Acaba d'arribar de Toronto, del prestigiós festival Hot Docs, on ha presentat la seva pel·lícula, i ens adverteix d'un sever jet lag després de vuit hores ficada en un avió. Ningú no ho diria, veient l'energia que gasta la cineasta barcelonina Patricia Franquesa. El seu Diari de la meva sextorsió és un dels títols estrella del DocsBarcelona d'enguany. Es va presentar mundialment a una altra de les cites imprescindibles del circuit del documental, el South By Southwest d'Austin (Texas). “Estava molt nerviosa, era el primer cop que l'ensenyava, i estava molt nerviosa. Era un cúmul de coses, d'ensenyar l'obra acabada, després de tanta feina. I també de deixar anar, que sempre és un punt molt fràgil”, ens diu. “És veritat que amb una història com aquesta, on soc la protagonista, hi ha un punt d'arrelament més fort, i d'exposició, però que sigui un relat personal no em genera pas més nervis”.
🎞️Retrobar-te amb el teu pare 20 anys després i fer un documental catàrtic
🎞️'Pepi Fandango', la pel·lícula que vincula el cant flamenc amb l'holocaust nazi
Diari de la meva sextorsió ve a ser la crònica detallada d'un malson que va començar quan, l'any 2019 i durant un viatge de feina a Madrid, una cita amb el seu ex en un bar va acabar fatal. Potser l'entrepà de calamars va contribuir a despistar-se un minut, la cosa és que uns malparits li van robar l'ordinador de la motxilla. Poc després va rebre un missatge d'algú que deia haver hackejat el seu portàtil, i que li exigia 2.400 dòlars a canvi de no enviar a tots els seus contactes, professionals i personals, tres fotografies íntimes de la cineasta. Ella, com s'explica al film, no va pagar, i, malgrat comprovar com el hacker complia les seves amenaces, va optar per un altre camí.
No us explicarem la quantitat de vivències que el xantatge li ha regalat a Patricia Franquesa, haureu de veure la pel·lícula. Però n'hi ha alguna ben marciana. Per exemple, quan en una de les seves visites als Mossos, un dels agents va aprofitar per fer-li una proposta que, d'entrada desperta riures, però que és absolutament intolerable: “D'entrada, jo tenia al cap que m'estava ajudant, donant alguns consells, però en realitat estava fent la seva feina. Tot i que la sensació era que m'estava fent un favor. A mi m'acostuma a passar que la gent em ve i m'explica els seus problemes, allà on estigui. I m'encanta. Però aquest agent, de cop i volta, em diu: 'Si fas documentals suposo que també fas fotografia'. I em va demanar si podia fer una sessió amb ell i la seva dona per una pàgina d'intercanvi de parelles. Fins i tot em va ensenyar la pàgina web, per demostrar que els seus retrats necessitaven renovar-se. El més heavy és que jo no vaig veure l'abús fins que vaig sortir de la comissaria. Va ser molt incòmode... Imagina't la sensació”, explica.
En realitat, la seva experiència amb les forces de l'ordre, tal com demostra Diari de la meva sextorsió, no va ser gaire positiva. “Cada vegada que anava a la policia els deia que estava rodant un documental, perquè em prenguessin seriosament. En alguns moments em preguntava si ho estaven investigant o si se n'estaven enfotent. Em deien: esto le pasa a las mujeres jóvenes como tú. Amb un punt de paternalisme fastigós”.
Ole mi coño!
Patricia Franquesa admet que vehicular el xantatge que patia de forma creativa va ser “una eina de protecció... "Vaig passar por, molta por, i fer la pel·lícula em generava, en algun punt, una certa distància, d'alguna manera feia que el procés m'afectés menys. A la Pati li està passant això, amb un punt com dissociatiu. I també va ser una eina de poder”. Tal com està estructurada, Diari de la meva sextorsió beu del llenguatge de les xarxes socials, amb pantalles partides i imatges enregistrades amb el mòbil. “El concepte visual tractava d'utilitzar tots els elements hackejables per fer la pel·lícula”, apunta. I, pel que fa al to, té una claríssima estructura de thriller, amb tensió, amb malvats, amb elements de denúncia cap a la passivitat policial, i amb cura a l'hora de construir els personatges secundaris (representats pels noms amb els quals intercanvia whatsapps... des d'aquí, adorem la Moni, còmplice emocional de Franquesa durant en la trama del film).
Més enllà, li preguntem pels títols alternatius del documental, perquè, en algun punt de la seva recerca de finançament, Franquesa va fer-ne servir dos de diferents. “El primer títol era Digital Vagina, però quan vaig anar al Festival de Locarno en va sorgir un altre: Ole mi coño! Ens va anar molt bé per tot el tema de vendes del projecte, però no reflectia en absolut el to del film. A Ole mi coño! no hi ha por, hi ha desvergonyiment, però la pel·lícula és un relat de terror, és una cosa seriosa”, raona. Com a espectadors, podem dir que el títol descartat sí podria referir-se al desenllaç de la trama, a com Franquesa li gira la truita. No revelarem aquí de quina manera agafa el toro per les banyes, però la cineasta sí que ens diu que “vaig plorar, no va ser gens divertit. Hi ha gent que m'ha dit que no n'hi ha per a tant, i jo penso que sort que em va passar amb 29 anys, amb una professió i una vida més o menys sòlida i aterrada. Però és un procés complicat, que fa passar molta vergonya, perquè tens la sensació d'haver-la cagat”.
És un procés complicat, que fa passar molta vergonya, perquè tens la sensació d'haver-la cagat
El pas del temps no ha fet baixar la guàrdia de Franquesa. “Que em robessin l'ordinador va més enllà de les fotos íntimes. És que hi havia el meu DNI, sabia on vivia, la meva professió, tot! Estava en un estat de paranoia constant, pensant en quines coses més podia tenir al portàtil, en què més podia utilitzar en la meva contra. I ara encara estic més exposada, perquè el hacker pot veure la pel·lícula i segueix tenint el meu ordinador...”
L'Indiana Jones de la narrativa
Diari de la meva sextorsió és el segon llargmetratge de la directora, després del seu debut amb Estimada Sara (2021), també presentada al DocsBarcelona i que resseguia la història de la primera dona taxista de l'Afganistan. El retrat d'aquella senyora forta i poderosa és, també, el d'un entorn que ja no existeix, després de la tornada dels talibans al país. De fet, Franquesa va ser una de les persones que va contribuir a treure una Sara amb la vida amenaçada de l'Afganistan. En la cadena de gent que va participar a l'hora de salvar-la, hi havia Ruben Wagensberg, el diputat d'ERC que, des de fa uns mesos, s'ha instal·lat a Suïssa, per combatre la imputació per terrorisme del jutge García Castellón per la causa de Tsunami Democràtic. Fa uns dies, tres premis Nobel de la Pau (Jody Williams, Alfonso Pérez Esquivel i Najet Zammouri) signaven un manifest que rebutjava les acusacions. Per a Patricia Franquesa, la imputació “no té cap sentit. És surrealista. El Ruben és un tio brillant, molt clar, amb molt bon cervell, que sempre va cap a la llum. No sé gaire bé quins són els motius de l'acusació, però... com poden dir que el Ruben és un terrorista? What the fuck!”.
El documental és superfresc. Són pel·lícules que estan vives. La ficció està més controlada, però amb el documental saps què busques, però no saps cap a on et portarà
Acabem preguntant-li a la directora per la salut del documental i per les múltiples possibilitats creatives que el format permet. “El documental és superfresc. Són pel·lícules que estan vives. La ficció està més controlada, però amb el documental saps què busques, però no saps cap a on et portarà. Hi ha un punt com d'aventura, d'Indiana Jones de la narrativa... Ara estic pensant nou projecte i vull jugar. M'agrada molt experimentar, més que fer les coses perfectes, m'agrada inventar. Si faig una cosa que funciona, dic d'acord, next, ara vull provar una altra cosa. No sé, a mi el docu em sembla una eina molt viva, àgil, em sento com una nena petita jugant a escriure el meu propi conte”, remata.