Si miro el meu arbre genealògic comprenc que soc el fruit d'una llarga filera d'éssers que ja s'han extingit. Penso a vegades en aquests individus que mai no vaig conèixer i l’existència dels quals, de manera atzarosa (o no), ha configurat la meva vida.

A vegades em pregunto què pensarien si llegissin les notícies d'avui o poguéssim parlar una estona. També els invoco en situacions transcendentals com aquella primera vegada que d'adolescent em vaig drogar en una festa. Què hauria pensat el besavi assegut a l'altra punta de la casa mirant-me fixament mentre jo confonia els vidres amb un gelat? O la primera vegada – un estiu a la platja- que em va deixar una noia perquè, amb el to més dolç que us pugueu imaginar, valorava massa la nostra amistat. Què m'hauria aconsellat la rebesàvia? I per què m'hauria retret que plorés tant, que aquell patiment no valia la pena? O quan vaig decidir que em volia dedicar a la dansa i els avis (ara ja morts) no ho van veure gens clar i percebia els seus dubtes i les converses d'amagat que van tenir amb la mare sobre la meva sexualitat.

Si tornessin - joves i forts-, si apareguessin ara de cop i volta, aquí, a buscar-me a la feina, no tindríem lloc per a ells. La casa del poble la vam malvendre el 2008 i no sé si hi cabrien a l'habitació que tenim per als llibres i els armaris. Així que ens els hauríem de repartir. L'avi a casa del meu germà i l'àvia amb nosaltres. Els pares ja tenen una edat, no podrien cuidar-los. Encara que si tornessin joves i forts potser serien els avis qui cuidarien als seus fills, ara vells. Sí, aquestes són el tipus d'idees malaltisses que m'acompanyen.

I ja els veig rondant pel barri, buscant feina, perquè d'alguna cosa haurien de viure, i buscant pis sense acabar d'entendre el robatori a mà armada que significa viure en aquesta ciutat. I segur que es queixarien, i dirien que sí, que d'acord, que van viure una guerra i una postguerra criminal, però com a mínim el pa tenia gust de pa, la tomata era sucosa i no necessitaven tants aparells per acabar tan tristos com nosaltres.

 Jo intentaria que no romantitzessin una època en blanc i negre, i deixaria el llumet de la tauleta de nit encès perquè poguessin descansar. Aniríem a collir bolets i a veure partits de futbol, però se sentirien desubicats, en un món que no els pertany. Dubto que al capdavall ens poguéssim entendre. Compartir una part del codi genètic no significa que ens ho haguem de passar bé.

Així que sense que ningú ho sabés, després d'intentar-ho molt, els pujaríem al seient del darrere del cotxe i davant de la pregunta: on anem?, respondríem amb vaguetats. Agafaríem aquest trencall, ara aquesta rotonda, i en una benzinera qualsevol els faríem baixar amb qualsevol excusa. Després arrencaríem el cotxe sense mirar enrere. I amb les mans al volant, ens repetiríem en veu baixa: a la vida no has de mirar enrere, sempre endavant.