És l'any 1975 i Canet acull la primera edició d'un festival que acabaria convertint-se en un esdeveniment històric. Àngel Casas hi va acompanyant el cineasta Francesc Bellmunt. Junts rodaran un documental que, com el Woodstock de Michael Wadleigh, serà el testimoni definitiu d'aquells dos dies, el 26 i 27 de juliol, de pau, amor, àcid lisèrgic i rock i cançó al Pla d'en Sala. Una de les escenes més entranyables de la cinta és quan Casas es troba amb Pau Riba a l'estació de tren de la població maresmenca. Són dos minuts memorables. Una entrevista improvisada en què el periodista li pregunta a Riba si creu que està ajudant la cultura catalana. Pau Riba, burleta, amb aquell accent mig xava que mai el va abandonar, li diu que sí. Com, replica el Casas. Destruint-la, finalitza el cantautor. Provocador i transgressor, aquesta mateixa idea va ser el motor creatiu i inspiracional de Dioptria, el disc més important de la història del rock català, àlbum que amaga clàssics absoluts del nostre cançoner com 'Noia de porcellana', 'Ars erotica', 'Ja s'ha mort la besàvia', 'Helena, desenganya't' o 'Mareta bufona'. Pau Riba es va proposar trencar amb les dioptries (així, sense l'accent normatiu per accentuar la seva deformació) amb què la gent mirava la realitat quotidiana. L'artista sideral volia aportar una mirada sense filtres.
Sol però en companyia
Pau Riba havia estat un desterrat d'aquells Setze Jutges que dictaminaven la Nova Cançó. No el van voler. El van rebutjar. Ell, net dels poetes Clementina Arderiu i Carles Riba, va optar per unir-se al Grup de Folk, col·lectiu en què també militaven ànimes bessones com Jaume Sisa, Jaume Arnella, Xesco Boix, Falsterbo 3 (Eduard Estivill, Joan Boix, Amadeu Bernadet), Albert i Jordi Batiste, Oriol Tramvia... Si els Jutges miraven a Jacques Brel i la tradició francesa; els del Grup buscaven inspiració al folk nord-americà amb Bob Dylan al capdavant. Col·lectiu poliamorós sense cap norma d'entrada o sortida, Riba alternaria la seva lliure militància al Grup de Folk amb les seves primeres referències en solitari. Així, l'any 1967 ja va publicar Taxista, EP ara icònic que tindria continuïtat amb altres referències fonamentals en l'esdevenir de la nostra història musical com Miniatures EP enregistrat en col·laboració amb Jaume Sisa, Cachas i Albert Batiste, és a dir, els experimentals Música Dispersa. De fet, fugint del jo en singular, potser perquè se sabia creador magnífic però músic regular; Riba sempre va buscar l'aliança amb alguns dels noms més destacats de l'escena del moment. Va ser així com va topar-se amb Om, la banda de jazz-rock a l'estil del Miles Davis d'aquells moments, finals de la dècada dels anys 60, en què militaven el guitarrista Toti Soler, el pianista Jordi Sabatés i el flautista Romà Escalas. Tres noms sense els quals és impossible cartografiar l'univers polifònic nostrat de les darreres cinc dècades.
Pau Riba a la primera edició del festival de Canet de 1975. Foto: Pep Rigol
Dona i home
Om en realitat va ser un producte de laboratori. Una banda creada per les discogràfiques Concèntric i Edigsa per donar suport a l'estudi als seus intèrprets solistes. La seva trajectòria, però, va ser efímera, gravant tan sols tres discos. Un d'ells, però, antològic. La primera feina de Tot Soler, Jordi Sabatés i Romà Escalas, va ser en la gravació de 'Jo em donaria a qui em volgués', senzill de Maria del Mar Bonet. Fascinat per aquella gravació, Pau Riba va contactar amb els membres d'Om perquè l'acompanyessin en l'enregistrament del seu següent treball, un àlbum doble, un treball conceptual de títol Dioptria, amb un primer disc girant al voltant de la dona i un segon centrat en l'home. Explica el periodista musical Àlex Milian a les pàgines del Temps que les primeres trobades entre Pau Riba i Om van ser a casa del Toti i als bars Esta es su vida, al carrer Marià Cubí (prop de casa de Toti) i Cristal (al carrer Balmes a tocar de la plaça Molina). “Parlàvem molt i molt sobre els arranjaments de cada cançó i, quan finalment anàvem a tocar, ens podíem estar fins a les sis de la matinada”, li confessa en aquest mateix article Escalas a Milian. Va ser, ordre i aventura, la conjunció perfecta: Pau Riba era un talent desbordant però sense coneixements per propulsar les seves composicions. Om aportarien la tècnica necessària per sublimar aquella magnífica col·lecció de cançons.
Portada de Dioptria, el millor disc de la història del rock català.
Onades que són crancs
Dioptria es va gravar als Gema. Situats a la confluència del carrer Sardenya amb Gran Via, propietat de Josep Casas Augè i José Ortiz Almansa 'El Chinche', un antic torero amb el cos ple de cicatrius per cornades, eren en aquells moments els millors estudis de la ciutat. Van ser uns dies d'excitació creativa en què els músics van deixar fluir tot els seu talent. També van ser jornades extremadament extenuants, amb Riba i Om dedicats a un cançoner que intuïen especial durant hores i hores. Un repertori modelat a partir de la confluència del jazz, el folk i la música tradicional catalana que acabaria convertint-se en el primer disc del rock en català. Una peça incunable en què brillen peces com 'Ars erotica', 'Ja s'ha mort la besàvia' o, molt especialment 'Noia de porcellana'. Aquell estiu, el de l'any 1969, Pau Riba i la seva dona, Mercè Pastor, van viatjar a Formentera. El cantautor sideral va quedar amb els membres d'Om que gravarien el segon disc del seu àlbum doble en tornar de les vacances. Sempre oberts a descobrir noves sensacions, Riba i Pastor havien sentit a dir que a aquella petita illa màgica hi havia un hippy americà que venia LSD. La parella es va prendre una dosi d'àcid lisèrgic i van seure en el límit d'un penya-segat des d'on les onades es convertien en crancs gegants. Ja res tornaria a ser el mateix. Riba va regressar amb la idea de donar a les composicions que li faltaven per enregistrar un tractament molt més tel·lúric, intimista i cru. Ja no necessitaria la complicitat dels Om. Només seria ell, la seva guitarra i els arranjaments, tímids i senzills de l'Albert Batista. Dioptria I, el disc que Riba havia gravat amb Om, va veure la llum el Nadal de 1969. Mesos després, ja el 1971, va aparèixer la seva segona part, Dioptria II. Dos discos bessons que no tenen res a veure l'un amb l'altre, però que sumats configuren la gran obra mestra del rock català.