Per al públic aliè a la música urbana, costa d'entendre el magnetisme que poden arribar a tenir aquests nois joves que, sense gran veu i a més distorsionada per l'autotune, fan plorar els seus fans de primera fila i congreguen milers de persones en llocs com el Fòrum, aquest lloc idoni per als festivals que no tenen a Madrid (on els festivals pateixen tota mena de desaventures), i on per primera vegada aterra un Share Festival que es consolida com a referent de la música urbana a Barcelona. "No he entès res del que ha dit", reconeixia una veterana fotoperiodista després del concert de Dellafuente. "Jo soc lesbiana i em faria hetero per ell", resumia en contrast Noa, una jove de 18 anys, ultrafan, després del concert de l'artista de Granada.
Dellafuente, als seus 30 anys, representa a la música urbana gairebé l'oposat a Quevedo, 21, que va tocar just després. El primer va inventar el trap flamenc, cante jondo amb autotune, bases de reggaeton a estones, de 'house' a estones, de bachata a estones, anys abans que Rosalía i C.Tangana conquerissin el món amb aquesta magnètica combinació entre el folklore i la música urbana. El segon, des de les Canàries, va pujar a una onada ja a l'alça de la música urbana i el reggaeton i va aconseguir trencar-la amb hits ballables que s'escolten a tota hora. Això sí, el seu "quéeedateeee, que la noche sin ti duelee" embogeix i n'enganxa qualsevol.
Però parem amb Dellafuente. Corria l'any 2015, albors del trap amb què els Pxxr Gvng van començar a canviar la música a Espanya, i ell ja coquetejava amb el reggaeton, el flamenc i l'autotune. És Dellafuente al trap el que la Mala Rodríguez al rap, el gran precursor de barrejar la postmodernitat urbana amb l'arrel flamenca i rumbera i de propina absorbir ritmes llatins tot entenent que formen part d'una mateixa cultura. Però a més, a Dellafuente li ha acompanyat aura de misteri i autenticitat difícil d'explicar, amb un màrqueting urbà capaç de crear un fenomen fan de club de fútbol, bufandes i tot del Dellafuente Fútbol Club, mentre s'amagava entre boires i renunciava a l'èxit mediàtic quan el deliri d'èxit semblava que estava per arribar. "És una incògnita", "és un misteri", li descrivien algunes fans després del concert.
El seu recital, que va allargar per més d'una hora encara que només s'esperaven tres quarts d'hora, va repassar hits com 'Consentia' o 'Guerrera', amb la veu de C.Tangana pregravada, i va mantenir l'altura amb les novetats del seu últim disc, 'No te lo niego me ha dolío' o '3 caras', "tenen dues cares les monedes, no en sé com tu en tens tres (...) ets més falsa que un addicte", cantava. Amb l'aire de bachata que ha donat al seu últim disc i amb les seves lletres profundes repassant les desaventures de créixer al seu barri de Granada i els amors més intensos, ploraven les fans a primera fila en el primer concert de l'heroi misteriós des de la pandèmia, primera vegada que toca a Barcelona des del Sónar 2019.
La seva forma d'explicar al públic el vincle amb els orígens no només va estar en les seves lletres, també en una posada escena de videoclip barat i fi alhora. Amb un BMW descapotable, més aviat antic, i un grup de joves passejant-se per l'escenari, va aconseguir muntar una pel·lícula que explicava històries de perifèries. Explicava la seva connexió amb els riders i amb els mecànics, perquè el mateix passejava un xaval amb bicicleta i motxilla d'entregador de menjar per l'escenari com fingia arreglar un cotxe amb espurnes saltant.
Joves de barri en cadires de plàstic, ballant bevent litrones, i fins i tot un lladre en un atracament, personatges de la rutina del barri als quals, tampoc al lladre, Dellafuente negava una selfie. Vídeos amb blocs de barri, capvespres i també una picada d'ullet als vídeos d'electrònica de gent ballant en un club.
Dellafuente és sobretot les històries del barri celebrant l'èxit sense arribar a l'ostentació del luxe, aquesta puresa que, com succeeix amb Morad (amb el qual per cert va col·laborar bastant abans que es fes famós), tant connecten amb els barris. "No canta com altres als culs i a les ties, sinó al seu barri, a com de difícil que ha estat la seva vida. És autèntic", resumia Noa, fan de 18 anys que apel·laven a la seva "diferència" i a la seva "barreja d'estils".
I a l'estona, Quevedo, amb un concert del més senzill, un noi jove amb el magnetisme dels hits, amb l'èxit d'un boom que seria impossible sense pioners com el primer que van obrir el camí. La festa del reggaeton, la bogeria del "Quéeedate, que les nits sense tu tornen", la cançó que es va posar al teu cap durant setmanes, dues formes molt diferents d'abordar la música urbana, amb l'element comú d'una honestedat i falta de supèrbia que contrasten amb la idea de supervedet del trap, o de rockstar, que envolta els joves d'èxit. Apunt important sobre Quevedo: no canta tan malament com els vídeos virals dels seus grans fails.
El festival, al mateix escenari que la setmana passada s'omplia sobretot d'un públic molt diferent, de major edat i amb molts més turistes en un Primavera Sound amb centenars de concerts de dalt de tot de tots els gèneres, des de Rosalía fins a Blur passant per Kednrikc Lamar, i cinc vegades més car, continuarà aquest dissabte amb Morad i Bizarrap com a plats forts per a la jovenalla majoritàriament postadolescent. Els joves Saiko i Ptazeta, el pioner Maikel Dellacalle i Cyril Kramer, completen un cartell desitjable per a aquest ampli públic d'entre 16 i 25 anys que no vol saber res de guitarres i sí de rimes i ballarugues. Com a assumpte pendent del festival, apostar una mica més per la música en català que aquesta vegada només va estar representada per Mushkaa i Miss Raissa, dos artistes que encara tenen moltíssim que dir. Una altra pregunta flota en l'aire dels festivals, però de tots: per què venen com a sostenible allò del vas de plàstic reutilitzable (que van inventar les festes majors tornant-te els diners), ja a dos euros en aquest, amb un100% d'inflació sobre l'habitual, si ni tan sols és retornable?