“Quan els meus pares em van posar James Bond acabaven d’estrenar la primera pel·lícula. No hi van donar gaire importància: ‘d’aquí a un parell d’anys tothom s’haurà oblidat d’aquest nom’, van pensar”. Òbviament, no comptaven que cada dos anys, més o menys, una nova aventura de l’agent 007 tornaria el nom a les portades i pantalles de tot el món. Ja se n’han estrenat 29, i sense fer espòilers, sembla que ni la mort de l’heroi podrà aturar la saga. Ja hi ha hagut agents 007 per a tots els gustos: fins ara l’han interpretat Sean Connery, Roger Moore, Timothy Dalton, Pierce Brosnan i Daniel Craig... i no és descartable que el pròxim James sigui una dona. Un advocat, un militar, un petrolier, un director de teatre, un cirurgià, un polític, un predicador, un informàtic, un pilot d’helicòpters, un pres, un nen..., tots ells són els protagonistes de Bond, jo també em dic James Bond. Aquest documental, que demà emet el Sense ficció de TV3, ens descobreix una petita multitud de James Bonds, dels vuit als vuitanta-vuit anys, blancs, negres, asiàtics, heterosexuals o gais, triomfadors o fracassats, entusiastes o indignats. Homes que no tenen res més en comú que un nom que no van demanar.
Més disgustos que alegries
Entre els involuntaris homònims de l’espia es detecta ironia, cansament i certa irritació. Dir-se James Bond, però, pot comportar alguns avantatges, en general, però, són més els disgustos que les alegries. “Quan et dius James Bond i tens problemes amb la policia, és una bona idea que sempre duguis el carnet d’identitat a sobre”. Un dels passatges més hilarants del documental és precisament quan els Bonds repassen les topades que han tingut amb la policia. Un altre problema? Per coses que facin, mai sortiran els primers en una cerca de Google. Dir-se James Bond, però sense estar al servei de Sa Majestat representa quedar molt, molt amagat a la xarxa. Per l’actor i director de teatre, per exemple, és un desastre: “Faci el que faci, a Google sempre surto com a mínim a la novena pàgina de resultats”. Però, en canvi, pot ser ideal per qui vol passar desapercebut. Per a una mare que s’amagava del marit delinqüent i maltractador, inclosa en un programa oficial de protecció, canviar el nom del seu fill a James Bond va representar una garantia d’anonimat: “a qui se li acudiria que t’amagues darrere un nom tan visible?”
Quan et dius James Bond i tens problemes amb la policia, és una bona idea que sempre duguis el carnet d’identitat a sobre
Si dir-se James Bond pot ser una molèstia per a alguns, per a altres és un anhel irresistible: a Nybro, una petita població sueca, hi viu un home tan enamorat de l’heroi, que no només se n’ha posat el nom sinó que ha obert el primer museu del món d’objectes relacionats amb les seves pel·lícules. N’imita l’aspecte —el de l’actor Pierce Brosnan, en el seu cas— la roba i, fins i tot, du el mateix rellotge Omega, beu xampany Bollinger i va de vacances als escenaris de les seves pel·lícules. De Venècia va portar per al seu museu la góndola que sortia a Moonraker. La seva explicació de tot plegat no pot ser més rocambolesca.
James Bond no era espia, era ornitòleg
També és ben sorprenent l’origen del nom del personatge. L’any 1952, en unes vacances a Jamaica, l’escriptor britànic Ian Fleming (1908-1964) va començar a escriure Casino Royale, la primera novel·la del 007, l’agent especial al servei de Sa Majestat. El primer problema era batejar l’heroi: havia de ser un nom discret, fàcilment oblidable, propi d’un espia a qui convé passar desapercebut. Quan es girava buscant inspiració, el primer que van trobar els seus ulls va ser la Guia d’ocells de les Índies Occidentals, que Fleming, aficionat a observar ocells, duia sempre a mà quan sortia de passeig. Sota el títol, el nom de l’autor: James Bond, un dels més prestigiosos ornitòlegs americans, màxim expert en aus del Carib.
Només puc oferir al seu marit que faci servir el meu nom, Ian Fleming, sense restriccions. Potser un dia descobrirà alguna espècie d’ocell particularment lletja i la voldrà batejar amb el meu nom
El científic, però, va trigar molts anys a saber que un dels novel·listes més venuts del món li havia robat el nom. La seva estupefacció en descobrir-ho, veient una entrevista que li feien per televisió, va ser absoluta. Tant, que la seva dona, Mary Wickenham, va escriure a Ian Fleming amenaçant-lo —entenem que mig en broma— amb una denúncia. La resposta de Fleming, amb qui la parella d’ornitòlegs acabarien sent amics personals, és meravellosa: “Benvolguda senyora Bond, no sé per on començar a demanar-los perdó... Només els puc demanar excuses sense límit, i reconèixer que el seu marit té tots els motius per denunciar-me. A canvi, només puc oferir al seu marit que faci servir el meu nom, Ian Fleming, sense restriccions. Potser un dia descobrirà alguna espècie d’ocell particularment lletja i la voldrà batejar amb el meu nom.“