Posem per cas que la hipotètica Orquestra Filharmònica del Baix Guinardó (“Guinarbronx”, li diuen alguns) s’embotís entre les taules de l'estret bar Los Cuñaos (real), situat en un xamfrà d'aquest barri, per a interpretar la controvertida peça de John Cage “4’33”, l’única partitura de la qual, dividida en tres actes, indica als intèrprets que han de guardar silenci durant els quatre minuts i trenta-tres segons que dura l'obra. Quan el “maestro”, amb gest circumspecte, agités la batuta donant inici al primer tacet, la música que arribaria a les oïdes de la improbable audiència disposada a apreciar aquesta composició d'avantguarda a l'hora de l’esmorzar, consistiria en el següent: patacades en el calaix del marro i posterior brunzit de cafetera, curreles de BCNeta exigint un entrepà de morcilla de la grandària d'un avantbraç —especialitat de la casa— i una mitjana després del torn, avance uno, dos, tres a l'escurabutxaques, una de careta, un altre cigaló d'anís, col·loqui matinerament embriac del partit d’ahir des de la barra, tos, algun rot, algun exabrupte, gargamelletjos, grinyolar de cadires contra el terra, el ringtone transtemporal de la melodia Nokia, petardeig d’una moto entrant des del carrer, l’afilador i el seu xiulet, sirenes de la comissaria veïna… etcètera, etcètera. La vida, l’atzar i l’environment baixguinardorenc, el pur soroll, en definitiva, com quelcom més interessant que el que pugui sonar, posem per cas, al Palau de la Música Catalana. “Deixeu la música per als pringats”, que cantaven els Damned. Doncs bé, aquí, en plena bullícia de Los Cuñaos, em trobo amb l’Oriol Rosell, crític, professor, divulgador i ulleruda efígie vivent del subsol cultural barceloní über alles, a més d'autor d’Un cortocircuito formidable. De los Kinks a Merzbow: un continuum del ruido (Alpha Decay, 2024), l'assaig (no)musical que més rebombori (Ba Dum Tss) va generant enguany.
Sempre he tingut afició per entendre allò que per a mi és inexplicable
De Ràdio Pica a Anal Acrobats
“Em vaig criar just aquí darrere, a Lepant amb Encarnació, i el fet de viure tocant a Gràcia va permetre que a casa arribés amb claredat el senyal de Ràdio Pica”, m’explica Rosell brandant un cafè sol. “De molt jove ja em tirava la música pop, especialment la més sorollosa: el metal, el punk, etc. I a Ràdio Pica, a les nits, vaig començar a escoltar Escuela de sirenas, que feia la gent d’Escupemetralla. Era una bestiesa de programa, no entenia absolutament res, perquè eren una mena de microrelats dadaistes barrejats amb música industrial. Però jo, pel meu caràcter, no rebutjo d’entrada allò que no entenc. Al contrari. Potser és per egomania, però vull entendre les coses i, com que em semblava tan horripilant, em vaig acabar aficionant. Jo estava llavors a l'escena hardcore punk, i hi havia alguns fanzins, com el Maximumrocknroll o el Flipside, on sempre sortien coses d’avant-garde, de Sonic Youth, discos rars de Black Flag i tot això. Sempre he tingut afició per entendre allò que per a mi és inexplicable.”
En el capítol introductori, no obstant això, Rosell parteix d’una anècdota adolescent de caire més oprobiós: la vegada en què, després de llegir una ressenya a Popular 1, estalvia la paga de diverses setmanes per a comprar-se el Psychocandy de The Jesus and Mary Chain, i tot per a tornar l’endemà de Discos Gong amb la intenció de retornar-lo perquè “sonava malament”. L'empleat del desaparegut comerç, que deu portar quatre dècades fotent-se’n, en aquell moment va deixar anar només una rialleta condescendent i li va explicar que no, que era així, que els germans Jim i William Reid sonaven d’aquesta manera perquè volien. L’efecte en el llavors imberbe Oriol Rosell va ser comparable a l’ocasionat per les sorolloses pol·lucions nocturnes de l'emblemàtica ràdio lliure fundada per Salvador Picarol; és a dir, el seu cervell va curtcircuitar. “Per què algú voldria sepultar les seves melodies sota aquesta sorollada? Per què em repel·lia aquest soroll i el de Disorder no?”, va preguntar-se llavors i es continua preguntant a les primeres pàgines del seu llibre. Un cortocircuito formidable és la seva reeixida temptativa per explorar les possibles respostes a aquestes qüestions (i ja de pas, algunes altres de les obsessions de l'autor). I per a trobar-les, Rosell recorre a d'un mosaic de referències que fluctuen, sense complexos, de l'alta a la baixa cultura (sí, la divisió, encara que aparentment més difusa, continua vigent): de Spiderman a Baudrillard, de Iannis Xenakis a Michael Jackson, de Lester Bangs a Jean Genet, de l’accionisme vienès a la web de porno extrem Anal Acrobats. I tot això seguint les petjades, en general esborrades en arribar a la nostra península, de crítics musicals angloparlants del calat de Simon Reynolds, David Keenan o Mark Fisher. Però comencem pel principi: a què diantre ens referim quan parlem de soroll i perquè un assumpte, a priori, tan molest i irritant mereixia un llibre?
El soroll és un concepte que ens hem inventat per a categoritzar tot allò que, en l'àmbit sonor, escapa al nostre control
Les ganes d’abaixar-se les calces
Segons el Diec2 el soroll és aquell “so que no és la veu humana o d’un animal ni el so d’un instrument musical”. És a dir, que l’Institut d'Estudis Catalans només arriba a constrènyer el soroll segons allò que no és. “El més interessant del soroll és que sempre se’l defineix en oposició a una altra cosa, negativament”, segueix Rosell. “Crec que ningú té clar del tot què és el soroll. El soroll és un concepte que ens hem inventat per a categoritzar tot allò que, en l’àmbit sonor, escapa al nostre control. És una cosa que pertany a la possibilitat d’un món sense nosaltres: el soroll pot existir sense que existeixin els humans, la música no. Crec que, en part, ens genera repulsió per això. La gràcia del soroll és que —i és una mica del que tracto al llibre, enfocat des d’una perspectiva diferent a cada capítol— és una figura tan amorfa, tan indefinida, que permet múltiples lectures: no és el mateix el concepte de soroll en l’àmbit de la medicina que en les teories de la comunicació, no és el mateix l’ús del soroll en un gènere musical que en un altre… És un monstre de molts caps, sempre marcat per aquesta negativitat.”
Segons la xicota, allà per l’any 1964, d’en Dave Davies, l’indòcil guitarrista dels Kinks, soroll seria allò que ‘fa que vulguis abaixar-te les calces.’
I prossegueix amb el seu al·legat: “els músics d'avantguarda de la primera meitat del segle XX, John Cage, Pierre Schaeffer i tota aquesta colla, demostren que el soroll pot no existir en el moment en què ells el converteixen en substància musical. Schaeffer, per exemple, agafa el soroll d’una màquina de tren i compon una peça amb cinta magnètica. Allò deixa de ser soroll perquè esdevé missatge, substància creativa. Llavors, la decisió sobre el que és música i el que no és totalment arbitrària. És un cànon convingut. Jo sempre em remeto a una definició molt maca d’Edgar Varèse, que em sembla l’única vàlida, i és que la música és “so organitzat”. Això vol dir que puc agafar el soroll i organitzar-lo. Remetre’s a una definició clàssica de ritme i harmonia, amb tot el que ha passat en el món de les avantguardes, és absurd. La música és el so intervingut humanament. Aquest afany per capturar, dominar i sotmetre el soroll és una manera de reafirmar-nos com a espècie.”
Per al lectorat que senti temptatives de pànic després de llegir d’una tirada els cognoms de Cage, Schaeffer i Varèse, el llibre ofereix una definició de l’ús del soroll en la música, o més aviat dels seus efectes més immediats, molt més prosaica. Segons la xicota, allà per l’any 1964, d’en Dave Davies, l’indòcil guitarrista dels Kinks, el soroll seria allò “que fa que vulguis abaixar-te les calces”. Com adverteix Javier Blánquez al pròleg, “aquest no és un llibre sobre música”. Però de ser-ho, ho seria de música pop. O millor: de música juvenil. I quin exemple més gràfic de l’angst adolescent que el dia en què un adolescent Dave Davies, cabrejat amb el seu germà Ray i fart de les pressions de la discogràfica, va esberlar amb una navalla d’afaitar l’altaveu del seu amplificador, aconseguint així, en una alegre serendipitat, el característic so que catapultà a la fama a la banda londinenca i va establir les bases del que avui reconeixem com a rock.
“La música popular, en el que a l’ús del soroll es refereix, té unes característiques molt particulars, i per a mi s’inicia —d’aquí el subtítol del llibre— amb el ‘You Really Got Me’ dels Kinks”, sosté Rosell. “Existeixen gravacions prèvies amb so saturat, sobretot música blues, Goree Carter, per exemple, dels anys 40 i 50, o el ‘Rumble’ de Link Wray (que van arribar a prohibir en les ràdios americanes per por que aquest so tan esvalotat provoqués algun disturbi adolescent), però una de les obsessions que tenia amb el llibre era tractar el mínim possible allò que podem entendre com a ‘avantguarda acadèmica’. A mi, com a consumidor de música pop, m'interessava entendre la presència d’aquest soroll en la música juvenil, perquè a més té un significat molt diferent que a les músiques d'avantguarda. A les músiques d’avantguarda hi ha la negació del soroll, li treuen les connotacions negatives per a convertir-lo en música. En canvi, en el pop es busca aquesta negativitat; no en l’ús del soroll per se, sinó en el fet d’embrutar la música, donar-li una capa de distorsió o saturació. Els Kinks podrien tocar la seva cançó amb una guitarra acústica, però el que fan és dotar-la d’una capa de negativitat. I aquí és on cristal·litzen totes aquelles pulsions tenebroses que ha de tenir la música juvenil.”
De Whitehouse a Beyoncé (o del trencament del timpà al ‘Break My Soul’)
No pretenc estalviar-los la lectura d’aquest assaig, que els prometo plaent i amena —en algun passatge fins i tot càusticament divertit—, alhora que didàctica, autoral i intencionadament no exhaustiva. Si algú vol llegir una llista completa, jugar a un Qui és Qui? de la música sorollosa en format llibre, trobarà més plaer imprimint la Wikipedia. També els aviso, per evident que sembli, que no tenen per què estar-hi d’acord amb tots els judicis de l'autor. O potser seria més precís advertir que pot arribar a ferir els seus sentiments, per acció o omissió, si és vostè l’afectat fan de segons quina banda. Un cortocircuito formidable parteix de l’esmentada distorsió en el rock per a expandir el seu full de ruta cap als territoris del black metal, el japanoise, la música industrial i unes certes subcultures i fenòmens marginals que encara curtcircuiten la nostra comprensió de l’acte musical i, per extensió, del món.
El que tindria valor és que la Beyoncé tragués un tema de power electronics
De moment, segons m’assegura l’Oriol, el text està tenint molt bona recepció (tot que algun hater psicòpata, probablement un senyor gran amb ronyonera creuada sobre la panxa, ha arribat a amenaçar-lo a les xarxes socials). Una altra cosa és que el seu objecte d’estudi arribi mai a permear en el mainstream per a deixar de ser percebut com quelcom inquietant per al gran públic. “Les úniques possibilitats que té l’ús del soroll en la música són només dues, i ambdues són francament depriments: una és ser domat (per això parlo del tema dels pedals de distorsió, per exemple, que ofereixen un simulacre del soroll al qual se li ha despullat de les seves potencialitats transformadores, per la qual cosa recorro a Baudrillard), o bé recórrer a ell d’una manera tan radical, tan tossudament d’esquenes a les possibilitats comercials que pugui tenir, que, evidentment, el mateix mercat el redueix a la subcultura de la subcultura, a una ‘metasubcultura’. I llavors també perd sentit, perquè prediques per als que ja estan convençuts. Per exemple, el tema del power electronics (un dels subgèneres del noise industrial mes densos, extrems i pertorbadors), gent com Whitehouse… el seu públic ja ve predisposat a que li rebentin el tarro amb el volum i el soroll. Però llavors quina capacitat disruptiva té? Al final acaba funcionant com qualsevol altra música pop. Per això m’interessin molt més els desplaçaments i les recontextualitzacions: el que feien Throbbing Gristle, per exemple, per a algú familiaritzat amb les músiques d’avantguarda, no té res de nou. El seu valor és que ho feien per a gent que no era d’aquell àmbit, i això permetia que passessin coses inesperades perquè el bagatge del seu públic era un altre. El que tindria valor és que la Beyoncé tragués un tema de power electronics. Això sí que seria un curtcircuit.”