El Líban és la terra que cada certs anys ho perd tot per reconstruir-ho de nou. Tanmateix, sempre es reconstrueix des de la cultura. Nabatieh, a tan sols 12 quilòmetres de la frontera amb Israel, va ser una de les ciutats més bombardejades del sud libanès. Després de l’alto el foc entre Hezbollah i Israel, els habitants del sud han tornat a casa seva. “Aquesta d’aquí és casa meva”, diu Amin assenyalant un munt de ruïnes i records. Explica que tres quartes parts dels negocis de la ciutat ho han perdut tot, i que el mercat principal, símbol cultural de la ciutat, va ser devastat. S’estimen en més de 5.800 milions de dòlars en danys materials al Líban; 2.702 milions d'euros només a la ciutat de Nabatieh, segons dades del Banc Mundial. Les pèrdues humanes no es poden quantificar amb xifres. Tot i això, els negocis tornen a obrir, encara que sigui sense taulell.
El Líban és la terra que cada certs anys ho perd tot per reconstruir-ho de nou. Tanmateix, sempre es reconstrueix des de la cultura
L'única llibreria de Nabatieh
Un centenar de llibres decoren l’aparador de L’Arche, l'única llibreria de Nabatieh. Al costat de l'entrada, assegut en una cadira de plàstic, el seu propietari, Karim, fuma una cigarreta amb l’esperança d’un possible client. Explica que aquests són els últims llibres que li queden, tots en àrab. “Abans veníem llibres en anglès, en francès i, fins i tot, en alemany, però la crisi econòmica i, més tard, la guerra va provocar que les distribuïdores només els portessin a Beirut, a la llibreria Halabi”, detalla en Karim. El monopoli de la Halabi Bookshop ha tallat el subministrament a tot el territori, però en Karim espera recuperar el tracte. “Al Líban, la tradició lectora és mil·lenària. És part de la nostra cultura”, afegeix el llibrer, qui ara no li queda més remei que vendre clips, tabac, revistes, diaris i joguines.
Abans veníem llibres en anglès, en francès i, fins i tot, en alemany, però la crisi econòmica i, més tard, la guerra va provocar que les distribuïdores només els portessin a Beirut
Nabatieh és un exemple de reconstrucció cultural. D'entre les runes, l'artesania recupera els seus espais, fins i tot abans de reedificar els habitatges. Tanmateix, el ressorgiment cultural no es limita a Nabatieh. A Beirut, el Festival Internacional de Música i Poesia ha reprès la seva programació, amb recitals que homenatgen poetes com Mahmud Darwix. “Res em retorna de la meva llunyania: ni la pau ni la guerra. Què fer? Què fer sense exili i sense la llarga nit?”, versa un dels seus poemes sobre els anys de guerra a la regió. La galeria Dar El-Nimer, a la capital libanesa, continua exposant obres d’art contemporani libanès, com les instal·lacions de Mona Hatoum i les fotografies de Randa Mirza, que exploren la identitat i la memòria de la regió. Una reflexió que convida a recordar l’individu, el patrimoni i la història del Líban, colpejada fins als seus fonaments. A la ciutat portuària de Tiro, la companyia de teatre Al-Madina prepara una nova temporada amb obres que aborden la memòria i la resistència, com la peça Haneen, que narra les històries de desplaçats durant el conflicte, com els habitants de Nabatieh.
Nabatieh és un exemple de reconstrucció cultural. D'entre les runes, l'artesania recupera els seus espais, fins i tot abans de reedificar els habitatges
Més enllà de la destrucció, l’art ha trobat maneres de sobreviure. L’espai cultural Al-Janoub de la ciutat meridional, una petita sala que acollia recitals de poesia i música tradicional, prepara la seva reobertura amb el suport de voluntaris, com la Nour, una estudiant d'infermeria que ha tornat a la ciutat per retrobar-se amb la seva família, que juntament amb el centenar de mobilitzats ajuden amb les activitats del centre. "Després de la guerra, la cultura és la millor manera de no perdre la nostra identitat", assegura la jove.
Recuperar el patrimoni
El so d’un dron israelià sobrevola la ciutat de Nabatieh com a advertència. El soroll de la maquinària, que torça el metall i aixeca runes de formigó, emmascara el brunzit. La ciutat de Nabatieh té almenys 800 anys d’antiguitat, i es creu que el seu històric mercat data del període mameluc, fa aproximadament 500 anys. Per aquest motiu, els esforços per reconstruir-lo responen a la necessitat de recuperar el patrimoni perdut. La treva signada el passat 27 de novembre, la qual acordava un termini de 60 dies per a la retirada de les forces armades del sud libanès —tant de Hezbollah com de l’exèrcit israelià—, ha donat un respir a Nabatieh. Els seus establiments, situats en el castigat mercat, ara reobren les portes amb cartells que diuen: “De nou aquí, d’entre les runes”. Un artesà proper al desastre, Khaled, rescata les sabates que no han quedat malmeses del seu negoci. “Fa més de 80 anys que fem sabates”, explica el sabater, qui detalla una tradició quasi mil·lenària d’artesania. Fins i tot, abans de reconstruir les seves cases, alguns veïns han prioritzat els seus tallers i botigues.
"La vida ha tornat molt ràpidament al país", diu la Nour. “Són artesans”, detalla l’estudiant. “Tothom ho és a Nabatieh”, sentencia. Les carreteres tornen a rugir. Grues, fonamentadores i excavadores decoren els vessants de la carretera, preparades per a la reconstrucció. Just a l’entrada de la ciutat, una fàbrica de làpides blanques estén els rostres dels caiguts a la seva façana: els seus màrtirs. Al centre de la ciutat, la mesquita Imán Hussein ja ofereix el seu espai per a la pregària. Un ancià mou entre els dits les comptes del seu misbaha mentre, al seu costat, un home talla amb una radial unes juntes de metall. “La mesquita estarà reconstruïda en un mes. La resta del mercat en tres”, assegura Ali, somrient a les portes del temple. Esperen normalitat per recuperar les seves tradicions. Cada any, Nabatieh atrau centenars de xiïtes que commemoren la Batalla de Karbala, en què l’imam Hussein ibn Ali, el net del Profeta Mahoma, va ser martiritzat per les forces del segon califa omeia, Yazid I, a Karbala, Iraq. Durant la processó que es duu a terme a la plaça central de la ciutat, la sang flueix a Nabatieh. El ritual simbolitza el dolor d’aquells que no van poder participar en la lluita al costat de l’imam l’any 680 després de Crist. A causa del conflicte entre Hezbollah i Israel, la celebració va ser interrompuda per una sèrie de bombardejos israelians que van destruir la casa tradicional més antiga de la ciutat.
Una flor per a Nabatieh
Les tasques de reconstrucció, de moment, les duen a terme els veïns. Desenes de voluntaris, pala en mà, amunteguen la terra molla de la nit anterior. Una ruïna propera al centre mostra la fugida precipitada d’algú que no va poder rescatar la seva maleta, ara destrossada. Al seu costat, una botiga de mobles ofereix un 60% de descompte en tots els seus articles. A l’altra banda del carrer, un KFC sense llums espera amb ànsia la seva reobertura. Va ser atacat per drons israelians amb munició americana, com la famosa franquícia. La seva façana encara conserva marques de metralla. “Israel hauria de pagar la reconstrucció i si no la comunitat internacional”, assegura Hussein, un advocat l'oficina del qual ha estat arrasada. Parla amb uns clients en plena vorera, els quals han perdut la seva llar: l’edifici annex. “Han bombardejat llibres, mesquites i negocis”, exclama Hussein. “Volen esborrar la nostra cultura, el nostre patrimoni”, sentencia l’advocat.
El cementiri de la ciutat també va ser bombardejat. Les làpides esquerdades ja no tenen morts a les seves tombes; les famílies van traslladar els cossos en tornar a casa. Un enorme esvoranc ha volat gran part del cementiri. Les flors de les làpides ja no són fresques, són de plàstic. Les inscripcions ja no es poden llegir. I el seu color blanquinós s’ha tacat de fang i cendra. A pocs metres, l’única floristeria oberta de la ciutat, La Rose, calma l’olfacte. A l’exterior, una nena observa els testos decorats. Es diu Fatima. El seu pare parla amb l’advocat sobre els detalls de la reconstrucció, mentre ella tafaneja, tímidament, les cares dels vianants. Malgrat la destrucció, l’amabilitat de Nabatieh encara persisteix. La ciutat somriu a aquells que tornen de la diàspora. A l’interior de La Rose, el seu florista, en Tarek, prepara un ram de roses de color crema. L’aroma forma un miratge de normalitat. En Tarek pregunta a la seva clienta per a qui és el ram. “Per a un amic, és el seu aniversari”, confessa ella. En sortir amb les seves flors, la dona separa una de les roses i li entrega a la Fatima, que riu agraïda. Per sort, les flors de Nabatieh ja no acompanyen el dol, sinó la timidesa d’un somriure.