Hi ha persones que tenen fal·lera pels judicis, per les pel·lícules i sèries de judicis, pels llibres de processos, pels programes de televisió que, d’alguna manera, emulen i recorden la dialèctica de les vistes davant d’un tribunal. Ja es tracti de Jesús davant del sanedrí, de Pilat, o d’Adolf Eichmann davant de la cort d’Israel, el que segurament més ens interessa és la palpitació de les controvèrsies punyents, els papers plens de sentit que en van poder escriure, respectivament, Fiódor Dostoievski a Els germans Karamàzov o Hannah Arendt a Eichmann a Jerusalem. A través d’un judici ens és més fàcil pensar en nosaltres mateixos i, sobretot, en els comptes que tenim pendents. La tensió vivent de la confrontació entre contraris tiba el ritme desbordant d’El mercader de Venècia de Shakespeare, de Dotze homes sense pietat de Sidney Lumet, de l’heroisme de la poncella, de Joana d’Arc davant dels seus botxins, quan amb només divuit anys la cremen a la foguera de Roan.
Només hi ha un judici que trobo encara més formidable i escandalós i és el que pinta el 1870 l’atrevit Jean-Paul Laurens al llenç El papa Formós i Esteve VI, el descarnat judici cadavèric al que el papa Esteve sotmeté les restes del seu predecessor, el papa Formós. Esteve VI, en realitat, havia succeït el controvertit Bonifaci VI. Bonifaci abans de ser escollit per l’Esperit Sant havia estat excomunicat per immoralitat dues vegades i morí de gota només dues setmanes després de pontificat, l’any 896. De manera que, en realitat, Esteve VI amb qui tenia comptes pendents era amb Formós, únic pel nom i per haver tingut més protagonisme mort que no pas viu. Vuit mesos després de passar a millor vida el seu cadàver fou exhumat respectuosament per ordre del nou papa. Fou ricament vestit amb les robes pontifícies i la seva mòmia asseguda al tron de sant Pere però només perquè rebés una pluja d’acusacions i d’improperis. Per jutjar-lo es convocà un concili que acabà reduït a un simple sínode de bisbes italians. Cal dir que el trist cadàver comptava amb l’assistència d’un esforçat diaca que li feia alhora d’advocat i que li cedia la veu per respondre com si fos el traspassat.
Van acusar Formós de perjuri i d’haver desitjat el Papat, contra el que la legislació prohibia aleshores i que avui ja és legal desitjar. I naturalment, després de tot aquella exageració d’efectisme i truculència, Formós fou declarat culpable perquè el judici havia estat just i el mort s’havia pogut defensar. Vet aquí el poder plenari que desvela un formalisme buit. Van anul·lar totes les decisions del seu pontificat, fins i tot les ordenacions. En aquell punt la cerimònia continuà però al revés de com havia començat. Van degradar públicament el cos indefens, el van despullar de les vestidures papals on, de vegades, s’hi havia quedat enganxada la carn en descomposició. Sobretot al teixit del cilici amb què havia estat enterrat com a mostra d’un suposat ascetisme. Al final van procedir a reduir-lo. Van tallar-li el tres dits de la dextra o mà dreta, els tres dits amb què el papa Formós havia dibuixat en l’aire totes les benediccions dels seus quatre anys de regnat. D’aquesta manera s’asseguraven que si al judici final Déu omnipotent el perdonava ja no podria servir-se, per a tota l’eternitat, dels dits indignes. No podria tocar cap arpa paradisíaca.
En els nostres dies ja no es troben ermitans com aquest que apareguin de manera tan oportuna i reparadora
El cos per fi va ser llençat al Tíber, on a Roma se solen passar comptes pendents. Miraculosament, s’afirma que un ermità el recuperà i el va tornar a la seva tomba després de reconstruir-li la mà. En els nostres dies ja no es troben ermitans com aquest que apareguin de manera tan oportuna i reparadora. Amb la mateixa escaiença un terratrèmol ben puntual destruí gran part de l’arxibasílica del Laterà per advertir els romans del mal govern. Aquell efecte d’escenografia sobrenatural, però, era innecessari. Tothom sabia que a Esteve VI se li n’havia anat la mà. Fou derrocat només sis mesos després i escanyat a la presó per unes mans anònimes i sense amputacions digitals. L’amputació del cos o de la paraula, de l’expressió humana, acompanya sempre les tiranies.