“Què ha de passar perquè et deixis ajudar?”. En un moment de desconcert, quan l’aigüera s’embussa i no hi ha cap lampista disponible per solucionar el problema, el personatge d’Emma Suárez es bloqueja. És una situació que la treu de polleguera. El seu marit (un contingut i, a estones, absent Darío Grandinetti) i una de les seves filles (una Natalia de Molina que manté el pols emocional de la pel·lícula en tot moment) no saben com actuar. Però, igual que ara és l’aigüera, demà pot ser qualsevol altra cosa.
🟠Emma Suárez: “He après a conviure amb la inestabilitat”
En aquest context, durant el seu procés de recuperació d’una addicció a l’alcohol, la mare recorre al seu assessor. “Si l’envio a espiar, truca el timbre”, diu amb un to fred i sec, referint-se al seu marit. La frase, carregada de sarcasme i resignació, és només una pinzellada del to de Desmontando a un elefante, pel·lícula (ha arribat a les sales de cinema aquest divendres), que defuig els estereotips habituals a l’hora d’abordar un tema tan complex com aquest. En cada gest, el director, el català Aitor Echeverría (que aquí debuta de llarg i ja va explorar aquest univers el 2020 amb el curtmetratge Morir cada día) opta per una aproximació més psicològica que emocional. Els silencis, la solitud i la llum omnipresent a cada escena —amb aquestes grans vidrieres d’una casa situada en un barri privilegiat de la part alta de Barcelona— construeixen un contrast inquietant: en un entorn on tot sembla perfecte, no hi ha espai per a problemes com aquest.
Sempre hi ha sospites. Sempre hi ha por
Marga (Emma Suárez) és una dona d’èxit: una arquitecta bohèmia que ha consolidat el seu prestigi professional, però que, en la intimitat, troba refugi en els trencaclosques. L’adaptació a una nova vida comporta mètodes, rutines i normes estrictes: horaris, calendaris, fins i tot el moment dedicat a programes trivials a la televisió. Això, com gairebé tot a la vida, es converteix en un joc: cedir i resistir. Una dinàmica que també s’aplica a la dansa que practica Blanca (Natalia de Molina), la filla que observa, cuida i vigila la seva mare. L’altra filla, aliena a la situació, viu a França. Blanca, en canvi, està immersa en un equilibri precari, intentant entendre com tot el que passa afecta la seva vida i la dels altres. La tensió flota en cada segon: a l’hospital, al sopar de la nit de Nadal on tots brinden amb aigua, quan Blanca olora la roba de la seva mare buscant proves... Sempre hi ha sospites. Sempre hi ha por.
“Quan et relaxes, les coses surten”, li diu una companya de dansa. Però Blanca no s’ho permet. Si abaixa la guàrdia, sent que tot s’enfonsarà. “I el pare?”, pregunta. “El pare és el pare”, respon ella mateixa, resignada. El pare, en canvi, sembla distant, reflexionant sobre nimietats com les diferències entre anomenar Jean Phillipe o Fèlix al seu futur net. Segons ell, Fèlix és sinònim d’alegria, tot i que com a persona a penes aporta res a la família. “Quin problema hi ha a ser avorrit?”, argumenta amb indiferència.
Enmig d’aquest caos, Emma Suárez brilla. No sembla que hi hagi una actriu més ideal per encarnar aquesta dona altiva, soberga i, alhora, fràgil com el paper de fumar
Desmontando un elefante és un retrat del “hi ets o no hi ets”. Enmig d’aquest caos, Emma Suárez brilla. No sembla que hi hagi una actriu més ideal per encarnar aquesta dona altiva, soberga i, alhora, fràgil com el paper de fumar. Està esplèndida en els moments en què la càmera la captura sola: parlant amb ella mateixa mentre construeix una maqueta o enfrontant-se al moment en què, sí, sent l’elefant i tot es desmunta. No és la primera vegada que Emma Suárez s’endinsa en personatges complexos (com a Bajo las estrellas, Josefina o la Julieta d’Almodóvar), i aquí ho fa sota la direcció d’algú que sembla haver viscut situacions similars. Algú que, a través d’aquestes preguntes tan necessàries, explora allò que gairebé mai es verbalitza: què ha de passar perquè et deixis ajudar?