Patrick Gibson, no té ni la meitat de carisma de Hall, a banda de resultar molt inadequat per encarnar la presumpta obscuritat del personatge. Per no parlar del mal que fa veure actors com Patrick Dempsey o Sarah Michelle Gellar prestant-se a un joc que seria divertit si el títol fos Muchachada Nui i no Dexter: Pecado original. Al final, la lliçó és senzilla perquè la sabíem d’entrada. Hi ha finals que no s’haurien d’haver allargat tant i hi ha sèries que s’han de deixar morir en pau.