Són com una capsa de llumins. Quadrats, punxeguts. Brunzeixen com les cigales a l’estiu, amb un cabreig monumental. Són forts per fora, estranys per dins. A voltes amargats i foscos. També robustos. Són com el ferro, que absorbeix bé els cops. Així són l’Slava, en Misha i la Lera. Com els icònics Lada, són joves i vells alhora. Aguanten el pas del temps, però amb coïssor. Perquè els han robat el futur. Estan en desús.
Aquests tres joves són fills de Togliatti, vell símbol de l’orgull socialista. Una petita ciutat a la riba del Volga que fou escollida per construir-hi la fàbrica de cotxes més gran de l’URSS, fet que la va modificar radicalment. Paradigma de progrés i benestar als anys seixanta, avui dia és el Detroit rus; la ciutat més pobra del país amb la taxa d'atur juvenil més elevada. Un lloc on les oportunitats són propaganda, on la fugida és llei i on l’entreteniment és reivindicatiu. En aquest paratge desolat, els joves –i els seus Lada– han creat el “Boyevaya Klassika”, un moviment que rescata els antics cotxes de la fàbrica de la ciutat per transformar-los en velocitat, ràbia i evasió. Així ho reflecteix Tolyatti Adrift (2022), un documental que després de passar pel Festival de Málaga o el DocsBarcelona, ara descansa a la plataforma 3Cat.
El fred pel futur corre pels ossos
És ben estrany que veure joves russos derrapant sobre el gel amb trastos de llauna, atrotinats i colpejats furibundament, no faci sentir sensació d’univers paral·lel. No he vist pràcticament neu a la vida. No he conduït cap Lada. Ni tan sols sé on para Tolyatti. Però la càmera de la Laura Sisteró, tot i ser el seu primer llarg documental (ara treballa en Els dies iguals amb participació d’MTINES i un thriller en producció, Gran silencio), s’endú un pedaç de present, el dia a dia absurd, ofuscat, divertit, d’uns nois que podrien ser del barri, de qualsevol barri. Una mirada etnogràfica però, sobretot, emocional.
No vol fer d’un lloc blanc com el fons de l’ull, espectacular de per si, un espai exòtic. La història ja transvesteix distopia, videojoc, la feina de la documentalista ha estat no convertir el que és extraordinari en abús cinematogràfic
Potser per aquest motiu la cineasta va decidir que valia la pena anar a rodar a tants quilòmetres lluny de casa. Perquè la pudor de benzina refinada i les escenes sobre el no future són ben iguals aquí i a l’últim indret del planeta on el capitalisme va prometre prosperitat i l’intent va quedar –en el millor dels casos– a mitges. El documental remet a l’esperit d’El año de descubrimiento (2020), aquella bestialitat de Luis López Carrasco que repassa la precarietat i les ferotges protestes a Cartagena com a resultat de la política de desindustrialització fa uns anys al sud d’Espanya. Això sí, el film de la catalana ho fa en menys de la meitat de metratge i amb una cura màxima per prioritzar el gest, l’acció, la vida.
El fred pel futur corre pels ossos; fa temps que n’hi ha que se senten morts en vida. N’hi ha prou amb comprovar el gel, que no s'esberli, i drift (derrapar)
No vol fer d’un lloc blanc com el fons de l’ull, espectacular de per si, un espai exòtic. La història ja transvesteix distopia, videojoc, la feina de la documentalista ha estat no convertir el que és extraordinari en abús cinematogràfic. Amb cura i veritat. I una feina ingent, s'entén, per aconseguir la complicitat que permet escenes tan immersives com la de l’entrevista final. Un luxe de la quotidianitat, acompanyada per l’electrònica de Josep Comas, minimalista, de sons arrugats o més rock, efectista a trams –s’agraeix–, companya de la tensió. No cal més. El fred pel futur corre pels ossos; fa temps que n’hi ha que se senten morts en vida. N’hi ha prou amb comprovar el gel, que no s'esberli, i drift (derrapar).