Hi ha coincidències meravelloses que semblen tretes d'un guió de ficció: "L'article 47 de la Constitució espanyola diu que tots tenim dret a un habitatge digne; l'article 47 de l'Estatut de Catalunya diu que els poders públics han de facilitar l'accés a l'habitatge". Impossible ser més subliminal i clar alhora, més encertat en el seu objectiu. Perquè el destí és capritxós i El 47 ha arrasat als Premis Gaudí de la decència i la lluita per un habitatge digne, amb un majestuós Eduard Fernández brillant com el millor actor amb la seva cinquena estatueta sota el braç i redundant el missatge amb el seu discurs: "En arribar a casa del cinema hauríem de ser conseqüents i no posar el lloguer el més alt que puguem, sinó a un preu assequible". Doncs això.
🏆 Guanyadors dels Premis Gaudí 2025: llista completa de pel·lícules i artistes
📷 Les millors fotos de la gala dels Premis Gaudí 2025
Havia de ser un duel afilat amb Casa en flames, però la pel·lícula de Marcel Barrena ha estat la guanyadora indiscutible de la nit amb vuit estatuetes. S'ha endut la millor pel·lícula, actor, actriu secundària, direcció de producció, vestuari, efectes visuals, maquillatge i perruqueria, així com el premi del públic, per portar a la gran pantalla la història dels veïns de Torre Baró que van batallar incansablement per tenir unes condicions de vida dignes i rebel·lar-se contra un Ajuntament que ignorava les seves peticions. Fins que Manolo Vital es va plantar i va segrestar l'autobús que conduïa. La resta ja és història. Especialment emotiu ha estat el moment en què Joana Vital, neta de Manolo i Carmen, ha pujat a l'escenari per dedicar-los la gesta amb missatge inclòs. "El meu avi parlava en castellà, la meva àvia en català, i no han tingut mai cap problema en comunicar-se i portar-se bé, suposo que se m'entén".
Però la cinta de Dani de la Orden no se n'ha anat amb les mans buides i ha acabat recollint quatre premis, amb una Emma Vilasarau que ha brillat per damunt de tot emportant-se la seva primera estatueta als 65 anys, després de tota una vida dedicada a una professió la tendència de la qual va cada cop més a la baixa per culpa de l'edatisme rampant que regna en la indústria. "Som molt lluny d'arribar a la normalitat i penso que no podem permetre'ns el luxe de perdre la mirada de totes les dones que després d'una vida multitasking han d'arribar a una edat en què han de gestionar els últims anys de la seva vida i decidir com volen arribar al final", ha reiterat amb una veu contundent, dedicant-li el premi a la seva pròpia mare. Per part seva, el guionista Eduard Sola, l'artífex de la història sobre aquesta família burgesa que no sap estimar bé, ha comparat el seu talent amb el fet que el seu avi era analfabet i de fora. "Continuem acollint als de fora i veurem que d'aquí a uns anys escriuran grans històries catalanes", ha llançat a l'aire, visiblement emocionat.
Hi havia dubtes sobre qui guanyaria la millor actriu secundària, però Clara Segura s'ha alçat amb la seva quarta estatueta i per segon any consecutiu, sent ja l'actriu més premiada de la història dels Gaudí. I malgrat no poder comptar amb la seva presència —tenia un bolo a Tàrrega—, el seu eco ha estat enorme: ha volgut lliurar el guardó a l'Associació de veïns i veïnes de Torre Baró com a símbol de les lluites que van aconseguir que els seus carrers s'impregnessin de dignitat. Ha estat Enric Auquer el reconegut com a millor actor secundari per interpretar el fill emmarat de la Vilarasau a Casa en flames, encara que el seu breu discurs s'ha allunyat de la burgesia sense fissures. Més encara: l'ha desafiat, tocada i enfonsada. "El dia 31 fan un desnonament a Casa Orsola, si no teniu res a fer...", ha insinuat.
Sense sorpreses ha arribat el premi per a Laura Weissmahr, un enorme descobriment interpretatiu que ha guanyat la millor actriu revelació per interpretar una mare primerenca en plena depressió postpart a Salve Maria, adaptació del llibre Las madres no, de Katixa Agirre. Una pel·lícula que ha posat al centre del debat una perspectiva de la maternitat que continua soscavant la integritat de les dones i que ha acabat la nit també amb l'estatueta a millor guió adaptat. El retrat de la no-maternitat que plasma Mamífera, tanmateix, no ha aconseguit emportar-se cap estatueta cap a casa, mentre que Polvo serán ha guanyat en quatre categories, entre elles millor pel·lícula de parla no catalana, i Segundo premio ha acabat la nit amb la direcció, el so i la fotografia.
L'empoderament femení també ha trepitjat amb força en la categoria de millor documental, amb Diari d'una sextorsió sobresortint i demostrant per què és important donar visibilitat a la foscor que hi ha a Internet, una negror que plana sobre les dones. Explica el ciberassetjament ferotge que va patir la seva directora, Patricia Franquesa, quan li van robar l'ordinador i la van amenaçar amb un contingut íntim que mai no va haver de sortir de la seva pròpia privacitat. I al seu torn, Judith Colell, presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català, ha tret pit del bon moment que passa el cinema català, però ha tornat a portar a col·lació les denúncies contra els abusos sexuals en el si de la indústria. "És una xacra que hem d'erradicar, allarguem la mà a les víctimes i les animem a què continuïn denunciant". Si l'any passat va ser el de la polèmica del cas Vermut, aquest li ha atocat al cineasta Eduard Cortés, denunciat ja per una cinquantena de dones. I els que encara no han sortit.
La gala ha anat a prou fet, com sol passar en els nous temps audiovisuals i les tendències accelerades de TikTok trepitjant-nos els talons. Ha estat una nit tot terreny que ha dificultat assaborir cada moment amb deteniment. Paula Malia i Marc Clotet haurien estat correctes si no haguessin desaparegut gran part de la gala, i la seva absència ha enrarit la retransmissió de la cerimònia per no tenir cap mena de coherència. I el poc que han fet —començar musicant Tren de mitjanit de Sau ha estat una picada d'ullet simpàtica— ha estat llunyíssim de les reivindicacions constants amb què van marcar el ritme Ana Polo i Maria Rovira l'any passat, encara que amb una modesta Judit Martín evitant que els convidats comencessin a badallar d'inacció.
El toc de protesta sí que l'ha donat Pep Ambròs, que s'ha convertit en un particular Follonero per interrompre la gala —i presentar-la clandestinament després—i queixar-se de per què calia comparar-se amb Hollywood si aquí no hi ha ni la pompositat ni els sous americans. "Què us representa més, un vestit o una samarreta del Sindicat de Llogateres? Jo tinc claríssim el que em representa!", i sota el vestit ha aparegut el logo sindical, mentre li ha agraït a Manolo Vital haver lluitat per canviar les coses. També ha repartit contra els abusadors sexuals i els seus còmplices —"que caiguin tots!"— i l'orgull per tenir un cinema de qualitat en la nostra llengua que no para de créixer. Tampoc no s'ha acovardit l'actriu i guionista Mi Hoa Lee, que ha segrestat el lliurament d'un premi per reivindicar-se en contra del genocidi del poble palestí perpetrat per Israel. "No em perdonaria estar en un lloc com aquest i no fer ús dels meus privilegis per dirigir-me a les màximes autoritats de Catalunya i Barcelona; deixin de fer-nos còmplices, no en el nostre nom".
La festa dels Gaudí han acabat després de tres hores poc animades, malgrat ser segurament el millor any de la història del cinema català i amb la sensació d'estar gairebé en el mateix punt que dotze mesos enrere. Els mateixos abusos contra les dones, les mateixes demandes socials, gairebé la mateixa modèstia a l'hora de reconèixer que el nostre cinema ja s'està posicionant com una de les grans garanties culturals que tenim, perquè prop d'un milió de persones s'ha atrevit a omplir les sales parlant en català. I també més possibilitats de quedar-se sense casa i dormir al carrer per culpa d'uns lloguers nefastos que no deixen de pujar i que probablement ens acabaran obligant a tots a segrestar el nostre propi autobús.