Yasmina Khadra, l'autor que es va fer popular amb les seves crues novel·les negres sobre Algèria i els seus conflictes armats, acaba de publicar Dios no vive en La Habana (Alianza Editorial), una obra amb la que es trasllada a un escenari molt diferent al de la seva Algèria natal: Cuba (anteriorment ja havia desplaçat els seus protagonistes a les Comores, a Alemanya, a Kabul, a Bagdad...). I Khadra (pseudònim de Mohammed Moulessehoul), recrea una Cuba de guia turística: músics de son, platges espectaculars, paladares, noies de bellesa extraordinària, turistes d'arreu del món...

Mohammed Moulessehoul (Yasmina Khadra), el 2014. Foto: ActuaLitté.

Entre l'Havana i l'Alger

En principi, res hauria de ser més diferent de l'Alger amenaçat per l'integrisme, que descrivia Khadra en les seves primeres novel·les, que la Cuba dels músics, els cabarets i les jineteras. I, malgrat tot, la Cuba de Khadra està lluny de ser un lloc paradisíac. El país caribeny és descrit com un lloc tenebrós, on per sota la música i la festa hi ha misèria, hipocresia, persecució política, maltractes, vigilància permanent, desigualtats socials... Khadra, molt hostil al socialisme del Front d'Alliberament Nacional algerià, també mostra totes les misèries del comunisme a la Cuba castrista: l'autoritarisme, la ineficàcia de l'administració, les desigualtats socials, el trencament del somni revolucionari... Els personatges de Khadra són víctimes d'una utopia caducada en la que ja ningú hi creu.

Quan el crim no és allò principal

Dios no vive en La Habana no és una novel·la negra. Tot i que hi ha una certa presència de crims, aquesta obra és, bàsicament, una història d'amor. Una història d'un amor atípic i que sembla predestinat al fracàs, però amb una força terrible. Aquesta obra és també una novel·la sobre la vellesa, sobre la decadència, sobre l'inexorable pas del temps. Khadra ja ha arribat als 60 anys, i aquesta obra ja no és protagonitzada per un home en el moment més esplendorós de la seva vida, sinó per un home que deixa d'estar en plenitud de les seves condicions físiques, i que professionalment comença la seva davallada. Un home que no és mort, però que ja comença a pensar en la mort. Les il·lusions acaben, i Khadra reflexiona sobre aquest terrible moment en què un home té les seves darreres il·lusions en un àmbit determinat. El principi de la fi.

Khadra es fa gran

A Dios no vive en La Habana Khadra mostra la seva maduresa. És capaç d'escapar del seu estil i dels seus escenaris més habituals, i fer una novel·la força versemblant i amb un ritme excel·lent, com totes les anteriors. Però una novel·la en què, més enllà de la recerca d'un assassí, es centra en la recerca dels secrets del cor humà, furgant en les seves ferides més ocultes. Potser no és l'obra que els afeccionats a les magnífiques novel·les negres de Khadra (com Morituri) esperarien, però és un text impecable, que ens passeja pels aspectes més sinistres de la Cuba del segle XXI.