Casp (regne d’Aragó), 24 de juny de 1412. Fa 610 anys. El predicador valencià Vicent Ferrer anunciava que els compromissaris que havien de votar un nou rei al tron de Barcelona s’havien inclinat per la candidatura del castellà Ferran de Trastàmara, nebot matern del difunt monarca Martí I, mort sense descendència legítima. El Compromís de Casp (la fi de la nissaga nacional catalana dels Bel·lònida) ha estat presentat com una manifestació —probablement, la més evident— de la subordinació de Catalunya respecte a Aragó. Fins i tot, la nostra historiografia romàntica (la de la Renaixença) va contribuir a enfosquir una realitat intoxicada. Però, en canvi, una atenta mirada a aquells fets, revela el contrari: ens agradi o no, el canvi de dinastia es va fabricar a Catalunya, veritable motor de l’edifici polític que havien creat els Bel·lònida.
Tres per tres igual a nou
La composició de l’assemblea de Casp, creada per a un tema de tantíssima transcendència com era el relleu al tron; ens revela, com a mínim, un equilibri de pesos entre els tres estats peninsulars que formaven la Corona. El dibuix de Casp és claríssim: tres representants del Principat de Catalunya, tres del Regne d’Aragó i tres del Regne de València. Altra cosa seria què va passar amb els representants dels regnes de Sicília i de Sardenya. Però, ¿algú, amb un mínim sentit comú (ja no diem coneixement d’història); podria afirmar que en aquella assemblea Aragó tenia més pes que Catalunya? Perquè el que és evident és que, quan van decidir la composició d’aquella assemblea, a l’estat que tenia categoria de regne (Aragó) no se li reconeix una jerarquia superior respecte al que s’havia originat a partir d’uns comtats independents (Catalunya).
Pere el terç
Ara bé, si volem conèixer cap a on s’inclinava la balança de pesos, l’ordinal reial seria un valor per calibrar el pes de cada un dels estats que formaven un conglomerat. Per exemple, després de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715), els Borbons s’intitularien amb l’ordinal castellà. Després de sotmetre a sang i foc l’antiga Corona catalana; el Borbó seria sempre Felip V (cinquè era l’ordinal del tron castellanolleonès). I als seus descendents, no és que els importés un rave si eren el VII de Castella o el IV d’Aragó (Ferran “el rey felón”). És que amb l’ordinal castellà proclamaven on residia i sobre quines elits se sustentava el poder. I això era el que havia passat segles abans a Catalunya. Per exemple, Pere III de Barcelona i IV d’Aragó, el monarca de la plenitud medieval catalana (1336-1387), sempre va signar com a “Pere el terç”.
La revolució remença
Els grans processos revolucionaris (el paisatge social i econòmic que explica la seva fabricació i la seva eclosió), també serien un termòmetre per valorar el dinamisme de les diferents societats que formaven un conglomerat. A inicis del segle XV, la pagesia catalana (que representava els 2/3 de la població del país) vivia en una situació terriblement precària. I això impulsaria la primera revolució de la història moderna d’Europa. La societat catalana dels segles XV i XVI va assajar una mena de “la terra per a qui la treballa” que generaria els primers excedents de producció, imprescindibles per a la transformació cap a un model netament mercantil. La Revolució Industrial (segle XIX) és la culminació d’aquell procés; i no sorgeix a la riba de l’Ebre —el principal cabdal hídric de l’antiga Corona—, sinó als salts dels petits rius del país de l’antiga Remença.
Qui va portar els Trastàmara al tron de Barcelona?
Tornant al tema de l’inici, el Compromís de Casp ens revela més mesures de pesos que, o bé han estat deliberadament ocultes, o bé han estat matusserament intoxicades. I en aquest punt, la nostra historiografia (la de la Renaixença del segle XIX) hi té una responsabilitat important. Aquells historiadors romàntics catalans ens van explicar que Casp havia estat una tràgica pinça que els regnes d’Aragó i de València havien perpetrat contra el Principat de Catalunya. Però la investigació historiogràfica contemporània ha posat en relleu que la realitat era ben diferent: Ferran de Trastàmara, el nebot castellà del difunt Martí I, sempre va ser el candidat de les potentíssimes classes mercantils de Barcelona i de València, que ambicionaven un rei de perfil autoritari i un règim d’ideologia preabsolutista per enviar la noblesa feudal a la paperera de la història.
Els mercaders catalans, el nervi del poder polític i militar del casal de Barcelona
La coronació de Ferran I va ser el gran triomf d’aquelles potents classes mercantils; que rivalitzaven amb els estaments nobiliaris de la Corona per al poder. Aquelles classes mercantils també van apostar per Ferran (que era germà del difunt Enric III de Castella i de Lleó i tutor i regent del seu nebot Joan II) per motius purament estratègics: ambicionaven el domini comercial de la Baixa Andalusia castellana; que, en aquell moment ja era la plataforma dels grans viatges marítims cap a l’Àfrica occidental atlàntica i cap a Flandes, Anglaterra i Escandinàvia. Són els mercaders catalans i valencians —que han estat el nervi del poder polític i militar del casal de Barcelona—, i no les oligarquies agroramaderes aragonesos, els qui restauren el lideratge econòmic català a Europa, perdut després de la Pesta Negra (1348-1351).
La Corona d’Aragó i el “descubrimiento” d’Amèrica
Durant segles, la historiografia nacionalista espanyola ha negat la participació de la Corona d’Aragó en l’empresa americana. Però, en canvi, la investigació contemporània ha demostrat que l’empresa colombina es va fabricar a València; i que en aquell projecte, els comerciants catalans i valencians establerts a la Baixa Andalusia i a Canàries hi van tenir un paper molt important. Tant que, després del primer viatge exploratori; el segon viatge (primer de colonització) té un destacat protagonisme catalano-valencià: el primer alcalde, el primer bisbe, el primer enllaç amb els indígenes, el primer cap de policia, o el primer industrial del Nou Continent; són catalans o valencians. En aquells viatges Lluís de Santàngel, Lluís de Torres, Miquel de Ballester, Bernat Boïl, Pere Margarit o Ramon Pané, per citar alguns exemples, són catalans i valencians.
La idea catalana d’Espanya
Ens agradi o no, la primera idea moderna d’Espanya és de fàbrica catalana (principis del segle XV). Els qui promouen el Trastàmara a Casp (1412) ja tenen una idea catalana d’Espanya; si bé és molt diferent de la que, segles més tard, imposarien Habsburgs i Borbons. Una idea que s’explica des de les Cases de la Llotja de Barcelona i de València; i que, reveladorament, provoca el rebuig frontal de bona part de les oligarquies castellanolleoneses; pel temor que desperten les ambicioses classes mercantils catalano-valencianes. Ferran (el “viejo catalanote”) i Isabel van culminar la unió dinàstica amb l’inestimable suport de les classes mercantils catalanes i valencianes. Les mateixes que s’identifiquen com de “nació catalana” i que protagonitzarien la transcendental empresa colombina. Corona d’Aragó? No. Corona catalana.