Pot ser que hagis entrat a l’article per pur morbo. També pot passar que t’estiguis rient per sota el nas, et creguis instintivament superior, tinguis pànic a convertir-te en la persona de la foto o que, directament, sentis repugnància, vergonya i fàstic. I em sap greu dir-t’ho (o no) però si estàs notant algun d’aquests símptomes, tens un problema i es diu grassofòbia.
Aquesta idea interioritzada menysprea, discrimina i criminalitza a les persones grasses per estar grasses i no estar primes. Grasses o panxudes, obeses, grosses, boterudes, foques, greixoses, robustes, amples, hermoses i rabassudes, és igual; totes tenen la mateixa connotació de rebuig. El poder, la societat i la cultura normatives han sabut regar la llavor dels molts prejudicis estètics que tenim al cap i, tot i que sovint no sabem d’on ragen, la causa és molt simple: rebem inputs constants per totes bandes sobre com han de ser els cossos que volem i desitgem. I si totes somiem amb tenir (màxim!) la talla 38, com podem lluitar contra la dictadura d’un únic cos en un món amb més de set mil milions de cossos diferents?
On són les persones grasses?
La Tess Hache es defineix com artista, activista i grassa. Fa temps que ja no sent que aquesta definició sigui un insult o una condemna i tampoc creu que estigui grassa, perquè entén l’estar grassa com el transitar cap al cos desitjat que ens diuen que s’hauria de tenir. No, ella no està grassa. Ella és grassa i habita el cos que està aprenent a estimar.
El cos de la Tess no és vàlid a ulls de la societat / Tess Hache
Tot va començar amb un selfie amb roba interior que la Tess va penjar a Twitter per recolzar una amiga. Només tenia 16 anys. Aquest impuls adolescent ha fet que cinc anys després hagi trobat en el món de la fotografia no només un espai de cura personal sinó un espai de lluita activa contra la lacra sistèmica que la rebutja per no tenir un cos vàlid. “Et veus a tu com el teu propi referent perquè mai veus cossos de persones grasses com el teu”, lamenta. “Recordo moments de tancar-me a l’habitació i preguntar-me per què existia”.
En aquest món el que ni s’anomena ni es mostra, no passa. Fotografiar a vegades vol dir ensenyar el que ningú vol que ensenyis i això, pels col·lectius invisibilitzats i oprimits, significa existir. “La fotografia té un poder de comunicació brutal perquè és veritat 100%”, explica la Tess. Per ella, despullar-se davant la càmera és una teràpia de xoc que reafirma la seva identitat però el seu repte no és només amb sí mateixa; vol projectar la necessitat de l’amor propi com la millor eina de transformació per esborrar els estigmes de qualsevol realitat corporal dissident.
Fotografia com a necessitat de reconèixer el propi cos
Els cossos no normatius ens creen tant rebuig que no els mirem, ni tan sols quan són els nostres. Se’n va adonar l’Ariadna Carrascull - feminista, artista, emprenedora i fotògrafa especialitzada en l’autoestima corporal femenina – quan va ser conscient que no coneixia el seu cos. “Em mirava cada dia al mirall però mai des de l’acceptació, sinó per analitzar totes les parts que canviaria perquè suposadament estaven malament”.
Com la Tess, ella també va començar publicant un autoretrat a les xarxes socials i així, com qui no vol la cosa, fa tres anys va néixer Reconócete, el projecte fotogràfic que acompanya a aquelles dones que es volen empoderar a través de reconèixer el seu propi cos. Fer fotos només és l’excusa. “No és un shooting amb cinquanta postures; xerrem, parlem d’autoestima, de cossos, ballem, fem fotos de cada moment i d’allà surt la sessió”, explica l’Ariadna. “Cada vegada hi ha més diversitat i gent segura que està disposada a mostrar-se tal i com és”.
Però transmetre autoestima a dojo a les fotos no és incompatible amb patir dies de merda; hi ha moments que odies com et queden els pantalons que et volies posar, altres on no pots suportar la idea de sortir de la norma i aquells on algun imbècil publica una foto teva a Foro Coches i dona peu a una espiral d’assetjament, insults i patiment que acaba amb la teva quarta compte d’Instagram bloquejada. A la Tess li va passar.
Dicotomia? Contradicció? Per les dues artistes i per qualsevol que tingui dos dits de front, no. Lluitar per la naturalització de tots els cossos no eximeix a ningú de continuar patint les conseqüències de la violència estètica; i comunicar només la part positiva dels qui pateixen discriminació per raons de pes seria una mentida més que aquesta societat malalta no es pot permetre.
Els perills de caricaturitzar la lluita
Estan en les sales d’art, en exposicions o navegant per Internet, però encara hi ha persones grasses que pateixen menjant en públic perquè la gent les mira amb burla. Si és cert que la fotografia artística trenca moltes visions respecte les corporalitats dissidents també ho és que al carrer el tabú sobre elles no decreix, o això critica la Tess Hache. “Sembla que la penya grassa només ens fem visibles a través de l’art o la fotografia, dins un estudi o a la muntanya, i això ens redueix a un context molt petit que no és el quotidià”.
Ara la Tess s’ha comprat la seva primera càmera i té en ment un projecte fotogràfic costumista que ensenyi la realitat de la diversitat corporal a la via pública i que no es limiti només a un món de fantasia idealitzat. La seva definició? “Gent grassa fent coses”. I tampoc cal que sempre siguin nus o semi nus, per suposat. L’Ariadna reivindica també que l’acceptació corporal també s’ha de traslladar a l’escenari mediàtic i que, com artistes, “tenim la responsabilitat de continuar mostrant cossos no normatius que potser no venen tant als mitjans, però que tenen una repercussió social necessària”.
IMPORTANT! Per les persones més escèptiques: no, els cossos no estan retocats. “Photoshop és una de les grans eines de qualsevol tipus d’exclusió corporal”, diu aquesta artista, qui molt honestament també confessa que durant una temporada va utilitzar l'aplicació per tapar-se les marques d’acné. “Tampoc demonitzem a la gent que ho fa si és des del punt del: ei, encara no estic preparada per mostrar-me”.
La salut no és només cosa de talles
Ni el moviment bodypositive ni cap de les altres veus que s’han alçat a favor de la naturalització dels cossos no normatius fan apologia de la obesitat. Dir això és tan absurd com dir que el Black Lives Matter fa enaltiment de l’assassinat massiu de persones blanques. Tristament, en general, hi ha la idea estesa que les persones primes estan sanes i les persones grasses no: una altra trampa del patriarcat i la grassofòbia.
El paradigma HAES (Salut en Totes les Talles, per les seves sigles en anglès) sorgeix precisament per trencar amb la idea que la salut va associada només a una determinada forma corporal, perquè és d’aquí on sorgeix l’estandardització de models i dietes, totes elles enfocades a aprimar-se o modificar el cos per tenir acceptació social - perquè la gent prima no només és més guapa i està més sana, també és més intel·ligent, més constant i més exitosa.
S’ho troba moltíssim la Mireia Hurtado a la seva consulta quan ajuda a moltes dones a superar el pànic que tenen d’anar a la platja amb biquini per por a què pensaran els demés. Ella és psicòloga especialitzada en psicologia de l’alimentació i dissocia la forma corporal de tenir bona salut, perquè no hi ha una única manera d’estar sans. La seva branca treballa amb les conductes: què fa la persona i en quina mesura el que fa recolza o no la seva salut i autocura, sempre dins les possibilitats de cadascuna. De fet, gran part dels problemes de salut que es vinculen a les persones de cossos grans tenen més a veure amb l’estigma que pateixen per tenir un cos gran que no amb l’excés de pes. I no només parlem d'insults i exclusió de l’entorn: també de l’aparició de trastorns alimentaris que beuen de la cultura de la dieta (sabíeu que ahir va ser el Dia Mundial Sense Dietes?).
"Quan em retrato m'agrada jugar amb les formes del meu cos" / Tess Hache
“El que es deriva de la mirada grassòfoba és que els cossos voluminosos no mereixen ser cuidats des d’un lloc de respecte perquè les dietes no són conductes de respecte, són conductes de càstig”. Per la Mireia, hem de poder canviar la manera en la qual mirem el món per aconseguir poder mirar un cos no normatiu com un cos naturalitzat i veu molt positiu que l’art hi hagi posat el seu punt de mira; això vol dir que hi ha coses que estan canviant. I persones, com la Tess i l’Ariadna, que no deixen de superar-se.