Si algú ha nascut per capturar l’essència de La família Addams, aquest és Tim Burton. Una bona prova és que quan es van estrenar les adaptacions cinematogràfiques dels anys 90, la crítica en va destacar que, tot i estar firmades per Barry Sonnenfeld, respiraven l’estil de Burton per tots els seus porus. Però també és veritat que l’autor de Big Fish fa anys que ha perdut aquell nervi narratiu i estètic que va caracteritzar els seus inicis i que el van convertir en una de les grans veus del cinema nord-americà. Per tant, amb Miércoles podia passar de tot: que fos la resurrecció del Burton més enyorat, el que era capaç de convertir qualsevol història en una celebració de les tenebres i el glossari gòtic, o bé que es tractés de l’enèsima demostració de l’endormiscament de la seva personalitat, el simple reflex del que hauria pogut ser. El resultat es queda exactament a mig camí d’ambdues coses.
Renuncia massa sovint a les possibilitats expressives del material original per limitar-se a ser una comèdia fantàstica per a tots els gustos
Per una banda, s’hi entreveu a estones el Burton més juganer i irreverent que sap reviure la deliciosa extravagància de La família Addams i reproduir el seu vell gust pels outsiders que conviuen amb allò sobrenatural. Per l’altra, renuncia massa sovint a les possibilitats expressives del material original per limitar-se a ser una comèdia fantàstica per a tots els gustos (digna, sí, però menys subversiva del que es pensa) que s’allarga més del necessari. Dit d’una altra manera, és més fàcil que agradi a algú que no té ni idea de qui és Dimecres i d’on prové que no a les seguidores i seguidors del seu imaginari. És legítim, però venint de Burton, el mateix que tothom esmentava quan miraven les pel·lícules dels 90, no deixa de ser simptomàtic del seu moment professional.
Antiheroïna moderna
Miércoles mostra la protagonista, paradigma de l’antiheroïna moderna, en diferents fronts que defineixen la cruïlla de gèneres en què es mou la sèrie. S’endinsa, doncs, en un relat “coming on age” on la protagonista afronta una successió de canvis transcendentals, el retrat satíric de les relacions familiars que ja era el motor de la sèrie original dels anys 60 i una trama farcida de misteris sobrenaturals que ajuda a situar la història en terrenys poc explorats a l’univers dels Addams.
Miércoles és víctima d’unes convencions narratives que tenen més a veure amb la voluntat d’arribar a un nombre concret d’episodis que no amb les necessitats reals d’una història
A tots ells hi ha un equilibri entre virtuts i defectes. Entre els primers, que té moments ocurrents, unes eventuals incursions al tenebrisme i una acceptable evolució dramàtica dels personatges; entre els segons, la tendència a fer detonacions controlades (en alguns aspectes, la sèrie original era molt més valenta), la renúncia a furgar en els aires d’excèntrica estranyesa que sempre han acompanyat aquesta família i, sobretot, la insistència a vestir de sèrie uns elements que es podrien haver comprimit en una pel·lícula. Com ha passat amb altres sèries de Netflix, Miércoles cau víctima d’unes convencions narratives que tenen més a veure amb la voluntat d’arribar a un nombre concret d’episodis que no amb les necessitats reals d’una història. No és cap desastre, però està per sota del que se li podria demanar a Burton, que dirigeix quatre dels vuit capítols. En tot cas, el que l’acaba redimint és la magnífica interpretació de Jenna Ortega, que capta molt millor el personatge que no els guionistes.