El pèndol de la conversa pública ens té parlant sobre el desig. Preguntant-nos si és millor desitjar o ser desitjada, valorant què té d’espontani o de condicionat, buscant veritats que, encara que siguin incòmodes, ens puguin servir de consens per construir alguna cosa. De les converses treu el cap una sospita sobre la utilitat de les paraules per pensar aquest terme. Amb elles no n’hi ha prou o, potser, n’hi ha massa. A cada frase es fa més evident que intel·lectualitzant el desig correm el risc de caure en reduccionismes que el mateix concepte rebutja. Per això quan algú en parla des d’un altre lloc, sentim que per fi corre l’aire.
El desig és la gotera que cau en un cossi negre, a l’Espai 13 de la Fundació Miró. Alba Mayol ha transformat la sala en un ésser viu que es mou, emet sons, fa olor i supura aigua, empenyent-nos fora de l’afany de categorització del llenguatge perquè pensem el desig d’una altra manera. L’artista considera que “el desig fa que sigui viu tot allò que no semblava poder ser-ho”, i és en aquesta imprevisibilitat i indeterminació que pot fluir i créixer. Per això la mostra s’allunya dels espais expositius més tradicionals que, segons Mayol “són llocs durs i hostils, incompatibles amb allò viu en el sentit més biològic”.
Mayol, que és filòloga de formació, no gira la cara al llenguatge, sinó que el fa servir de catapulta per a l’art. Totes les seves creacions parteixen de textos literaris, i aquesta mostra és una picada d’ullet a Bloodchild, un conte d’Octavia E. Butler on la relació entre T'Gatoi i un adolescent li recordava a l'ambigüitat del desig, que tan difícil és de posar en paraules. L’art contemporani, doncs, va ser el prisma escollit per on fer passar les seves inquietuds: “Veia el desig des d’una infinitat de punts, com la literatura o la psicoanàlisi, però amb aquesta exposició és el primer cop que sento que m’hi puc acostar frontalment”, conclou.
En la mostra, Octavia Butler dialoga amb l’obra de Maria Mercè Marçal. El títol de l’exposició és un fragment del poema XII de Freu, del llibre Sal Oberta, on la poeta parla del desig com un espai “sense parets, ni tanques, ni barana”. Marçal acaba demanant que, “si et plau, no em capgiris el missatge: / he dit solc i no clos. No saps llegir?”. Si bé la poeta havia descrit l'ambivalència del zel com una “escala fosca”, baixant els graons de la Fundació Miró que porten fins a l’Espai 13, una llum càlida rep als visitants. Passejaran entre els dibuixos, escultures i teles en moviment d’Alba Mayol, que prometen un descens al desig igual d’incert, però força més enlluernador.
A cada frase es fa més evident que intel·lectualitzant el desig correm el risc de caure en reduccionismes que el mateix concepte rebutja
Amb solc i no clos s’enceta un cicle d’exposicions anomenat Ens acompanyarem quan es faci fosc, comissariat per Irina Mutt, que explora el concepte d'interdependència a través de quatre exposicions individuals. El cicle durarà tot el 2024, l’any que l’Espai 13 ha celebrat el seu 45è aniversari, cosa que el converteix en el programa artístic de creació emergent amb més continuïtat de l’estat espanyol, pel qual han passat creadors de referència com Perejaume, Pere Noguera, Fina Miralles, Colita, Susana Solano, Esther Ferrer, Santiago Sierra, Lúa Coderch, Lara Fluxà i Fito Conesa. “El projecte és especial perquè no és una convocatòria oberta, sinó que segueix la seva lògica interna i tracta temàtiques que afecten a la producció artística contemporània”, explica Martina Millà, Cap d’Exposicions de la Miró i responsable de la programació de l’Espai 13. No és casualitat que el cicle que coincideix amb l’aniversari incideixi en la idea de dependre els uns dels altres: és així com ha florit la creació emergent a Catalunya durant anys. I així seguirà sobrevivint, gràcies a espais com aquest que se surten del camí més ample per seguir les rutes alternatives d’artistes i comissaris que necessiten que algú els acompanyi encara que es faci fosc.