Feia temps que no llegia un llibre tan hipnòtic, tan ben escrit, tan despullat de pretensió, de ganes d’agradar, de presumir, o de falsedats més o menys evidents, de pèrdues de temps. Robert Kolker té l’aplom dels escriptors nord-americans que creuen vivament en el que fan, per bé o per mal. Protagonitzen en el camp de la literatura de no-ficció una funció renovadora, vindicadora de la bona literatura tal com sempre ha estat: interessant. Almenys això, interessant. I de vegades irresistible. Aquesta és la característica de la no-ficció. I no pas si és veritat o no és veritat el que se’ns explica. La qualitat més destacable dels llibres de Kolker o d’Emmanuel Carrère, per dir-ne només un de comparable, és que saben defensar el que escriuen fins a les darreres conseqüències, a mort, sense concessions a ningú. O almenys això és el que m’ha semblat.

Feia temps que no llegia un llibre tan hipnòtic, tan ben escrit, tan despullat de pretensió, de ganes d’agradar, de presumir, o de falsedats més o menys evidents, de pèrdues de temps

Perdent el cap

Tots els drames són, de fet, drames familiars i aquí se’ns ofereix un de gros que ens interpel·la. Els Galvin són catorze persones, dotze fills d’un pare i d’una mare. El fill més gran és de 1945 i la més petita de 1965. I almenys la meitat són esquizofrènics clínics, estan malament del cap, amb els diagnòstics mèdics corresponents. Els altres, els sans, com ara nosaltres, els que mai ens han tancat en cap institució mental, tampoc són — o som — gaire lluny dels diagnosticats. La família americana s’enfonsa com s’enfonsa aquell país i, de retruc, la nostra societat occidental va perdent el cap. Don i Mimi Galvin són catòlics i decideixen tenir dotze fills perquè poden, perquè són representants del somni americà, de la gosadia ancestral de formar una gran família com en els temps descrits a la Bíblia, on la descendència era copiosa. A més a més en Don és un alt oficial de l’exèrcit de l’Aire i viu amb la dona, la Mimi, al Colorado, on s’ha centralitzat la força aèria.

La família americana s’enfonsa com s’enfonsa aquell país i, de retruc, la nostra societat occidental va perdent el cap

Els Galvin s’instal·len a Hidden Valley Road. Estan condicionats permanentment pels altres i potser això té alguna relació amb l’enfonsament de la salut mental de la família. Primer són l’enveja de la comunitat on viuen, són els protagonistes absoluts de l’èxit social i econòmic, l’exemple viu de la família unida i harmoniosa. Els plançons són educats a les millors institucions acadèmiques de l’estat. I, a sobre, la parella de la Mimi i el Don crien i ensinistren falcons enmig d’una natura abassegadora, radiant. Tot sembla perfecte fins que la tragèdia esclata. Dels dotze germans són deu nois i dues noies. I sis dels nois obtenen un preocupant diagnòstic d’esquizofrènia. Què els està passant? Què estan fent malament els pares abnegats, o és la societat opulenta en què viuen? El fill gran és el primer a caure en les xarxes de la patologia mental, d’altres van caient, de mica en mica, com fitxes de dòmino. Tots estan morts de por perquè temen ser els següents.

La taca d’oli de la culpa s’estén com en una tragèdia grega. I com en una tragèdia grega la dona és la culpable, sense donar gaire crèdit a una explicació simplement genètica

Una taca d'oli

Un planter mèdic, professionalment impecable, propi del primer món desenvolupat, primer assenyala la Mimi, la mare, com la hipotètica responsable del trastorn del fills. La taca d’oli de la culpa s’estén com en una tragèdia grega. I com en una tragèdia grega la dona és la culpable, sense donar gaire crèdit a una explicació simplement genètica. Durant els anys que vindran sis dels Galvin són internats, seguits, controlats perquè són un perill potencial per a la societat. Com en el cas de la germana disminuïda de John F. Kennedy, el Don i la Mimi temen sempre que el remei sigui pitjor que la malaltia. Que d’alguna manera s’acabi aplicant una mena de lobotomia als fills assenyalats. Que acabin esdevenint éssers vegetatius. La gran potència mundial dels Estats Units esdevé impotent per protegir, per guarir, sis fills d’un oficial de l’exèrcit. En l’època de la guerra del Vietnam cal recordar que per als malalts mentals l’internament, les descàrregues elèctriques, la lobotomia eren els únics tractaments. A banda de multitud de fàrmacs que originaven terrorífics efectes secundaris, obesitat, problemes cardíacs, diabetis. Uns medicaments que, anant bé, transformaven els malalts en zombis que no molestessin.

Robert Kolker no ens estalvia res. Ni la commoció per tant de dolor, ni l’emoció d’una mare que mai no es rendeix i que sempre lluita

Robert Kolker no ens estalvia res. Ni la commoció per tant de dolor, ni l’emoció d’una mare que mai no es rendeix i que sempre lluita, contra l’escepticisme, contra la dissort, a favor dels seus fills. Mentre la família es destrueix surten com flamarades, com llampecs de claror, l’experiència de l’amor, de l’esperança. El millor i el pitjor de la raça humana sense filtres ni bones paraules.