És increïble veure la facilitat que té Oques Grasses per activar les masses i fer-les saltar. Per alguns podia semblar que no hi havia nous horitzons possibles després d'aquell èpic concert al Palau Sant Jordi amb què es van acomiadar temporalment a principis del 2023, omplint per primer cop el recinte més cotitzat pels artistes de casa nostra. Res més lluny de la realitat. La formació liderada per Josep Montero ha fet ple a la platja de Bogatell, l'espai musical més icònic de les festes de la Mercè. El cert és que era d'esperar. Oques Grasses s'ha convertit en el gran grup actual, en els pares de la ja etiquetada com a banda del pati. Sonen diferent però són transversals. El seu espectre musical és divers, arriba a tot tipus de públic, de diferents edats i ideologies. El real catalan dream al qual tot artista català vol aspirar.
El repertori de temacles ha estat un no parar de records i festa, perquè Oques Grasses ja pot presumir de tenir una autèntica llista d’himnes nacionals. Elefants, Sta guai, In the night, Torno a ser jo. Com el dia i la nit i Toca, amb Julieta i Figa Flawas compartint l'escenari per moments intergeneracional. La gent que estimo, que ha tancat el concert amb un homenatge a les persones de la nostra vida. Montero és un gran capità de banda i s’ha arremangat per liderar l’enorme discomòbil en què s’ha convertit Barcelona en la seva primera nit de tardor, que ha aguantat sense pluja i amb una fresca que no es recordava en els últims setembres. Simpatia i bones vibres osonenques posant el centralisme de la capital al seu lloc.
La bona relació del grup amb el públic s’ha construït de camaraderia i confiança, amb la connexió que es té amb aquells amics que t’ho aguanten tot. Hi havia algunes senyeres, algunes estelades, i la gent no ha pogut evitar tancar Som ocells amb crits d’independència. Orfes de líders polítics, aquests oasis ideològics i simbòlics de poca monta, amb pilars improvisats aixecats amb militància entre la marabunta, segurament són l’últim vestigi per sentir-se lliure. També s'ha enfortit la consciència de classe amb la versió d'El Vals del obrero, la mítica cançó d'Ska-P que ha marcat tota una generació —i que els més joves no sabien ni taral·lejar—. I allà dalt, Oques tornant a demostrar per què és el millor grup català d'aquest moment. Abans, la dolçor punyent de Maria Jaume i la xerinola que contagia La Ludwig Band han encetat la nit a l'escenari d'Estrella Damm. Curiosament, no hi havia l'ambient d'ofec desproporcionat d'altres anys, possiblement per la treva de la calor.
El flow imparable de Figa Flawas
Després de la tormenta osonenca no ha arribat la calma, i l'huracà Figa Flawas ha irromput a l'escenari amb un xou digne d'un tancament de nit. El carisma de Pep Velasco s'explica sol només en veure'l posar un peu a escena i moure els malucs, remenar cada part del seu cos com si estigués posseït, i és que no hi ha dubte que és el millor frontman que tenim ara mateix a Catalunya. Acompanyats amb ballarins i músics, els de Valls han continuat la festa amb una gran performance i tocant els seus grans hits, com Mussegu, Diabla, Solucions i no problemes o La Marina Sta Morena, l'èxit imparable de l'estiu que s'ha consolidat com una de les cançons més escoltades en català. Inclús s'han llançat a interpretar la sintonia catalana de Shin-chan, que també fa país.
Quina bona sensació per només fer tres anys que s'hi dediquen, i quina responsabilitat haver tancat la primera nit de la Mercè amb tanta solvència i tants adolescents cantant en la nostra llengua. I al final la nit s'ha acabat igual que ja s'ha acabat oficialment l'estiu. Dues casualitat perfectes que han posat un punt i final de somni amb Que no s'acabi com a banda sonora d'un moment força trist, però que Figa Flawas ha reconvertit en una d'aquelles anècdotes de concert que no s'obliden.
