'És un d'aquells thrillers que no et pots perdre'. 'Mira-la, mira-la, mira-la'. 'La nova sèrie que segur que t'enganxarà'. 'L'obra de suspens que et seduirà des del primer moment'. Detrás de sus ojos s'ha convertit en la producció de moda de Netflix, una plataforma que ens els darrers mesos ha donat vida a altres fenòmens de masses com Gambit de Dama, The Crown o Lupin i que, pel que sembla, ha trobat una nova gallina dels ous d'or. La recepta, això sí, és la de sempre: intriga, acció i una gran revelació final. Nosaltres estem encantats de menjar-nos la clara, el rovell i la clova, si cal, però ja se sap què diuen: no és or tot el que lluu. Detrás de sus ojos té punts forts, però també defectes importants. Tal com fan els caps de pacotilla després de fer un curs online de coaching intraempresarial, començarem per les virtuts i després ens centrem en la crítica més dura.

El primer que cal dir sobre la producció d'Steve Lightfoot –basada en la novel·la homònima de Sarah Pinboroug– és que, sense cap mena de dubte, aconsegueix allò que es proposa des del minut u: despertar el teu interès i lligar-te de mans i peus fins que, sense voler-ho, t'adones que t'has empassat sis capítols de gairebé una hora durant un trist i solitari diumenge de febrer. Només et falta engolir un envàs sencer de Nocilla per acabar de constatar que la vida pot ser molt decadent. Però bé, això és un altre tema. No és culpa teva, com dèiem abans, els magnats de Netflix són tot uns mestres en l'art de retenir-te davant de la pantalla. Però, de què va, la minisèrie? 

Detrás de sus ojos explica la història de la Louise (Simona Brown), una mare soltera que s'embolica amb un dels psiquiatres de la consulta on treballa, en David (Tom Bateman). Aleshores, però, entra en escena la dona del doctor, Adele (interpretada per una espectacular Eve Hewson), qui construirà una amistat amb l'amant. Sí, tòpic recurrent: triangle amorós, i aquest cop bastant sòrdid. El cas, però, és que la parella amaga quelcom, un fet que intuirem des del primer moment. Sexe, alcohol, fàrmacs, drogues i, per sobre de tot, somnis lúcids com a eix vertebrador.

Punts negatius: la certesa que tot plegat es podria haver resolt amb una pel·lícula i no amb una minisèrie de 5 hores. Algunes escenes, com les de l'amiga consellera i sobreprotectora o les dels terrors nocturns de la protagonista són més inútils que el cendrer d'una moto. Tampoc ajuda la paròdia de comèdia romàntica inicial i l'escenari que Louise dissenya dins del seu cap quan decideix què somiar. En teoria representa el jardí de casa els seus pares, però el cert és que més aviat sembla el decorat d'un anunci d'Ausonia. Així i tot, cal dir que la minisèrie es guanya la nostra confiança en els quatre primers episodis. Volem saber què passa. Malauradament, però, perd el rumb –i el sentit– en les dues últimes entregues, quan aposta pel realisme màgic per tal de justificar els esdeveniments anteriors que tant ens havien captivat. 

Alerta: aquests paràgrafs inclouen spoilers

La trama s'ha emmerdat de mala manera i costa endevinar quin gir permetrà que es resolgui l'acció. No n'hi ha per menys, costa d'endevinar perquè el gir en qüestió no té cap sentit. En un moment determinat del cinquè capítol, descobrim que la malvada Adele té la capacitat de dur a terme viatges astrals: és a dir, pot abandonar el seu cos per tal d'observar-se a si mateixa mentre dorm, una dinàmica que podem titllar de realista –tot i que les experiències extracorporals no són més que dissociacions neurològiques– i versemblant. Però la cosa no acaba aquí.

L'habilitat d'Adele no només li serveix per abandonar el seu cos, sinó que també li permet ocupar-ne d'altres. A partir d'aquí, tot és possible. Resulta que Adele mai ha estat Adele, sinó que només era el cos d'Adele habitat per l'ànima d'un dels amics que va fer al manicomi, en Rob, qui, obsessionat amb l'atractiu novio de la jove, va decidir expulsar-la de les seves entranyes –i matar-la de facto– per gaudir de la seva opulenta vida. En els darrers instants, l'aura d'en Rob deixa el cos d'Adele i s'introdueix al de Louise, fet que li permet gaudir de l'amor etern de David, qui, tot i ser psiquiatre (!), és incapaç de percebre que les dues dones que més ha estimat a la seva vida estan posseïdes per una mena de ionqui amb poder extrasensorials. Sona ridícul, oi? Doncs així és com Sarah Pinboroug va decidir rematar la seva novel·la.