Potser perquè la dècada dels noranta va donar tant, en temps, forma i contingut, al primer lustre del segle XXI se'l continua menystenint sense motius. I això, vist amb una mirada global (i la distància que fa el pas del temps) no és just. En els noranta, en la seva primera part, hi va haver discos icònics, moviments musicals rupturistes i una excitació fins aleshores desconeguda. Després, així que va avançar la dècada, les coses van començar a afluixar: l'impacte no era tan epatant i fins i tot hi va haver algun episodi mediocre.

Franz Ferdinand ho va petar amb un disc homònim i un single d'època: Take me out. Qui no ha ballat alguna vegada aquesta cançó? Tal com sonen els primers acords, sorgeix l'adrenalina i aquesta agafa impuls. Res ni ningú no l'aturarà

A partir de 2001 hi va haver de nou una eclosió amb ínfules guitarreres. Aquestes van agafar el comandament funcionant a tot ritme. Amb patrons diferents, amb intencions diferents, però convençuts del que volien fer. De fet, no hi va haver una escena concreta que els agrupés tots. En part, perquè cadascú era del seu pare i de la seva mare. No tenien res a veure Franz Ferdinand amb Yeah Yeah Yeahs, The White Stripes amb The Hives o The Strokes amb Arctic Monkeys. Però, totes aquestes bandes partien des de l'entusiasme comptant amb un punt a favor: la premsa estava necessitava caramel·lets, un reclam per a les portades de les seves revistes. En definitiva, cares i propostes noves. I, una d'elles, va ser la de Franz Ferdinand que ho van petar amb un disc homònim i un single d'època: Take me out. Qui no ha ballat alguna vegada aquesta cançó? Així com sonen els primers acords, sorgeix l'adrenalina i aquesta agafa impuls. Res ni ningú no l'aturarà.

Auge, caiguda i resurrecció

Aquest debut de 2004 que anava en línia amb el postrock, els va situar de sortida competint en la Champions League amb la possibilitat d'anar passant rondes. Entre aquest i el seu següent disc, You could have it so much better, no hi va haver gairebé temps ni per respirar. Una altra vegada amb resultats excel·lents i afegint ingredients que, d'altra banda, no alteraven el seu so i aquesta personalitat tan accentuada. Després els discos van caure amb intervals de quatre o cinc anys, amb propostes defensables, però amb un problema: no tornarien a sorprendre mai més, ni a si mateixos ni als seus seguidors. El moment més baix va ser el 2018 amb Always ascending. A partir de llavors, han viscut de les rendes: un sonat recopilatori i ser carn de canó de festivals. Sort d'aquell interval el 2015 amb el projecte FFS amb Sparks i un disc reeixit, però sobretot, una gira inoblidable.

Aquesta versió d'ara té una altra comesa: demostrar coses i canviar, encara que sigui una mica, el registre

Fins que l'any passat, que amb aire fresc (dos membres nous), un productor amb qui ja havien treballat (Mark Ralph) i cert aire glam a les seves cançons, Franz Ferdinand van reviure. Tocava renovar-se, no del tot, però sí amb matisos. I recuperar la frescor. No tot respondria al rescat de les tornades imbatibles de Take me out, Do you want you o No you girls. Així doncs, de la banda que va actuar al Festival Cruilla el 2023 a aquesta d'ara hi ha una diferència: aquella anava a pinyó fix convençuda que en tenia prou amb estirar repertori. Aquesta versió d'ara té una altra comesa: demostrar coses i canviar, encara que sigui una mica, el registre. Si bé, si no vas fins al detall, tot continua igual. Amb una premissa: de les vint cançons que toquen, nou són del disc nou. O te l'emportes ben après de casa o vas perdut.

El que vol la majoria és escoltar la seva bateria de hits. I aquí l'Alex Kapranos se sent còmode, és qui porta la batuta. Tira carisma, d'aptitud física i, és clar, de taules

El que vol la majoria és escoltar ka seva bateria de hits. I aquí l'Alex Kapranos se sent còmode, és qui porta la batuta. Tira de carisma, d'aptitud física i, és clar, de taules (i cançons noves que se sostenen, com Hooked compartida a mitges amb el teloner, Master Piece, el single Night or day com a obertura o l'addictiva i gairebé malenconiosa Audacious). Però res com el ressò de Take me out, i aquest posat de Kapranos obrint les cames i fent salts. És tal l'entrega, que en acabar la cançó, ràpidament va a buscar una tassa amb beuratge miraculós i es treu l'americana i per als bisos, que no van acabar d'arrencar fins a arribar a This fire, un altre clàssic que potser van allargar en excés. Amb tot, no va semblar importar gairebé ningú. I és que, sembla que va ser ahir, però són ja més de vint anys al cim. I el que falta. En aquesta nova condició, tenen gasolina fins quan ells vulguin. N'hi ha prou amb veure les cares de satisfacció de la gent sortint de Razzmatazz: l'objectiu està complert.