Enguany es compleix el 250 aniversari del projecte de Carles Sabater, l'enginyer català que va projectar el primer intent seriós de colonització del delta de l'Ebre. Fins llavors el delta no era com el coneixem. Ni tenia la mateixa extensió ni oferia les mateixes possibilitats d'habitació. La història del delta, la física i la humana, s'explica en els últims segles. Des de la centúria del 1700, quan l'estampa de maresmes -fabricada per l'aliança del riu i del mar- seria progressivament transformada en un paisatge de conreus ordenats i de pobles planificats.  El delta de l'Ebre, que es presenta al món amb la marca cultural “La Catalunya insòlita” és, també, l'entorn paisatgístic i humà que explica més bé l'essència mediterrània del país. Aquella que revela les arrels històriques i culturals d'una Catalunya indissociablement lligada a la Mediterrània i a l'Ebre.  Amb el projecte de Sabater s'iniciava una història èpica que trigaria segles a culminar.

El delta que no existia

La professora Mireia Esparza, de la Universitat de Barcelona, va publicar un interessantíssim treball que revela la formació geològicament recent del delta, i que explica, per exemple, que a l'època de la dominació romana el riu encara no havia guanyat ni un pam de terra al mar. No seria fins cap a l'any 1500 que el delta començaria a adquirir el traçat actual, amb la particularitat que les terres guanyades al mar eren una maresma de fang i de tolls. Observant els mapes que dibuixen l'evolució del delta, sorprèn la velocitat que adquireix el procés de formació a partir de la centúria del 1500. Algunes teories ho relacionen amb la devastadora desforestació i erosió dels Monegres -el bosc comunal més gran d'Europa-, iniciada en temps de l’Armada Invencible i culminada a bombo i plateret pel ministre privatitzador -i pretesament il·lustrat- Aranda, sobre les cendres dels “fueros” aragonesos, liquidats a sang i foc pel primer Borbó.

Evolució de la formació del delta de l'Ebre / Font: Vegueries

La navegabilitat de l'Ebre

Els ministres il·lustrats de Carles III -el de la porta d'Alcalà- tenien un curiós concepte del progrés. Després de la privatització i desforestació dels Monegres, i dels beneficis que això va representar per a les seves il·lustrades i llustroses butxaques, van plantejar un projecte de recuperació de la navegabilitat de l'Ebre des de la Mediterrània fins a Saragossa, més enllà del trànsit dels tradicionals llaüts -les “navatas” aragoneses i les “almadías” navarreses. Embriagats de poder polític i d’èxit econòmic, se'ls va acudir la poca-soltada d'amputar a Catalunya “Tortosa y su puerto” -que volia dir tota la vall de l'Ebre catalana- i transferir-la a l’Aragó, amb la peregrina excusa d'impulsar l'activitat comercial de Saragossa. Els professors d'història Emeteri Fabregat i Jacobo Vidal ho expliquen en un interessant treball publicat per la Universitat Politècnica de Catalunya. En aquest context sorgiria, també, el projecte de convertir el port natural dels Alfacs en una gran base naval.

Barraques d'estris, finals del segle XIX / Font: Blog Udeu

El port dels Alfacs

Era l'any 1780 i Carles III va posar els ulls i els ullals sobre el delta de l'Ebre. Aquella maresma de fang i de tolls havia dibuixat un capriciós recer que formava un gran port natural: els Alfacs. I en el seu particular concepte de progrés il·lustrat, va imaginar una gran base naval destinada a ser la gendarmeria de la Mediterrània. I allí on hi havia un petit poble de pescadors hi va planejar una gran ciutadella amb edificis monumentals. També en la seva particular megalomania devia considerar que el nom del poble, La Ràpita dels Alfacs, no era prou digne per al seu projecte monumental. Per català i per popular. I va decidir, com qui decideix anar a fer una feina que només la pots fer sol, canviar el nom pel de San Carlos. Bàsicament, en honor a la seva augustíssima persona. L'afegit de la Ràpita s'incorporaria posteriorment, quan el projecte, per qüestions econòmiques, es va quedar en les beceroles, i el caprici del rei va desaparèixer sobtadament.

Els canals de Sabater

Sabater, en canvi, va redactar un projecte realista amb les possibilitats que oferia el medi i compromès amb les necessitats de la societat. Va projectar dos canals en paral·lel al riu Ebre que exercirien al mateix temps com a vies de comunicació, com a artèries d'irrigació i com a eixos de vertebració. Els canals de la dreta i de l'esquerra de l'Ebre i les seves sèquies es van planificar com una teranyina que articulava i enxarxava el territori. Sabater va projectar la creació d'un mínim de deu noves poblacions de colonització situades al delta estricte, que impulsarien l'assecament de basses naturals, l’aplanament de terrenys inclinats i la consegüent explotació del territori. Algunes, sobre petits assentaments prèviament existents, com la Cava, que serien reurbanitzats amb els criteris racionals imperants a l'època i ampliats, i d'altres, que serien emplaçats de nou, com Sant Jaume. Algunes altres van quedar com a simples testimonis d'un projecte que la inèrcia de la història deixaria sense fer.

Canal de l'esquerra, finals del segle XIX / Font: Tortosa Antiga

La barraca i els pescadors de l'Albufera

L'habitatge tradicional del delta es la barraca típica de les zones lacustres de la Mediterrània. Aquest fenomen s'explica per les singulars condicions físiques del territori. Però també per l'origen dels primers colons de Sabater. Molt abans de completar el projecte es va produir una important immigració de famílies de pescadors procedents de l'Albufera valenciana, que serien el pioners del procés colonitzador. Llavors l'Horta valenciana era una olla de pressió a un bull d'esclatar per la superpoblació i per les salvatges crisis econòmiques de fàbrica borbònica que castigaven, especialment, les classes més humils. Aquella immigració es va convertir en una vàlvula d'escapament amb un resultat més que discutible. La primera colonització del delta va tenir tots els ingredients d'una tragèdia, amb els insectes i les malalties pròpies de les zones pantanoses com a protagonistes destacats. La necessitat i l'adaptabilitat, però, acabarien imposant-se.

Ferrocarril Tortosa-la Cava / Font: Arxiu Històric de l'Aldea

Poblenou del Delta

Després dels pescadors de l'Albufera es produiria un degoteig constant d'assentaments que es perllongaria durant tota la centúria del 1800. La continuació i la culminació d'una lluita titànica, farcida d'episodis dramàtics, pel domini del medi natural. Pagesos de l'Ebre català i ramaders del Baix Aragó se sumarien a una remota població primigènia i als pescadors valencians pioners, i constituirien una societat complexa i compacta que donaria forma definitiva al paisatge natural, social i econòmic actual. L’últim testimoni de l'obra colonitzadora seria el projecte franquista de Poblenou del Delta, portat a terme amb pagesos de la comarca. En conjunt, una llarga i èpica trajectòria que s'explica d'una forma molt didàctica i recomanable al Museu de les Terres de l'Ebre, a Amposta, en un edifici d'arquitectura a mig camí de l'estil colonial i del modernista, que és el recipient de la història de la Catalunya insòlita i essencial. La de l'última colonització catalana.

Imatge principal: Habitatges dels colons del delta, finals del segle XIX / Font: Centre d'Interpretació les Barraques del Delta