No cal caure en el dramatisme hiperbòlic, però cada vegada que un grup se separa, morim una mica. Avui, quan Love of Lesbian prenguin l'escenari de la Sala Apolo, finarem un xic. Serà el primer concert a Barcelona de La Hermandad Tour, la gira de presentació del seu darrer disc, Ejército de salvación. Divendres i dissabte repetirem l'experiència a la Sala Razzmatazz. Després vindrà el silenci..., diuen que fins al 2029.
Violins, virus i platja
La primera vegada que vaig veure en directe Love of Lesbian va ser a finals de la dècada dels noranta en un centre cívic del barri de Vilapicina de Barcelona. Aleshores encara cantaven en anglès i tenien un violinista. Una curiosa excentricitat, potser influència de John Cale i la Velvet Underground, que, en aquells anys d'esclat de l'escena indie capitanejada per Los Planetas, Australian Blonde i El Inquilino Comunista, compartien amb El Regalo de Silvia. Aquest cas era encara més curiós, perquè aquesta banda de Saragossa practicava un pop molt naïf, però el violinista, si la memòria no em falla, era un punk de manual, dels de cresta oxigenada i xupa plena de tatxes.
L'última vegada que vaig veure en directe Love of Lesbian ja feia anys que cantaven en castellà i no tenien violinista. Va ser en el concert del Palau Sant Jordi durant els mesos de la COVID. Una prova pilot organitzada pels principals festivals del país per demostrar que, tot i que en plena pandèmia, la música en directe podia ser un espai segur. Després de mesos tancats, va ser una nit, la del 27 de març de 2021, emotiva com el retrobament amb el teu millor amic després d'anys sense veure'l. Jo confesso, vaig estar plorant des que, prèvia al concert, per megafonia va sonar el Here Comes the Sun dels Beatles fins que Love of Lesbian van finalitzar el seu repertori amb Planeador.
Entremig, vaig ser membre de Love of Lesbian. Només per un dia. Va ser un matí de l'estiu de 2009. Jo aleshores era redactor extern del Plaers, el suplement dominical de l'Avui, quan aquest diari encara no tenia un punt davant. La banda de Santi Balmes feia pocs mesos que havien publicat 1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la Luna) i, després d'anys picant molta pedra, ja començaven a destacar com una de les formacions capitals de l'escena musical del país. Serien portada.
I ara qui ens explicarà els contes?
En una d'aquelles idees absurdes per típiques i tòpiques, els vam proposar fer la sessió de fotos a la platja de la Barceloneta, per allò de transmetre vacances, diversió, festa, sol... Pitjor encara, vaig arribar carregat amb tot de flotadors i ulleres de busseig. Attrezzo robat a la meva filla Aina. Uns altres m'haurien enviat a la merda. Ells em van seguir el joc. Només hi havia un problema, el seu guitarrista Juli Saldarriaga estava de vacances, no recordo si a Menorca o a Sardenya. No era un drama, però... Contraatacant el meu armari de manguitus i tovalloles, els LOL es van presentar amb una màscara del Juli. La idea era que un d'ells la sostingués a les fotografies. El Carles, el càmera que aleshores acostumava a acompanyar-me, va suggerir que, sent més o menys de la mateixa alçada i la mateixa complexió, millor si m'amagava jo rere la màscara i fèiem veure que hi eren tots.
Així vaig ser membre de Love of Lesbian durant un dia, tot i que, encara que m'agraden, mai no he estat un súper, súper fan. De fet, ells, juntament, amb companys generacionals com Sidonie, Los Piratas (Iván Ferreiro) o Dorian, sempre han hagut de conviure amb una constant menyspreança per part de la premsa especialitzada. Desdeny del tot injust inversament proporcional a una comunitat de seguidors que no ha parat de créixer entonant amb devoció unes cançons modulades amb un pop èpic més o menys sostingut deutor del llegat de The Cure, David Bowie, Radiohead... i unes lletres curulles de recursos semàntics amb què Santi Balmes sempre s'ha reivindicat com un dels escriptors més imaginatius del nostre rock.
Així han traçat àlbums tan recomanables com La noche eterna. Los días no vividos (2012), El poeta Halley (2016), V.E.H.N. (Viaje épico hacia la nada) (2021) i aquest darrer Ejército de salvación (2024) que avui, abans de morir una mica, cantarem quan apareguin sobre l'escenari de l'Apolo. Després ho deixaran córrer, perquè com amb les parelles, els grups, més si porten 25 anys junts, també necessiten prendre's un temps, recuperar espai i respirar. Diuen que tornaran el 2029. Potser sí. O potser no. Sigui com vulgui, passi el que passi, fins aleshores trobarem a faltar algú que ens expliqui "cuentos chinos para niños del Japón".