Venècia, 3 de setembre de 1951. Només un lustre més tard de la fi de la II Guerra Mundial, és a dir, escassos anys després de malsons com l'holocaust o la bomba atòmica, una corrua de gegants de festa major dissenyats per Salvador Dalí i Christian Dior passeja en cercavila pels carrers de Venècia davant la sorpresa dels vianants. La història podria semblar l'argument d'un somni o d'alguna pel·lícula de ciència-ficció, però és tan real com que aquella cercavila gegantera acaba amb l'entrada del geni empordanès i el dissenyador francès al Palazzo Labia, escenari on l'extravagant multimillonari Carlos de Beistegui ha organitzat la vetllada batejada com "El ball del segle", una festassa que aplega tota la jet set mediàtica del vell continent. Entre els convidats, a part d'aristòcrates, actors, polítics i famosos de tota mena, figuren evidentment dos dels creadors contemporanis més importants d'Europa: Dior, que l'any 1947 havia revolucionat el món de la moda amb la seva primera col·lecció, i Dalí, personificació del surrealisme. I al costat de tots dos, Gala: la musa del segon que vivia, des de feia anys, encisada pels dissenys del primer.

Els gegants dissenyats per Dior i Dalí durant la cercavila improvisada pels carrers de Venècia. (Fundació Gala Dalí)

Gala, Dalí i Dior: un triangle creatiu fascinant

La història d'aquells ja mítics gegants, concebuts pels dos creadors però amb la intervenció també de Pierre Cardin, té el seu gènesi dues dècades abans a París, quan entre 1931 i 1933 un jove Dalí exposa a la galeria Pierre Colle de la qual també un joveníssim Christian Dior n'esdevé soci. D'entre les diverses obres surrealistes de l'artista empordanès, Dior queda meravellat amb Començament automàtic d'un retrat de Gala, però l'admiració recíproca entre els dos creadors no es limita a una relació bidireccional: a partir d'aquell moment, també la mateixa protagonista del quadre de Dalí esdevé una ferma admiradora de l'obra del francès, fins al punt que no només seran diversos els vestits de Dior que Gala lluirà a partir d'aquell moment en els grans actes, sinó que en el moment de la mort de la seva estimada, Salvador Dalí afirma que vol que el cos de Gala sigui enterrat amb un vestit vermell de Dior.

Començament automàtic d'un retrat de Gala, quadre exposat per Dalí a París l'any 1933. (Fundació Gala Dalí)

Ielena Ivanovna va ser enterrada finalment amb una senzilla túnica blanca, però un pis més amunt de la cripta on reposa el seu cos, a la terrassa del castell on Gala va viure els últims anys de la seva vida, la Fundació Gala Dalí ofereix fins al pròxim 1 de novembre l'exposició "Gala, Dalí, Dior: d'art i moda", que reflexiona sobre la relació de Dalí amb el món del disseny i la moda i, especialment, amb Dior,  de qui el pintor sempre va dir que "fou una de les primeres persones de París que va preocupar-se per la venda de les meves invendibles pintures surrealistes". L'exposició, que permet apreciar tres vestits de Gala dissenyats per Dior, retrata també els punts en comú d'aquests dos referents artístics indiscutibles del segle XX, dos genis capaços d'aglutinar rigor tècnic, obsessió creativa i voluntat de transgredir en cada creació.

Tres dels vestits de Gala dissenyats per Dior i exposats a Púbol. (Guillem Camós)

El Castell de Púbol: una obra d'amor

Per a la majoria de mortals, regalar un vestit de Dior a la persona que estimem seria ja considerat un bon obsequi amorós. En els temps que corren, ben mirat, segurament amb una colònia ja faríem el fet. Dalí no en tenia prou amb això, però, per això a finals dels anys seixanta va encarregar que sobrevolessin tot l'Empordà amb avioneta a la recerca de l'indret que havia d'esdevenir el refugi de Gala i no va parar fins a trobar el Castell de Púbol, en aquell moment una construcció atrotinada i mig derruïda a la qual només s'hi podia accedir per un camí de cabres des de La Pera. El castell era el lloc ideal en el qual aïllar-se del rebombori mediàtic de Cadaqués, on la casa de Portlligat ja era des de feia anys un indret freqüentat per curiosos i visitants, i a més estava a prop de Figueres, on el projecte del Teatre-Museu Dalí ja començava a agafar forma. Finalment l'any 1969, dècades després que en un viatge per la Toscana el pintor prometés a la seva musa que algun dia viurien en una vila d'estil italià però ubicada a l'Empordà, Dalí regala a Gala el Castell Gala Dalí de Púbol, regal que ella accepta però amb una sola condició: que el pintor només la visiti amb la seva invitació prèvia. "A condició que hi hagi condicions ho accepto tot, ja que és el principi de l'amor cortès".

Un grup de subscriptors d'ElNacional.cat gaudint de la visita guiada exclusiva al castell, el passat 18 de setembre. (Guillem Camós)

D'aquesta forma, Dalí esdevindrà a partir d'aquell moment el cavaller que ret vassallatge a la seva princesa, que des de la talaia del castell gairebé pot albirar el Santuari dels Àngels on l'any 1958 la parella s'havia casat. Lluny dels convencionalismes d'un matrimoni corrent, però, Dalí compleix amb la paraula de Gala i s'encarrega de tots els detalls del castell sent plenament conscient que només hi podrà entrar quan ella vulgui: “jo no visito el castell on ella regna com a sobirana absoluta si no és amb una invitació escrita de la seva mà", escriu Dalí l'any 1973 a Confessions Inconfessables. Púbol esdevé, doncs, una creació convertida en un reialme edificat sobre una mansió ruïnosa d'estructura gòtica, aspecte exterior sobri -on Dalí decideix no amagar les esquerdes de les parets com a respecte pel passat, per exemple- i interiorisme barroquitzat, recarregat de principi a fi.

Sostres dalinians a la "Sala dels Escuts" del Castell Gala Dalí de Púbol. (Fundació Gala Dalí)

Diuen que el Barroc és la profunditat cap enfora, potser per això tot, des de la disposició dels mobles fins al disseny de les aixetes de la banyera -que tenen forma del símbol d'infinit- està pensat no només per a Gala, sinó per esdevenir el gran acte d'amor de Dalí cap a ella: ben mirat, és lògic que algú que va esdevenir ell mateix la seva millor obra d'art també sigui capaç de convertir l'amor de la seva vida en un monument artístic. Per això quan l’empordanès decora els sostres del casalot al·lega que, d'aquesta forma i en aixecar els ulls, la seva musa el trobarà al seu cel. I és per això, potser també, que quan algú com nosaltres enfila cap a Púbol, visita el Castell de Gala Dalí, alça la vista i n'observa els sostres, no només hi veu núvols dalinians que dibuixen el firmament, sinó també plantes de sempreviva collides al Cap de Creus decorant totes les habitacions. Un altre manera de deixar clar que, més que un casalot, el que Dalí va voler regalar a Gala va ser un refugi en el qual el seu amor, fos cortès o no, es mantingués sempre viu. Com l'eternitat del cel.