El diumenge 1 d’octubre la ciutadania de Catalunya amb dret de vot està cridada a les urnes per decidir el futur del país. La pregunta que es formula, coneguda amb escreix, planteja l'opció de votar a favor de la independència de Catalunya. La constitució d'una República catalana independent. Una fita històrica que té la rèplica anterior més immediata el 12 d'abril de 1931, fa vuitanta sis anys. Llavors, com ara, el camí fins a les urnes va ser llarg i farcit de dificultats. El cop d'estat militar de Primo de Rivera (1923), la intervenció (1923) i posterior liquidació (1925) de la Mancomunitat de Catalunya, la clausura del camp de les Corts (1925), el complot del Garraf (1926), els Fets de Prats de Molló (1926) i el Pacte de Sant Sebastià (1930) serien les principals estacions d'un trajecte —una autèntica travessa del desert— que culminaria amb les eleccions municipals de 1931: el dia en què els catalans van votar la república. Anem a pams.
Integrants del Pacte de Sant Sebastià, 1930 / Font: Viquipèdia
Quan Primo de Rivera va donar l'enèsim cop d'estat militar de la història d'Espanya (1923), l'independentisme contemporani ja havia estat formulat i ja era la ideologia política d'una part important de la societat catalana. En aquells anys, la societat catalana es debatia entre l'autonomisme de la Lliga Regionalista, liderada per l'incombustible Francesc Cambó, i l'independentisme d’Estat Català, liderat pel mític Francesc Macià. El partit d'ordre contra el partit de la il·lusió. Dretes versus esquerres, però amb un horitzó comú: la plenitud de l'autogovern. Els de Cambó, inspirats en la Cuba autonòmica anterior a la independència, i els de Macià, en la Cuba alliberada posterior a la independència. La “tríada capitolina” que va imposar la dictadura (Alfons XIII, Primo de Rivera i Milans del Bosch) es va despatxar amb l’espanyolíssim argument que el cop d'autoritat era imprescindible per liquidar la “deriva” catalanista que posava en risc la unitat d'Espanya.
Arguments espanyolíssims i recursos espanyolíssims per mantenir, fins i tot al preu del desprestigi internacional més absolut, el domini sobre les restes del que havia estat “el imperio donde nunca se pone el sol”. Catalunya inclosa. A inicis del segle XX, quan el sistema democràtic ja s'havia imposat plenament al món occidental, el caciquisme hispànic apostava per un retorn al passat atàvic. La primera mesura que va prendre la dictadura de Primo de Rivera —que es podria anomenar perfectament la dictadura borbònica d'Alfons XIII— va ser la intervenció de la Mancomunitat, l'organisme preautonòmic creat per Prat de la Riba l'any 1914. Alfons Sala Argemí, un sinistre personatge que hauria pogut compartir cerveses i acudits amb el col·laboracionista Pétain, es va responsabilitzar de desballestar l'obra de govern que havia transportat Catalunya a la modernitat: escoles primàries i tècniques, biblioteques, museus, laboratoris, carreteres, vies fèrries i ports.
Alfons XIII, Primo de Rivera i Milans del Bosch / Font: Arxiu d'El Nacional
La destrucció de la Mancomunitat no era més que el despertar del monstre. Durant els primers anys de dictadura, l'eix sinistre format per Primo de Rivera que, reveladorament, es reservaria el càrrec de capità general de Catalunya mentre exercia com a dictador d'Espanya, i Martínez Anido, governador de Barcelona acusat per l'opinió pública de dirigir una trama delictiva que assassinava líders sindicals, desfermarien una brutal persecució policial i una implacable repressió judicial contra tot el teixit cultural català i contra totes les organitzacions obreres catalanes. Poc després (1924), Barrera Luyando, un militar format a les salvatges campanyes del Marroc, i Milans del Bosch, un altre militar que aplicava els mètodes “marroquins” al centre de Barcelona, de Sabadell, o de Terrassa, rellevarien, respectivament, Primo i Anido. I amb Sala Argemí formarien el tenebrós triangle de la repressió que governaria Catalunya fins a l'alba de la República.
El règim dictatorial convertiria Catalunya en un escenari de violència repressiva dominat per assalts als domicilis i a les associacions educatives, culturals, esportives i sindicals. Confiscació de documentació privada, convertida en prova acusatòria, de material pedagògic editat en català, incinerat al més pur estil de la Inquisició, dels registres d'associats, convertits en fitxes policials, i segrestos de premsa, per censura governativa. El Borbó i el dictador havien convertit les Corts espanyoles en una cleda mansa que aplaudia amb les orelles l'escalada repressiva del règim. L'espanyolíssima expressió “quiero ver a la policia y a la Guardia Civil dando hostias como panes”, adreçada als catalans, no se la va inventar l'actual portaveu del PP a Gibraleón. Era la divisa de la Unión Monárquica Nacional, el partit únic, una curiosa aliança formada pel caciquisme agrari, els banquers urbans i el clergat “urbi et orbi”. Carlins i liberals. L'Espanya atàvica i eterna.
Integrants de l'organització Bandera Negra implicats en el complot del Garraf / Font: Arxiu d'El Nacional
Tampoc el pretès progressisme espanyol va reaccionar a l'escalada repressora del règim. La premsa de l'època, la captiva del règim i la que s'arriscava als segrestos, destacava que el PSOE de Pablo Iglesias i d’Andrés Saborit, per posar un exemple, des de la semiclandestinitat debatia amb condescendència l'actuació del règim. Amb el sorprenent pretext que, des d'una dictadura, també era possible regenerar Espanya. I que la “sedición catalana” era un obstacle, el veritable enemic, de la regeneració d'Espanya. L'espanyolíssima expressió “A por ellos, oé!”, adreçada als catalans, no se la van inventar els hooligans cordovesos de la Benemèrita destinada a combatre (?) els “perillosos” demòcrates catalans del 2017. Als anys 20 del segle XX, la pretesa esquerra progressista espanyola feia bona la cita que anys més tard formularia Josep Pla: “Allò que més s'assembla a un nacionalista espanyol de dretes és un nacionalista espanyol d'esquerres”.
La reacció de la societat catalana va tenir molts cantells. El primer gran fet destacat seria el que acabaria amb la clausura governativa del camp de les Corts, l'estadi del FC Barcelona. Era el 14 de juny de 1925 i el pervers règim ja havia tingut ocasió d'ensenyar els ullals i de clavar-los. L'afició blaugrana, espontàniament, va xiular la Marxa Reial, l'himne d'Espanya convertit inevitablement en la melodia del règim, com una manifestació pacífica de protesta. La resposta del dictador i dels seus sequaços va estar en la línia de la ideologia punitiva imperant: clausura de l'estadi i dimissió forçada del president Gamper. La reveladora fotografia de la Guàrdia Civil a cavall, davant de l'entrada de l'estadi, impedint l’accés a qualsevol persona, ens trasllada inevitablement als escorcolls de les seus del Govern els darrers dies. El FC Barcelona quedaria immers en una crisi institucional i esportiva que no superaria fins a l'alba de la República.
La Guàrdia Civil impedint l'accés accés al camp de les Corts / Font: Arxiu d'El Nacional
En aquell escenari de repressió brutal, l'espiral de la violència va traçar un recorregut vertiginós. El 26 de maig de 1925, el comando Roell de l'organització Bandera Negra va intentar assassinar el rei Alfons XIII als túnels del Garraf. L'operació fallida va desfermar una operació policial que, en la seva impetuosa brutalitat, va atacar persones que no tenien cap relació amb l'intent de magnicidi. Una altra contrareacció destacada seria arran dels Fets de Prats de Molló. El 30 d'octubre de 1926, Macià va dirigir una temptativa d'invasió militar amb l'objectiu d'alliberar Catalunya. Operativament quedaria en no-res, però serviria per elevar la figura del seu promotor a la categoria de mite. Quan l'oposició republicana espanyola en la clandestinitat es va reunir a Sant Sebastià (1930) per traçar les línies mestres del canvi de règim, Macià no tan sols va actuar com el representant del sobiranisme català, sinó que va ser reconegut com el màxim representant de Catalunya.
Judici a Macià pels Fets de Prats de Molló. París, 1927 / Font: Arxiu d'El Nacional
El 12 d'abril els catalans votaven massivament la constitució d'una República catalana independent dins la Federació d'estats ibèrics. La coalició ERC, integrada majoritàriament per la formació independentista Estat Català —Macià—, i en menor mesura per les federalistes Partit Republicà Català —Companys— i Joventut Republicana de Lleida —Torres—, obtenia les alcaldies de les ciutats principals del país i la majoria dels diputats a les cambres provincials. El 14 d'abril, Macià proclamaria la República Catalana hores abans que ningú s'atrevís a fer el mateix amb la República Espanyola. A la Villa y Corte algú va ensenyar la porta al Borbó i li va dir que l'exili era l’últim servei que prestava a Espanya, aleshores, per evitar la independència de Catalunya. El pacte republicà de Sant Sebastià quedava convertit en paper mullat. Catalunya seria una regió autònoma de la República —de la metròpoli—, com ho havia estat Cuba abans de la independència.
Imatge principal: Macià i Companys en un acte electoral a Gràcia, 1931 / Font: Arxiu Nacional de Catalinya (Fons Josep Maria de Sagarra)