Oscar D'Aniello (45 anys, Barcelona) i Helena Miquel (50 anys, Barcelona) eren i són, de nou, Delafé y Las Flores Azules (DFA). La història del grup però, és una mica més rebuscada i ve de lluny, quan en una primera etapa, el 2001-2002, l’Oscar —Delafé— es complementava amb en Marc Barrachina —Facto—. Junts van ser durant un parell d’anys Facto Delafé, fins que el 2003, l’Helena s’incorporava al grup amb el nom de Las Flores Azules, per aquella cançó de Blue Flowers de Dr. Octagon, que conté aquest significat de blue en anglès del color d’una banda i la melangia que representa per l’altra. Una forma d’aportar al nom del grup aquesta vessant més melòdica a una part rapejada que formaven Facto Delafé plegats. Junts, els tres, van ser fins el 2008 —quan en Marc es va desvincular del grup—, Facto Delafé y Las Flores Azules i, després, fins al 2015 —quan l’Helena decidia emprendre un camí en solitari—, van ser Delafé y Las Flores Azules.
Ara, 7 anys després de no veure’ls dalt els escenaris, els seus seguidors estan d’enhorabona perquè els poden gaudir de nou des del passat mes de març, quan obrien el Festival Strenes de Girona per celebrar el vintè aniversari del grup amb un auditori que ballava i aplaudia amb entusiasme temes mítics que han demostrat no haver oblidat. Des de llavors, han tocat, cantat i rapejat per escenaris d’arreu, passant per Saragossa, Madrid o també Barcelona, tocant al Festival Cruïlla fa unes setmanes. Enmig d’unes agendes apretades, trobem un moment per connectar-nos via zoom; l’Oscar vesteix malles per sortir en bici a l’acabar l’entrevista i l’Helena, ens saluda des de la casa on viu al Maresme.
Com porteu aquest retorn, heu tingut temps de pair-lo? L’esteu gaudint?
Helena: Estic súper feliç d'haver tornat. Ho paeixes i ho converteixes en un record preciós que no oblidaràs mai. El Cruïlla va ser un concert molt especial, d’aquells que connectes molt amb el públic, que veus entregat, vibrant, amb la pell de gallina. Són concerts que costen de pair i te n’adones quan dies després, algú et pregunta com va anar i li ho expliques emocionada encara.
Oscar: Per mi, el concert de la meva vida va ser el del Festival Strenes de Girona. He fet molts concerts en molts escenaris i he viscut tota la part del factor sorpresa, de l’efervescència, de flipar amb el que està passant. Però té molta més força tornar després de 7 anys, perquè només tornes un cop i no es repeteix. Tornar a Girona i que caigués l'Auditori va ser una experiència humana viscuda de la qual em sento molt afortunat. Una congregació de molt d'amor. I aquest Cruïlla igual. L'energia segueix i la sensació de quan vas a un concert de DFA de sortir amb les piles carregades, és molt bonica.
Tornar per la porta gran és una meravella, és bestial!
H: Va ser molt especial. La sensació de Girona era la de rebre un gran gràcies, i això no ho he viscut mai. Tothom dret, aplaudint, donant-nos les gràcies per ser allà... No em podia treure el somriure de la cara. Tornar per la porta gran és una meravella, és bestial!
Mar el poder del mar va marcar un abans i un després al grup. Com us va marcar l’èxit d’aquest inici?
O: Amb Mar el poder del mar era el primer cop que entràvem en un estudi a gravar unes veus i era tan amateur el rollo de Facto Delafé, que no gravàvem mai un assaig ni res. No teníem micros, era molt d'estar per casa. Vam anar al Masnou i recordo que vaig començar a cantar anant traient veu, xiuxiuejant, fins que vaig trobar el personatge que, amb la seva part, també rapejada i susurrada, encaixava molt bé. En aquella època estava bastant ficat al panorama musical i, realment la sensació que teníem tots a l'estudi, era que estava passant alguna cosa xula. Potser he fet 70 o 80 cançons al llarg de la meva trajectòria, i n'hi ha poques que recordi la sensació de tenir alguna cosa màgica entre les mans. Recordo escoltar la cançó al tren al tornar cap a Barcelona i pensar: això és molt guai, és molt diferent!
H: Era la primera vegada que cantava en castellà i allà hi havia moltes primeres vegades de moltes coses. Per a nosaltres va ser tot un himne. Recordo que en gravar-la a l'estudi, l'Òscar va dir que notava que estàvem fent alguna cosa especial. Ens va donar uns fruits preciosos i vam recollir moltes coses boniques amb aquesta cançó, va ser el punt d'inflexió, ens va donar moltes alegries i allà va començar una mica tot.
Pel que expliqueu, sembla que va ser molt improvisat...
O: Va anar molt amb el flow. Ara quan gravo, vaig estrofa per estrofa, i allò va ser cantat de pe a pa. Vaig començar a cantar i vaig acabar del tirón. Hi ha imperfeccions, però mai hem volgut repetir aquella versió. És molt fort que la primera vegada que et poses davant d’un micro, gravis una cançó que tindrà milions d'escoltes i serà un semiclàssic dins el pop-indie del teu país. Mar el poder del mar no deixa de ser un petit himne que va marcar molta gent d'una generació.
Mar el poder del mar no deixa de ser un petit himne que va marcar molta gent d'una generació
A què es degut, ara, aquest retorn?
H: En deixar el grup, tenia molta necessitat de desconnectar, d'allunyar-me, de parar, de passar pàgina de tota una etapa. Potser vam estar un any sense contacte amb l'Oscar per una necessitat vital d’aturar-ho tot. Al cap d’un temps, ens vam tornar a escriure, a explicar-nos la vida com a bons amics que som i, temps més tard, em vaig quedar embarassada de bessones, el 2018. Un any abans però, el 2017 vaig publicar un disc en solitari que no va tenir la repercussió que potser esperava, però vaja, vaig seguir picant pedra com he fet sempre, sense causar-me cap decepció, coses que passen. Quan les nenes van fer 3 anys, em va tornar a aparèixer la veu interior que em deia, ‘ei, trobes a faltar alguna cosa’. I ja sabia el que era, la meva part artística i creativa. M'ho vaig estar pensant unes setmanes abans de trucar l'Oscar i quan ho vaig fer li vaig dir; tinc moltes ganes de fer una cançó, et ve de gust? I així va ser. Però no va ser AQUÍ AHORA, la cançó que ara hem publicat...
És amb la que esteu treballant que he sentit a dir que dura mitja hora?
O: Ara mateix dura 31 minuts!
H: Cada vegada que parlo amb tu, dura més! [Exclama rient].
O: No està acabada, porto dos anys amb aquesta aventura musical i l'Helena hi ha anat entrant per gravar les veus. No em pensava que ella tornés mai més, ho tenia super paït i recordo aquella trucada, exactament on estava del menjador, de mirar la meva dona i de pensar; “que fort, m'està trucant l'Helena per dir-me això, ara t'explicaré una cosa molt heavy”.
I aquesta és una cançó que estava començant en rebre la seva trucada, en l'època del confinament, quan estava morint gent que una setmana abans estava bé. Volíem fer alguna cosa que mostrés com és la vida, i el fet que l'Helena hi volgués participar i de només fer una cançó, ha fet que no la parés de dilatar, perquè no s'acabi mai aquest moment, i ara gairebé és un disc!
Hi ha títol per a aquesta cançó o data de publicació?
O: Es diu amor i és una aventura musical on ens tirem pedres a la pròpia teulada. Avui en dia, per desgràcia, la música que es consumeix a nivell digital té una xifra al costat del nom de l’artista i de la cançó. Això és un fet terrible, perquè és com si t'estigués dient la nota o la popularitat de la peça. Ara el més underground no és el que mola, el que més es valora són els milions d'escoltes. Una cançó de 30 minuts tindrà poques escoltes, es convertirà directament en un fracàs i no entrarà dins de cap logaritme ni de cap llista de reproducció. Es limitarà a nivell d'expansió. El funcionament de la industria musical es fot hòsties amb l'art. Tot funciona a base de logaritmes; que siguin curtes, que entri la veu abans de ‘x’ moment, etc. Fem art o croissants? Què prioritzem, el logaritme o el que sents? Si ets intel·ligent, primer prioritzaràs el logaritme, perquè aconseguiràs arribar a més gent, però...
H i O: ... Sempre fem el que volem, ens deixem guiar pel cor. Al logaritme que li donin pel sac! [Exclamen somrient] I no sabem si la publicarem, si es quedarà en un calaix per a nosaltres, com la voldrem compartir, potser sense que hi hagi aquesta xifra al costat, no ho sabem. Primer s'ha d'acabar i després veurem què fer-ne.
De moment, però, els vostres seguidors ja poden gaudir d’un tema que sí que heu publicat recentment, AQUÍ AHORA, que no deixa de ser un exemple de com haurien d’acabar les relacions...
O: Nosaltres vam estar 6 anys tocant junts sent parella i 6 anys més tocant sense ser-ho. AQUÍ AHORA és un retorn molt digne que té un sentit.
H: Crec que hi ha moltes parelles que ho han deixat i segueixen sent amics, depèn de la relació que hagis tingut i, sobretot, de com hagi acabat. El primer any després de deixar-ho va costar. Estàvem a punt d'entrar a l'estudi a gravar Vs. Las Trompetas de la Muerte i ens acabàvem de separar. Va ser duríssim, recordo molts moments d'estar plorant, de gravar ‘Hoy’ amb llàgrimes als ulls.
O: En una feina o en una carrera musical hi ha moments molt bonics, però d'altres que són molt durs. Vam estar dos anys amb uns managements que no lluitaven per nosaltres i que no els interessava que creixéssim. Va ser una llosa per a nosaltres sumant la mort del meu pare. Tot allò va desencadenar que l'Helena deixés el grup i van ser uns anys bastant foscos. AQUÍ AHORA és gaudir d'ara mateix, perquè és un moment dolç en què l'Helena i jo tenim les nostres famílies, veiem la llum, tenim més temps i, de cop, ens retrobem amb una cosa que fem molt bé plegats, que és la d’actuar dalt l'escenari i gaudir del que ens queda de carrera, perquè ja tenim una edat... El coronavirus ens va deixar clar que tot és molt fràgil i, dins aquesta fragilitat, gaudirem el màxim possible.
A què atribuïu l’èxit que us ha acompanyat i que us acompanya?
H: Suposo que aquesta barreja de hip-hop amb pop, melodia, parts cantades... Les lletres que escriu l'Oscar són molt properes, la gent sempre s'hi ha sentit identificada. Una vegada el públic començava a venir als nostres concerts, també veien com aquests eren molt enèrgics, que s'ho passaven molt bé, que gaudien molt. Un moment d'evadir-te, de ballar i estar allà donant-ho tot. Van ser aquests factors sumats que van fer que arribéssim on vam arribar, que realment va ser preciós, i on som ara, el fet de veure que tornem per la porta gran.
O: Crec que hem estat un grup o una veu que ha sabut connectar amb la gent i que ha omplert un espai que al mercat Indie no existia. No hi havia aquell calaixet amb la sensació que et dona Delafé y Las Flores Azules o Facto Delafé y Las Flores Azules. Aquesta apologia del petit, del quotidià, de creure en l'amor, que sigui súper íntima a nivell d'escolta i a nivell de directe tant de comunió. Enèrgica en directe, però que també et permet escoltar amb la parella abraçats al llit.
Oscar, tu que sempre t’has envoltat d’altres artistes, amb l'Helena és amb qui més entesa tens sobre l’escenari?
O: Indiscutiblement! Amb Mishima jo estava assegut davant una bateria. A nivell de front man els dos hem crescut molt. Els primers concerts l'Helena es movia i poc més, perquè moltes cançons les havia fet abans de la seva incorporació i no cantava, però la progressió sempre ha estat plegats. Quan hi soc jo és guai, quan hi és l'Helena també, però quan hi som els dos, és molt guai. Ella és delicada, tendre i jo soc una mica més mico, de ballar, de suar, més enèrgic, tot i que ara ella ho és molt més!
H: He après molt i he anat creixent amb el gaudi. Ara vull fer això, i ho faig. A cada moment tens unes necessitats i noto com he crescut molt dalt l'escenari gaudint al màxim.
A Catalunya Ràdio ja t’ho posen fàcil, Helena, a l’hora d’anar de bolos?
H: Vaig intentar que tots els concerts fossin dissabte per no haver de fer gaires filigranes i, més o menys s'ha pogut complir, sobretot els que hem de viatjar fora, per anar tranquil·la. Si no, em toca demanar festes com puc, reservant-me les poques hores que tinc per als bolos... Això em recorda a altres èpoques.
Segur que molts es preguntaran; “I aquests catalans, com és que no tenen cap cançó en català?” Teniu pensat fer-ne alguna?
O: No acabo de trobar el personatge. Me'n vaig al cinisme o al to com més d’espectador de la vida, no sé com explicar-ho. En castellà m’és més còmode. En català no em flueix, em sento una mica ridícul, no m'acabo de creure aquell senyor català dient aquestes coses, d'aquesta manera. Quan escric en català em converteixo en un altre tipus d'escriptor que no em quadra gens amb Delafé, que és molt pur. Però és un dels reptes més grans i més bonics que tinc, fer una cançó en català, però que sigui una cançó molt de Delafé. En tinc moltes ganes!
Estonosepara o gaudirem de Delafé y Las Flores Azules per molt més temps?
H: No ho sé, veurem com ens sentim. De moment estem molt bé. La idea inicial era fer una gira de 10 o 15 concerts, però no sabem com estarem quan arribem a l'últim. Així com sabíem al seu dia que arribava el final quan vaig deixar el grup, ara potser ens passarà el mateix, però amb sensacions diferents i veurem com ens sentim. Quan s'acosti el moment haurem de decidir si volem continuar i si la gent ens vol seguir veient i contractant.
O: Si volguéssim seguir, hauríem de fer un parell o tres de cançons més perquè el logaritme ens valori i funcionin. Més discos no en farem, a no ser que vulguis explicar una història, és un format que està totalment desfasat. Hem de fer que la gent tingui ganes de consumir aquells dos minuts o tres, perquè ja no estem per consumir 45 minuts de cop. El nostre públic vol escoltar cançons que ja coneix i que els recordin moments bonics. Nosaltres estem en aquest punt de viejunos on el públic vol escoltar els nous temes, però dona'm poc del nou i molt del vell. Juguem amb la melangia, portem 20 anys de carrera, tenim un públic que li recordem aquell estiu de Menorca... Aquest ventall de cançons les hem de mantenir, fent-ne algunes de noves, boniques i especials.
Pròximament on us podrem escoltar?
H: A l’agost toquem al Terraceo Fest de Vigo i al setembre estarem al Festival Acústica de Figueres i al Mercat de Música Viva de Vic.
Doncs hi serem i us seguirem durant el temps que ens deixeu. Gràcies als dos per aquesta estona, un plaer!
O i H: A vosaltres!