Desirée Bela-Lobedde (Barcelona, 1978) és una activista antiracista i feminista, que en alguns casos ha usat el pseudònim la “Negra Flor”. Generalment es comunica a través de les xarxes socials i de la seva pàgina web. Ara, ha publicat el llibre Ser mujer negra en España (ed. Penguin Random House), on denuncia la pervivència del racisme a l’Estat espanyol i analitza, sobretot, com afecta aquest les dones negres. En tan sols un mes ja se n'han venut dues edicions i s’està preparant la tercera.
Quan qualsevol persona no blanca diu que és espanyola o catalana, comencen els peròs
Es reivindica com a negra espanyola i com a negra i catalana. És necessari, encara, reivindicar el fet que es pot ser negra i catalana?
Sí, és necessari, perquè el dret a l’autodesignació se’ns nega ben sovint. Quan qualsevol persona no blanca diu que és espanyola o catalana, comencen els peròs. Si jo em designo com a catalana o com a espanyola, sempre hi ha qui em pregunta el perquè. Jo ja m’he cansat d’haver de defensar-me. Darrerament, ja no em designo més com a catalana o com a espanyola, sinó com a vilanovina, perquè em costa molt identificar-me amb les estructures més grans, de nació. M’identifico com a negra vilanovina.
A Ser mujer negra en España fa un repàs de la seva vida. Quan es va trobar amb els primers problemes de racisme?
Jo soc nascuda aquí. Els primers cop que, quan era petita, em van cantar les cançons dels Conguitos o del Cola-Cao, no vaig entendre que fos racisme, però òbviament són els primers episodis de racisme que vaig viure. O quan els primers nens em van dir "negra" pel carrer. El racisme el vaig viure ja de petita.
Estem en un període de ressorgiment del racisme
Ha anat creixent el racisme amb el temps?
No ho sé... Quan era petita hi havia molt pocs negres, ara n’hi ha molts més. Per una banda, veig que s’avança, que s’assenyala el racisme, que se’l persegueix... Però jo crec que el racisme evoluciona i es transforma. Les formes de racisme canvien. L’ascens dels partits polítics d’extrema dreta fa por... Jo crec que el racisme és un fenomen cíclic: la trajectòria del racisme no és lineal. I sembla que ara estem en un període de ressorgiment. Però jo no soc experta en aquest camp, tan sols ho interpreto com a persona que ho viu.
Quin problema hi ha amb el pèl dels negres, al qual es refereix sovint a Ser mujer negra en España?
Això m’agradaria saber a mi, quin problema hi ha? Quin problema hi ha perquè se’ns facin comentaris, perquè la gent que no coneixes et toqui els cabells? Aquest matí a Twitter una dona, responent a una entrevista que em feien sobre la importància del cabell afro, al·legava que era un tema no rellevant. Però tenim un problema: quan el cabell a les dones afro els suposa un element més d’opressió, hi ha un problema. Els cànons de bellesa que regeixen el món actual valoren molt la bellesa blanca occidental, amb la pell clara i el pèl llis o allisat. Així, moltes dones negres que ocupen llocs rellevants no porten el seu cabell natural, sinó que se l’allisen. Per una necessitat d’encaixar en els cànons, hi ha molta gent que ho fa. Quan la teva feina depèn del teu aspecte, i el teu pèl no encaixa en els cànons, tens un problema...
I quin problema hi ha amb la pell?
És el mateix problema que el del pèl. Els cànons són els que són i es valora el que es valora. Tenim una història molt vinculada al colonialisme. Va haver-hi moltes pràctiques colonialistes que implicaven la voluntat d’assimilar-nos: tant per part de la blanquitud, que volia assimilar-nos, com de persones negres, que optaven per doblegar-se als cànons imperants... Per això alguns van optar per aclarir-se la pell. I allisar-se el cabell o aclarir-se la pell, no és només una cosa estètica, sinó que també te una clara connotació identitària. I també hi ha problemes de salut. Alguns productes per allisar el cabell porten sosa, i hi ha productes per aclarir la pell que porten mercuri; això, òbviament, provoca problemes de salut.
Ser negre, a tot arreu, suposa estar sotmès a molts estereotips
Desirée Bela-Lobedde. Foto: @IsmaelSegarra.
Ser negre, aquí, suposa estar sotmès a molts estereotips?
Aquí, i pràcticament a tot arreu. Has d’estar contínuament enfrentant-te amb ells. Voluntàriament o involuntàriament, els has d’anar trencant. I sovint els mitjans de comunicació només reforcen aquests estereotips.
I ser dona negra, encara suposa patir més estereotips?
I tant! A les sèries i al cinema, les dones negres sempre es representen al lloc de cures; o és la dona que cuida a la gent, infermera o assistent, o bé és prostituta. Hi ha una sèrie de clixés que donen a entendre que gairebé totes les dones negres que hi ha a Catalunya tenen un perfil educatiu i acadèmic molt baix. Quan surt una dona negra diputada, cirurgiana o mosso d’esquadra, es tracta com una excepció. I no són excepcions. Hi ha una diversitat de dones negres molt més gran d’allò que es vol visibilitzar.
Les organitzacions d’ajuda al Tercer Món potencien la síndrome del salvador blanc
Les organitzacions d’ajuda al Tercer Món han combatut aquests estereotips o els han reforçat?
Els reforcen, en el sentit que en molts casos els cooperants mostren les persones d’Àfrica com a persones sense capacitat de decisió, a les que sempre s’ha d’ajudar, que no poden tirar endavant per si mateixes... Les entitats de cooperació se situen en el centre del projecte, i no pas els autòctons, tot i que aquests estan sempre tirant projectes endavant. Es ressalta sempre el paper d’anar a ajudar, o a “salvar”. És la síndrome del salvador blanc. I això reforça els estereotips: es difon la idea que el negre no pot, no sap, no té els mitjans...
Què és pitjor, el racisme agressiu i descarat o els comportaments racistes encoberts de persones que mai no s’han considerat racistes?
El segon. Amb el racisme obert ja sé que m’he d’allunyar d’aquesta persona: sé que no tinc gaire a fer. Però amb la gent que diu “jo no soc racista, però...”, o amb la persona que envia memes racistes per whatsapp i que s’ofèn si li retreus, això és molt més complicat i molt més difícil de gestionar. Hi ha persones conegudes i properes que creuen que perquè tenen un amic, amiga, sogra o conegut racialitzat, això els deslliura de tenir comportaments racistes, i això no és així. És com dir que pel fet de tenir una mare, una nòvia, una germana o una dona, un home ja no és masclista, i no és així. Sabem que el racisme és estructural. Amb les persones que es consideren no racistes, però que et fan comentaris racistes, és complicat d’entendre-s’hi...
A l’institut hi havia gent que pensava que per ser negra m’havia d’agradar el hip-hop, havia de jugar a bàsquet...
A Ser mujer negra en España apunta que la música ha contribuït a reforçar estereotips...
En part sí. Quan jo era adolescent i estava a l’institut, quan vaig sortir del refugi segur de l’escola, em vaig trobar un grup de gent que pensava que per ser negra m’havia d’agradar el hip-hop, havia de jugar a bàsquet, havia de ser musulmana... A principis dels anys 90, més que la música, el que més va afectar van ser les pel·lícules de l’Spike Lee o John Singleton, mal enteses, que feien que molta gent cregués que aquella era l’única forma de ser negra que existeix...
Vostè és mare de nenes mestisses... Com és per a elles la situació?
Les meves filles són nascudes aquí... No vull que se les tracti d’immigrants de tercera generació. Els meus pares ja eren espanyols... Estic totalment en contra del terme immigrants de tercera generació. És una forma de fer perdurar l’exclusió...
Elles també pateixen el racisme?
La filla petita no fa comentaris, però la meva filla gran sí que s’ha trobat en situacions en què l’han insultat o li han dit coses, però han estat fets molt puntuals...
Jo no em canviaria per una persona blanca. Estic molt contenta i orgullosa de ser com soc
Un cop va dir que “Ser negra en España no mola nada”. Realment "no mola gens" o es tractava d’una provocació?
Era una provocació. Jo no em canviaria per una persona blanca. Estic molt contenta i orgullosa de ser com soc. Però necessitava un reclam i visibilitzar els problemes que tenim.
Vostè és molt activa a les xarxes socials, amb molts seguidors. Per què fer un llibre?
Jo em tinc per comunicadora.. I el llibre m’oferia una altra manera de comunicar. No em tinc per escriptora, perquè jo només he escrit un llibre. Jo comunico amb xarxes socials, amb vídeos, als diaris... I el llibre em permet donar el meu missatge per un altre canal i arribar a altres públics.
Foto de portada: Sally Fenaux.