"Han desaparegut les putes estatuetes", va ser el primer que va escoltar el detectiu Marc Zavala quan va despenjar el telèfon del seu despatx a la comissaria central del departament de policia de la ciutat de Los Angeles. Era la trucada que aixecava la llebre d'una de les històries més rocambolesques mai viscudes en la història dels Premis Oscars: el robatori de les 55 preuades estatuetes daurades el 13 de març del 2000, només dues setmanes abans de la celebració de la 72 cerimònia dels guardons de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood. Un pal matusser que no haurien imaginat ni els més prodigiosos guionistes de la indústria cinematogràfica, perpetrat per personatges dignes d'una pel·lícula dels germans Coen.
🟠 Oscars 2023: data, nominats, presentador i tots els detalls de la gala de Hollywood
🟠 La recreació de la veu de Val Kilmer a Top Gun: Maverick
El 17 de març de 2000, 9 dies abans del dia D, quan ja era impossible ocultar el robatori, Bruce Davis, el portaveu de l'Acadèmia va convocar els mitjans de comunicació per oferir una conferència de premsa. El missatge que volia transmetre era clar i concís: "La 72 cerimònia dels Oscars no perilla". I no, la gala no estava amenaçada, però, indubtablement, aquella va ser la nit dels Oscars més accidentada dels premis més rellevants del món del cinema.
Les paperetes perdudes i les estatuetes dels Oscars 2000 robades
Els casos, i això no és un espòiler, no estaven relacionats, però hi ha connexions capricioses que vinculen totes dues històries. Com cada any a inicis del mes de març, l'Acadèmia va enviar per correu als seus membres les paperetes perquè realitzessin les seves votacions per als Oscars 2000. Eren un total de 5.600 butlletes. Aquell accidentat any 2000 es van perdre 4.000. L'organisme organitzador dels premis va tornar a fer l'enviament als seus acadèmics ampliant uns dies el termini de votació. Dies més tard, les butlletes desaparegudes es van localitzar abandonades en una cantonada d'una oficina de correus de Bell, una ciutat residencial prop de Los Angeles. Va ser en un magatzem de repartiment de mercaderies de la companyia Roadway Express de la mateixa ciutat de Bell on es va cometre el robatori de les 55 estatuetes dels Oscars.
"Marc, tinc un problema dels grossos", confessava a l'altra banda del telèfon Jon Gerloff, cap de seguretat de Roadway Express. "És el meu putu cul el que perilla, tio. Ajuda'm!". Marc Zabala era el cap de la divisió de grans robatoris de mercaderies de la policia de Los Angeles. Feia anys que coneixia en Gerloff, cap de seguretat de Roadway Express. Si aquell paio bregat en mil batalles somiquejava, el problema havia de ser greu. L'era: havien desaparegut del magatzem central de l'empresa de transport les 55 estatuetes dels Oscars del 2000.
El robatori de les estatuetes dels Oscars 2000, una feina interna
Des del 1982 les estatuetes dels Oscars les elabora l'empresa R.S. Owens & Co de Chicago. Aquell any 2000 no va ser cap excepció. Els 55 guardons (no hi ha tantes categories, però sempre s'elaboren estatuetes de més pel que pugui passar) van de sortir de les dependències de R.S. Owens & Co la data prevista i van arribar el 8 de març al moll central de Roadway Express repartides en 10 pallets de grans dimensions. La cerimònia era el 26 d'aquell mes. El robatori es va descobrir el 13. En aquest punt de la història només l'empresa de transport, el detectiu Zavala i l'Acadèmia sabien el que havia passat. L'Acadèmia va encarregar d'urgència 55 estatuetes més a R.S. Owens & Co. Quedaven tretze dies pel dia D. L'empresa va garantir que el nou encàrrec arribaria a temps. La cerimònia no perillava. Però l'Acadèmia, per prestigi i imatge, tampoc volia que el robatori sortís a la llum.
El detectiu Marc Zavala ho va tenir clar des del moment en què va rebre la trucada de Jon Gerloff: el robatori havia estat una feina interna. Treballant a contrarellotge va demanar a l'empresa de transport que li facilitessin les gravacions de seguretat des del dia en què havia arribat el carregament des de Chicago, fins al dia en què es va descobrir el robatori. Eren hores i hores d'enregistrament en cintes de VHS que no van revelar res d'estrany. Tot i que la mercaderia era difícil d'ocultar, en un espai tan gran amb tants molls de càrrega i descàrrega, tampoc era res estrany que els vídeos no descobrissin cap detall.
El premi als lladres més estúpids és per...
Sense pistes amb què començar a treballar, Zavala va demanar un llistat de tots els treballadors que aquells dies havien passat per la seva nau central. El detectiu, acompanyat de dos dels seus homes de màxima confiança: el també detectiu Robert Rivera i l'oficial Heather Arnold van interrogar els operaris de Roadway Express. No van obtenir cap resposta. A la plantilla de l'empresa de transport imperava la llei del silenci. I aleshores el diari Los Angeles Times va destapar el robatori: "I el premi de l'Acadèmia als lladres més estúpids és per...", feia el titular de l'article. Una peça en què, més enllà del furt, s'emfatitzava en el fet que les estatuetes, lluny del que creia la gent, estan fetes d'un aliatge de plom i estany recobert d'una fina capa d'or. El preu per unitat era aleshores de 327 dòlars, pel que el valor total del robatori era d'uns 18.000 dòlars. "I el premi de l'Acadèmia als lladres més estúpids és per...".
Tot i que l'Acadèmia ja havia encarregat una nova remesa d'estatuetes, veient perillar el seu prestigi i reputació, Roadway Express va oferir una recompensa de 50.000 dòlars a tota persona que aportés pistes sobre el robatori. El telèfon va sonar. Era un advocat anomenat Daniel Pearson. Deia que tenia informació fefaent sobre qui havia protagonitzat el pal. Assegurava que una font anònima li havia revelat que havia vist Anthony Hart, un treballador de Roadway Express, fent servir un toro mecànic carregant els pallets amb els Oscars dins d'un camió conduït per un altre empleat de l'empresa de transports: Lawrence Ledent. Aquí comencen els embolics.
L'advocat, la seva dona, el seu cunyat i el lladre que canta
Zavala i els seus homes es van presentar a casa de Hart. Però aquest es va negar a deixar-los entrar perquè no portaven una ordre judicial. Els policies no van entrar a la llar de Hart, però es van quedar pels seus voltants vigilants els seus moviments. Poques hores després va aparèixer en escena la germana de Hart, Aubrey. Havia arribat a casa del seu germà conduint un Nissan model Xterra. Quan els policies van buscar a la seva base de dades informació del cotxe van descobrir sorpresos que l'automòbil era propietat de Daniel Pearson. L'advocat que deia tenir pistes del robatori era el cunyat d'Anthony Hart.
Tot i que tots els indicis l'incriminaven, Zavala no tenia encara la prova definitòria que inculpés Hart. La va obtenir quan va citar a declarar l'altre sospitós, Lawrence Ledent. Fent servir la tècnica d'interrogatoris de primer de policia, Zavala va dir Lendent que Hart havia piulat. Lendent va trigar zero coma a confessar: "Sí, nosaltres vam robar els Oscars. Els vam prendre de la nau central i els vam portar a casa d'un paio que es diu John Willie Harris". Quan els polis es van presentar a casa de Harris, aquest també va admetre que havia rebut la mercaderia de mans de Hart i Lendent, però que després l'havia tornat a col·locar a uns intermediaris i ja no en sabia res més. Era tard, Zavala i els seus homes feia dies que dormien entre poc i res i van decidir que seguirien amb el cas l'endemà a primera hora del matí.
Cas tancat... o no
Zavala encara dormia quan va rebre una trucada de la central. Un drapaire del barri de Koreantown de Los Angeles de nom Willie Fulgear acaba d'informar-los que havia trobat 52 de les 55 estatuetes amagades entremig d'una de les muntanyes d'andròmines amuntegades al seu local. Era el 20 de març de 2000, només faltaven 6 dies per a la 72 cerimònia dels Oscars. De la nit al dia, el drapaire es va convertir en heroi. No només va cobrar els 50.000 dòlars de la recompensa, sinó que l'Acadèmia el va convidar a la gala. Hi va anar acompanyat del seu fill i va rebre elogis d'un bon grapat de les estrelles de Hollywood. El cas estava resolt, per a tothom menys per Zabala.
Mesos després, el detectiu va descobrir que Willie Fulgear era el germanastre de John Willie Harris. Però Fulgear va jurar i perjurar que no sabia res del cas. Teoria corroborada per Harris, que insistia que el seu germanastre no havia participat del robatori i que havia estat ell qui havia deixat les estatuetes a la ferrovelleria de Fulgear en un intent desesperat per desfer-se de les estatuetes. Mai sabrem la veritat.Willie Fulgear va guardar la recompensa en una caixa forta a casa seva. Temps després va denunciar que algú havia entrat a l'apartament i havia robat els diners. Va morir arruïnat l'any 2007.
L'Oscar del narcotraficant
I ara ve una d'aquelles escenes amagades al final dels títols de crèdit. L'any 2003 l'FBI va detenir un traficant de droga de Florida. Entre les moltes possessions que aquest mercader de cocaïna amagava a casa seva, els agents van descobrir un dels tres Oscars que no havien aparegut a la ferrovelleria de Fulgear.
Zavala va volar fins a Florida per interrogar el narcotraficant. No van obtenir gaire cosa. Un paio, els va explicar el camell, li devia 10.000 dòlars i li va oferir l'Oscar a canvi de saldar el deute. El traficant sabia perfectament que l'estatueta tenia un valor molt inferior, però va acceptar el tracte. Un Oscar sempre queda bé a la lleixa de la xemeneia. Zavala es va retirar el 2018. En un full de serveis impecables, té l'espineta clavada de no haver trobat els dos Oscars encara desapareguts.