Guanyarà Paul Thomas Anderson el primer Oscar de la seva carrera? Les apostes diuen que no. Probablement segueixi formant part del llistat de grans cineastes sense estatueta. Un catàleg que hauria d’avergonyir a l’Acadèmia de Hollywood.
Pocs cineastes contemporanis tenen una trajectòria tan incontestable com Paul Thomas Anderson. Nominat a l’Oscar per Licorice Pizza, el cineasta aspira a un premi que totes les apostes situen a les mans de Jane Campion. És la seva tercera nominació com a director, i en té cinc més com a guionista. Mai l’ha guanyat, i això que té al sarró títols com Boogie Nights, Magnolia, Pozos de ambición o El hilo invisible. Enguany, Anderson es disputa el premi amb un altre cineasta amb pèssimes relacions amb l’Acadèmia de Hollywood: tot i guanyar-lo per La lista de Schindler i per Salvar al soldado Ryan, pocs cineastes han patit les capricioses decisions dels acadèmics com Steven Spielberg. Sis vegades ha optat com a director sense èxit, però, més enllà, en cinc ocasions va veure com pel·lícules seves eren candidates al premi gros sense que ell formés part dels finalistes a la direcció.
Potser a Paul Thomas Anderson li quedi el consol de formar part d’un dream team de cineastes que, incomprensiblement, mai van aixecar l’estatueta. Com altres mestres contemporanis (David Lynch, Ridley Scott, Michael Mann o, i això sí és un escàndol, David Fincher i Quentin Tarantino, que en té dos com a guionista). En aquest llistat de la vergonya, posem el focus en 10 cineastes ja traspassats que van fer carrera a Hollywood. Podríem haver afegit un grapat més de grans oblidats, com Federico Fellini, quatre vegades nominat a millor director (per La Dolce Vita, 8 1/2, Satyricon i Amarcord). Un fet insòlit tenint en compte que parlem d’un cineasta europeu en temps en que la globalització era una fantasia impossible. Fellini també va optar a l’Oscar com a guionista en vuit ocasions. Mai el va guanyar, però l’Acadèmia va voler compensar-li tants moments frustrats amb un premi honorífic l’any 1993. Com Fellini, d’altres cineastes no anglosaxons d’enorme rellevància tampoc l’han guanyat mai: Akira Kurosawa (nominat per Ran i amb un guardó honorífic l’any 1990), Ingmar Bergman (tres vegades finalista com a director, per Fanny i Alexander, Cara a cara al desnudo i Gritos y susurros, també candidata a Millor Pel·lícula), François Truffaut (amb una nominació, per La nit americana), Luis Buñuel (dues vegades candidat, però com a guionista, per Ese oscuro objeto del deseo i El discreto encanto de la burguesía), Michelangelo Antonioni (nominat per Blow-Up, i amb un Oscar honorífic l’any 1995) o Jean-Luc Godard (premi honorífic al 2011).
El seu és un cas ben peculiar. Mai va ser nominat com a Millor Director, i, de fet, títols com Luces de la ciudad (1931) o Tiempos modernos (1936) no van optar a cap premi. Però l’autor de El Chico (1921), La quimera del oro (1925) o El gran dictador (1940) sí va rebre dues estatuetes honorífiques, la primera l’any 1928, a la primera edició dels Oscar. Llavors, encara en plena fase de prova-error, l’incipient Acadèmia va decidir eliminar-lo de les categories competitives i atorgar-li directament un premi especial, que van justificar per la seva versatilitat i geni a l'hora d'actuar, escriure, dirigir i produir El circo. El segon Oscar honorífic va arribar molt més tard, l’any 1972, i va servir per fer les paus amb un geni que portava 20 anys exiliat a Europa, investigat per l’FBI per les seves idees comunistes. Li van donar per l'efecte incalculable que havia tingut a l'hora de convertir el cinema en la gran forma d'art d'aquest segle. Encara una dada curiosa més: l’any 1973, Chaplin guanyava el premi a Millor Música Original per Candilejas (1952), una pel·li que als Estats Units no es va estrenar fins llavors.
Si hi ha una pel·li que, passin els anys i passin les modes, segueix encapçalant els llistats de millors de la història, aquesta és Ciudadano Kane (1941). El gloriós debut com a director d’Orson Welles és una demostració de talent increïble per un debutant, una lliçó d’atreviment i d’autoconfiança d’un superdotat. El film només va guanyar l’Oscar a millor guió, que Welles va compartir amb Herman J. Mankiewicz (la història d’aquella col·laboració està perfectament explicada a Mank, la pel·li de David Fincher). Però el cineasta no el va guanyar com a director, i ja no tornaria a ser mai més candidat en aquesta categoria (ni en cap altra), malgrat signar títols com La dama de Shangai (1947), Otelo (1951) o Sed de mal (1958). Això sí, aquest geni avançat a la seva època va rebre un premi honorífic en la distància (no es va presentar a la cerimònia), l’any 1972, per l'art i la versatilitat superlatius en la creació de pel·lícules.
Al seu imprescindible llibre de converses amb Cameron Crowe, el grandiós Billy Wilder explicava que cada vegada que es bloquejava escrivint alguna de les seves comèdies pensava: com ho faria Lubitsch? El cineasta berlinès era el referent, el mestre Jedi, un home mordaç amb un talent extraordinari per fer riure amb pel·lícules tan fabuloses com Una mujer para dos (1933), La octava mujer de Barba Azul (1938), Ninotchka (1939), El bazar de las sorpresas (1940) o la magistral Ser o no ser (1942). Però, un cop més, l’Acadèmia només va reivindicar-lo amb un premi honorífic l’any 1947, mesos abans de la seva prematura mort. Enrere quedaven tres nominacions sense premi per El patriota (1928), El desfile del amor (1929) i El diablo dijo no (1943).
Un altre cas sagnant, amb un Oscar honorífic l’any 1975 i una única nominació a Millor Direcció, per Sargento York (1941). Probablement, la seva reiterada absència a les candidatures tingui a veure per la seva obsessió a fer cinema pel gran públic, treballant sempre en gèneres eternament menyspreats pels Oscar, ja fossin westerns, comèdies o un musical tan recordat com Los caballeros las prefieren rubias (1953). Però és que el seu cinema popular estava a anys llum del què feien molts d’altres sí considerats per l’Acadèmia. Vergonya o miopia severa, Hawks no va tornar a ser nominat per molt que signés obres mestres com La fiera de mi niña (1938), Luna nueva (1940), El sueño eterno (1946), Río Rojo (1948) o la incommensurable Río Bravo (1959).
Tot i que la fama d'aquest cineasta vienès es va forjar a Europa, amb clàssics com Metropolis (1927) o M, el vampiro de Düsseldorf (1931), que el van convertir en una trascendent figura de l'expressionisme alemany, Lang va desenvolupar una gran part de la seva carrera a Hollywood. El director, fill d’una dona jueva i contrari a la ideologia nazi, va exiliar-se als Estats Units via França, després que Joseph Goebbels li oferís fer-se càrrec de la direcció de la UFA, els estudis més importants d’Alemanya. A Hollywood, Lang va signar films tan extraordinaris com La mujer del cuadro (1944), Perversidad (1945), Los sobornados (1953) o Los contrabandistas de Moonfleet (1955). Però mai va ser nominat als Oscar.
Inexplicable: Alfred Hitchcock no té cap Oscar. Cap ni un. Un premi Irving G. Thalberg (que s'atorgava periòdicament als productors creatius i referencials) l’any 1968 no compensa un menyspreu impresentable per un dels creadors més rellevants de la història del cinema. Hitch va ser nominat cinc vegades, per Rebeca (1940, l’únic dels seus treballs que va endur-se l’Oscar a Millor Pel·li), Náufragos (1944), Recuerda (1945), La ventana indiscreta (1954) i Psicosis (1960). Les dues últimes, com també va passar amb La soga (1948), Vertigo (1958) o Con la muerte en los talones (1959), no van guanyar absolutament res. Probablement, el de Hitchcock sigui l’oblit més gros de la llarga trajectòria d’errades de l’Acadèmia de Hollywood.
L’any 1998, l’Acadèmia valorava la seva obra, marcada per la gràcia, l'elegància, l'enginy i la innovació visual. I ell, amb l’estatueta a la mà i als seus 74 anys, agraïa el guardó amb unes passes de ball que van aixecar el pati de butaques en ple. Stanley Donen havia estat un dels grans mestres del cinema musical en els seus moments de màxim esplendor. Va dirigir obres mestres del gènere com Un día en Nueva York (1949), Siete novias para siete hermanos (1954) o Una cara con ángel (1957), i, és clar, a quatre mans amb Gene Kelly va signar Cantando bajo la lluvia (1952). Però també joies com Charada (1963) o l’extraordinària Dos en la carretera (1967). Però l’Acadèmia mai el va nominar a Millor Direcció. El menyspreu va quedar arrodonit quan, a l’edició dels Oscar de 2019, i quan feia només uns dies que el cineasta havia mort, ni tan sols va aparèixer al l’in memoriam. Donen mereixia un gran número musical en el seu honor, i no un silenci insuportable i repugnant.
Un altre visionari que, com Welles o Hitchcock, va revolucionar la manera de fer cinema. Cineasta referencial, exigent i obsessiu fins a límits malaltissos, autor d’un grapat d’obres mestres absolutes, mai va guanyar l’Oscar a Millor Director, tot i ser nominat en quatre ocasions: ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú (1964), 2001: Una odisea del espacio (1968), La Naranja Mecánica (1971) i Barry Lyndon (1975). Tampoc cap dels seus films (així, per fer memòria, ni Espartaco, ni Lolita, ni La Chaqueta Metálica) va guanyar mai l’Oscar a millor pel·li. I, per posar un altre exemple de la miopia acadèmica, títols com Senderos de gloria (1957) o El Resplandor (1980), per la que Kubrick va ser nominat a un Razzie (que premia les pitjors pel·lis de l’any), van tenir un total de zero nominacions. Un desastre.
L’any 2004, l’Acadèmia ampliava els seus intents de compensació a tants grans talents de Hollywood oblidats pels premis amb un Oscar honorífic que buscava reconèixer la trajectòria d’un mestre de la comèdia que només va rebre una única nominació, com a guionista, per la deliciosa Victor o Victoria (1982). Poca cosa veient la sofisticada filmografia d’un gran cineasta: Blake Edwards és especialment recordat per la icònica Desayuno con diamantes (1961) i per la saga de La Pantera Rosa, iniciada l’any 1963. I, més enllà de joies com Operación Pacífico (1959), La carrera del siglo (1965) o El guateque (1968), va demostrar la seva versatilitat amb un drama tan contundent com Días de vino y rosas (1963).
No, un Oscar honorífic, que li van entregar l’any 2005, tampoc pot substituir el tracte que l’Acadèmia va dispensar a un dels cineastes clau de la renovació del cinema nordamericà. Primer com a membre de la denominada Generació de la Televisió (la de John Frankenheimer, Martin Ritt, Robert Mulligan o Stanley Kramer) i després coincidint amb els representants del Nou Cinema Americà (els Coppola, Scorsese, Friedkin o Lucas). Quatre vegades nominat com a Millor Director, per 12 hombres sin piedad (1957), Tarde de perros (1975), Network (1976) i Veredicto final (1982), i una vegada com a guionista de El príncipe de la ciudad (1981), Lumet mai va endur-se l’Oscar. De fet, el seu extraordinari testament cinematogràfic, Antes que el Diablo sepa que has muerto (2007), no va aconseguir ni una sola candidatura. Bravo, acadèmics!