Cert és, que Raphael ha vingut unes quantes vegades a Catalunya en els darrers anys. Però hi va haver un temps en què veure'l per aquí no era tan habitual. Per això, quan a inicis de segle XXI es va presentar a Barcelona amb l'obra teatral Jekyll & Hyde, allò es va viure com un esdeveniment, una cosa excepcional. Era igual si l'obra estava ben representada, si l'escenografia era bona... L'important era que ell era allà. I que la seva veu, el gran valor que encara té (a més del seu carisma), es mantenia en una forma esplèndida. Aquella tarda, a la sortida del teatre, l'esperaven les fans. Tanmateix, com l'estrella que és i va ser, Raphael sortia rabent d'allà. Va saludar precipitadament i per cortesia, i a continuació es va ficar en un cotxe. Les seguidores (també els seus seguidors) que hi havia allà, eren, majoritàriament, les mateixes que als seixanta es tornaven boges per ell. Les nostres mares (i també alguna àvia) van ser testimonis d'un esclat que van viure com mereixia l'ocasió: mai abans no s'havia vist algú així, tan torrencial i amb tanta estrella. Per a altres, els més sorneguers, era aquest senyor histriònic que en cantar mirant al cel i amb la mà alçada, semblava que col·locava bombetes.

EuropaPress 5570211 11 november 2023 spain tarragona spanish singer raphael performs during his
Foto: Europa Press

Una llum candent

I ara, ja en ple 2024, Raphael manté candent aquesta llum, aquest somriure, aquesta tenacitat. Es pot dir, que l'artista nascut a Linares ha gestionat de manera delicada el final de la seva carrera. El mite no ha deixat de créixer. I ho ha fet de la millor manera: defensant les seves cançons en el seu hàbitat natural, els escenaris. Aquest és el millor dels homenatges, en vida i cantant cada un dels seus himnes, que són molts. Per tant, arrossegant encara la cua del seu disc de 2022, Victoria (amb l'assessorament de Pablo López), Raphael aprofita l'ocasió per fer recitals de dues hores. A Barcelona hi ha dues cites, la d'ahir a la nit i la d'avui. Així doncs, els qui vulguin rendir-li homenatge han d'escrutar les opcions. Amb un Julio Iglesias que ja no es prodiga, un Serrat que ja es va acomiadar, Ana Belén que no li canta tan sovint a la Puerta de Alcalá, són ell i, potser, Miguel Ríos, els que aguanten aquesta torxa de la nostàlgia.

Amb un Julio Iglesias que ja no es prodiga, un Serrat que ja es va acomiadar, Ana Belén que no li canta tan sovint a la Puerta de Alcalá, són ell i, potser, Miguel Ríos, els que aguanten aquesta torxa de la nostàlgia

Amb la gent fent-se fotos en l'escala de pujada al teatre, i una vegada asseguts, explicant en quin moment i qui els va regalar les entrades per ser allà, els llums s'apaguen i per un lateral de l'escenari, surt Raphael. Ell para quiet i observa, és el moment en què la gent embogeix. Diria, fins i tot, que aquest és el moment de més eufòria. Ja en la segona cançó, De tanta gente, imatges del públic en blanc i negre i, també, del més recent, amb mascaretes de l'època post-COVID en pantalla. Digan la que digan és la primera gran cançó del set, allà sorgeix el veritable Raphael; gesticula, fa petar dits i mou malucs. En definitiva, se sent còmode i a gust, està com en el saló de casa. Ni un lloc tan sagrat com el Liceu l'intimida. Potser perquè s'ha vist en circumstàncies semblants en infinitat d'ocasions.

Amb Mi gran noche, i un cartell amb el lema en pantalla, fa la sensació que el teatre s'ensorrarà. Però no, potser la cançó arriba massa aviat o pot ser que, en el fons, aquest tema no sigui tan important com hem pensat en els últims temps. En canvi, a Estuve enamorado si encén aquest foc. Així mateix, en A que no te vas, ja només amb el pianista (fabulós, per cert) com a acompanyant, la demostració més palpable: de veu està pletòric. En el consegüent, gaudeix del matalàs de deu músics i el trio de coristes. Mentrestant, un bolero i una sincera picada d'ullet a Barcelona i Catalunya, seguit d'una Amor mío orquestral i amb molta èpica.

Amb aquest ampli catàleg de gestos i postures, el seu és art en moviment

Així fins a arribar al Raphael més flamenc i embruixat en Que nadie sepa mi sufrir, amb la guitarra com a sòcia. Ho fa tan bé, que en acabar, es deixa caure sobre el piano, i es dona, a si mateix, dues bufes simpàtiques a la galta. Mentrestant, a l'adaptació de Gracias a la vida de Violeta Parra, li va faltar espurna, no se la va acabar de creure. Una cosa que sí que va aconseguir amb Se nos rompió el amor, en aquest cas la Jurado sí se sentiria orgullosa del resultat. La traca final, després de dues hores en què no hi ha gairebé farcit, comença amb Estar enamorado (quina lletra tan profunda, poètica i captivadora), instant en què fa cantar el públic. I ell, lògicament, es mostra agraït. Amb aquest ampli catàleg de gestos i postures, el seu és art en moviment. No obstant això, encara quedava el millor, la inevitable Yo soy aquel (una interpretació rotunda), i una reivindicació d'aquell Raphael viatger, el que anava a Moscou amb postal il·lustre, el que cantava en el London Palladium o aquell que feia recitals colossals a França. I ja amb l'accelerador al màxim, a Escándalo li dona un toc de rumba i música cubana (hi ha fins a un interludi raper), just abans d'obrir les portes de Com yo te amo i la promesa de tornar, mentre Déu ho vulgui, a terres catalanes. Amb la platea en ebullició, va cantar a cappella unes estrofes d'A mi manera, anant-se'n tal com va venir: aplaudit i venerat.