Entrem a la famosíssima setmana del 25-N, en la qual tots els mitjans que no han fet ni puto cas de les múltiples agressions que hem patit les dones al llarg de l'any se senten amb la responsabilitat civil d'omplir els seus perfils amb cintes liles i missatges empoderants. Gràcies per tant. Però no, no vinc a parlar-vos que cada dia hauria de ser 25-N, això aquí ja ho sabem. Vinc a parlar de com el feminisme va arribar a la meva vida i la va canviar per complet. Hi ha gent que creu en Déu, en l'horòscop, en l'amor per a tota la vida i després estem les que creiem en el feminisme ―que també podem creure en les anteriors, però no és el meu cas― com a salvació divina.

Recordo perfectament el sentiment que vaig tenir en llegir el meu primer article feminista; ànsia per saber més, comprensió perquè hi havia tantíssims patrons que es repetien i en els quals em sentia identificada, admiració cap aquella dona valenta i revolucionària que escrivia lliurement el que pensava i, per últim, por a no estar mai a l'altura, a no desenvolupar les ulleres feministes amb les quals aquella dona veia el món. Sentia que el feminisme em quedava gran, però eren els mateixos complexos que la societat m'havia creat. El que no sabia llavors és que el feminisme és una lluita i un aprenentatge constant i que com més hi entres ―el que no vol dir ser-ho més―, més t'allibera, però també més esclava et sents.

Com més entres al feminisme, més t'allibera, però més esclava et sents

Una cosa que fem molt les feministes és avergonyir-nos de les actituds tòxiques que teníem abans de tot aquest procés, però ningú neix sent feminista ―per desgràcia― en un sistema patriarcal. No es tracta de culpabilitzar-nos pel que hem sentit o fet, ni tan sols pel que sentim o fem, es tracta de ser conscient, aprendre i corregir a poc a poc. El feminisme no és un procés fàcil, jo m'he sentit molts cops com una mala feminista per no respondre ―per por― davant d'una agressió o d'un comentari masclista, per voler-me maquillar o depilar, per escoltar música amb lletres masclistes, per comparar-me amb altres dones o per sentir gelosia. Però, per sort, amb el temps he comprès que tot això no ens fa menys feministes, ara bé, creure'ns amb la potestat de jutjar el feminisme d'una altra dona, com a mínim, ens fa idiotes.

Està bé tenir creences, però segurament Déu no baixarà a ajudar a la pròxima noia violada, ni l'horòscop l'avisarà que aquella nit canviarà la seva vida per sempre, si és que sobreviu. Ara bé, contra la manca de recursos i solucions institucionals sobre les violacions, les agressions sexuals i els feminicidis, l'únic que ens salvarà la vida a moltes de nosaltres és l'autodefensa feminista.