Versalles, 15 de novembre de 1700. Fa 323 anys. El rei Lluís XIV de França, tercer Borbó al tron de París, proclamava rei de les Espanyes el seu net Felip. La llarga lluita entre les monarquies francesa i hispànica per a dirimir el lideratge continental i mundial culminava amb la proclamació del rei espanyol als salons del palau del rei francès. Aquella cerimònia, que s’anticipava a la coronació del nou rei hispànic a Madrid, contenia un missatge endimoniat: Lluís XIV —pioner i especialista en el maneig del llenguatge polític publicitari modern— faria imprimir milers d’almanacs de l'any 1701 vinent que es distribuirien arreu de les cancelleries d’Europa i que divulgarien als quatre vents el missatge que França no era tan sols la primera potència mundial, sinó que es permetia el luxe de posar el rei al tron del seu històric rival.
Com s’arriba a aquella situació?
La lluita entre les monarquies hispànica i francesa per a dirimir el lideratge mundial s’havia originat durant el segle XVI. Però s’intensificaria especialment d'ençà que la dinastia reial francesa Valois va quedar, definitivament, allotjada a la paperera de la història i que Enric de Borbó —que regnaria com a Enric IV— va posar les seves natges al tron del París (1589). Els ambiciosos Borbons van imprimir un ritme frenètic a la cursa, i sis dècades després, la Pau dels Pirineus (1659), que posava fi a la Guerra Hispano-francesa (1635-1659), certificava el relleu al podi. Lluís XIV de França, net d’Enric IV i tercer Borbó al tron de París, rellevava Felip IV de les Espanyes com al monarca més poderós del món. El “rei Sol” s’havia imposat al “rei Planeta” i França guanyava la condició de primera potència mundial.
D'aleshores ençà, la relació entre París i Madrid es desequilibra progressivament. La monarquia hispànica es revela, davant el món, com un gegant decrèpit amb peus de fang. En canvi, França —immersa en una trajectòria ascendent— es permetria intervenir, cada cop més i amb més decisió, en tots els grans afers d’estat hispànics. Versalles imposa Maria Lluïsa d’Orleans, neboda de Lluís XIV, com a esposa del rei hispànic Carles II (1679), o neutralitza la recuperació hispànica amb la reobertura de les hostilitats amb la Guerra dels Nous Anys (1688-1697), que va tenir Catalunya com a principal escenari bèl·lic —que ja era el país més pròsper de l’edifici polític hispànic—. I mentrestant, la cancelleria de Madrid es revelava incapaç de gestionar aquella pluja de crisis, agreujades per la infertilitat del rei i el problema successori.
Què passava a la cancelleria de Madrid?
En aquell context d’incertesa que aventurava un gran conflicte, les potències europees van acordar dividir la monarquia hispànica per a evitar una rèplica de l’anterior i devastadora Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Lluís XIV de França situava el seu net Felip al tron de Madrid, i les colònies hispàniques d’Amèrica passaven, en bona part, a control dels francesos, anglesos i neerlandesos. I Leopold I d’Àustria asseia el seu fill Carles al tron de Barcelona i restaurava la Corona catalanoaragonesa amb Nàpols, Sicília i Sardenya. Però quan la cancelleria de Madrid va tenir coneixement d’aquests plans, van buscar un candidat de consens per a impedir l’especejament de la bèstia (1696) No obstant això, aquella solució es demostraria impossible, perquè Josep Ferran de Baviera, l’elegit, moriria, sospitosament, passat un temps (1699).
Les llargues ombres de Lluís XIV i de Leopold I es van projectar, de nou, sobre les estances de l’Alcasser de Madrid. Però amb els plans substancialment modificats: ni l’un ni l’altre estaven disposats a renunciar al tot. La monarquia hispànica seria del Borbó o de l'Habsburg, però no es fragmentaria. I a partir d’aquell moment (7 de febrer del 1699), la cort de Madrid esdevindria l’escenari d’una guerra sorda, però no incruenta, entre els partidaris del net de Lluís XIV (entusiastes de l’operació d’enderroc del règim foral francès i de la nova arquitectura centralista de l’edifici polític de París) i els partidaris del fill de Leopold I (nostàlgics de la plenitud hispànica del XVI i terriblement ressentits amb els Borbons francesos del XVII). El resultat d’aquell conflicte es va dirimir en un testament de dubtosa veracitat.
El testament de Carles II
El gran protagonista d’aquell escenari seria, sense dubte, Luis Fernández de Portocarrero, ministre del rei Carles II, arquebisbe-cardenal de Toledo i l’autor del més que probablement falsificat testament del difunt rei. Portocarrero era el cap del “partit borbònic” de la cort de Madrid, i el principal suport dels diversos ambaixadors de Lluís XIV davant la cancelleria hispànica. Ho era des de molt abans de la successió pactada a favor de Josep Ferran (1696). Com també ho era Francisco Fernández de Velasco y Tovar, virrei de Catalunya (1696-1697), que, sospitosament, va abandonar Barcelona a la seva sort i de negra nit a les acaballes del conflicte dels Nou Anys (1697), quan Vendôme (nebot de Lluís XIV) va posar setge a la capital catalana. Barcelona va perdre 4.000 vides, el 10% de la població de la ciutat.
L’1 de novembre de 1700 moria Carles II sense descendència. I dues setmanes més tard, Lluís XIV de França —i no pas la cort de Madrid— proclamava Felip de Borbó nou rei d’Espanya, com resa el títol de l’almanac del 1701 imprès a Versalles. Passats dos mesos (18 de gener del 1701), Felip arribava a Madrid i sis dies més tard (24 de gener del 1701) era coronat rei de Castella i de Lleó. Més de dos mesos després que Felip hagués estat proclamat a Versalles! Tot seguit, Lluís XIV ordenaria avortar la carrera de l’ambiciós Portocarrero amb un cop de mà que era la versió barroca del “Roma no paga traïdors”. Va ser nomenat virrei de Catalunya, el territori més conflictiu de la monarquia hispànica i la tomba política de tots els alts funcionaris castellans. Ho va ser fins al 1703 i va ser succeït per... oh, sorpresa!, Fernández de Velasco.
Els Borbons, paret mestra de l’edifici ideològic espanyol
Felip V va ser proclamat al nucli polític del gran rival de la monarquia hispànica, amb un testament que la investigació historiogràfica considera, com a mínim, de veracitat dubtosa, i amb un cerimonial humiliant per als representants de Madrid que ha quedat per a la història amb la pintura de François Gerard que acompanya el títol d’aquesta peça. Des del 1714, Espanya esdevé una pseudocolònia econòmica i un titella polític de França. Fins i tot, podríem dir que l’Espanya contemporània —la de fàbrica liberal del segle XIX— és una còpia matussera de la França revolucionària. I amb tot i això, l’espanyolitat atàvica i eterna (el nacionalisme espanyol) ha elevat els Borbons del testament de Portocarrero, de la proclamació de Versalles i dels Pactes de Família del XVIII, a la categoria de paret mestra de l’edifici ideològic espanyol.
