“Vull ser una presa”. Aquesta és una de les frases que la protagonista de Rendición (Errata naturae, 2022) de l’escriptora Joanna Pocock, repeteix al llibre. Una màxima que s’estira i es filtra per les seves pàgines, impregnant el relat de la seva particular crisi de la mitjana edat. És un resum prou bo del que hi ha al cor d’aquest relat autobiogràfic: el trasllat d’una escriptora del Londres més urbanita als paisatges àrids de Montana, a l’Oest americà, a la recerca d’una forma de vida diferent. El canvi de la ciutat al camp acaba conduint, però, a una interrogació més profunda: la de com existir de forma coherent en un planeta que agonitza.
Rendición és un exemple literari que s’uneix a d’altres arribats en els últims dos anys, com Niadela (Errata naturae, 2021) de la periodista i ex-presentadora de El Intermedio Beatriz Montañez, Mamut (Club Editor, 2022) d’Eva Baltasar o Un cambio de verdad (Seix Barral, 2020), del barceloní Gabi Martínez. Es tracta de noves veus que reinterpreten d’alguna manera el gènere del nature writing, o escriptura de natura, amb històries que tenen com a tema central el medi ambient i que sovint expliquen trasllats des de les ciutats per viure al camp. S’uneixen a pel·lícules com Alcarràs o Tros estrenades recentment i que també exploren escenaris rurals. Totes semblen la prova d’un moviment curiós: davant de la crisi climàtica i la incertesa sobre el futur col·lectiu, el món rural s’ha convertit en un indret al qual recorrem per trobar guies sobre l’existència en el present. I en un escenari on brillen especialment les tensions del nostre segle.
Mirar al passat, mirar al futur
“No tinc res. La casa on visc és prestada, com també ho és el meu cotxe, que em porta a comprar menjar”. Beatriz Montañez, com diu el tòpic, ho tenia tot. Una carrera sòlida com a periodista, aparicions a La Sexta i una vida social intensa. Però ho va abandonar ja fa més de cinc anys per viure en una petita casa sense electricitat ni aigua calenta, a 25 km de qualsevol zona habitada: Niadela. El llibre, que porta el mateix nom, explica el seu dia a dia a la casa, envoltada de vida salvatge i narra un procés de ‘despossessió’ i reconciliació amb ella mateixa gràcies a la vida en contacte amb la natura. “Al meu refugi em protegeixo de la teranyina de la humanitat, em resisteixo a l’empara de la permanència”, explica.
És una experiència similar a la de l’escriptor Gabi Martínez. En el seu cas, el trasllat no va ser cap al llevant, sinó als àrids paisatges de La Siberia, una remota regió extremenya d’on era originària la seva família. Hi va marxar per fer de pastor durant sis mesos, amb la intenció de recuperar la tradició i el llegat familiar i de lluitar contra el que considera ‘l’oblit’ de la naturalesa. El resultat va ser Un cambio de verdad, unes memòries publicades just abans de l’inici de la pandèmia que expliquen l’etapa. I parcialment autobiogràfica també és Mamut, de l’escriptora Eva Baltasar, en què la protagonista narra una fugida de la ciutat per viure en una casa en un entorn rural de la Catalunya interior, replicant el moviment que va fer la pròpia autora fa dues dècades.
Ja no retraten una naturalesa edènica i en pau, sinó un món natural en crisi per l’acció de l’home; en altres paraules, un entorn en decadència que és necessari redescobrir i salvar per sobreviure
A l’estela del Walden de Henry David Thoreau, el llibre precursor del nature writing, aquesta allau de noves veus del gènere sembla haver aparegut de forma coordinada, al llindar de la pandèmia. Totes reprodueixen la idea de la vida al camp com una existència al marge de les servituds de la ciutat que proposava Thoreau quan el 1854 va escriure l’obra. Però ara l’escenari ha canviat. A diferència de l’escriptor i filòsof nord-americà, ja no retraten una naturalesa edènica i en pau, sinó un món natural en crisi per l’acció de l’home. En altres paraules, un entorn en decadència que és necessari redescobrir i salvar per sobreviure.
Per les pàgines de Rendición hi desfilen membres de la comunitat rewilding, als Estats Units, survivalistes o preparacionistes que viuen en sintonia amb el bosc i practicants d’ecosex. Són comunitats que recuperen tècniques ancestrals, desescolaritzen els seus fills i s’entusiasmen amb formes de vida mil·lenàries. Totes defensen que la manera de viure dels caçadors-recol·lectors de fa milers d’anys marca d’alguna manera el camí per al futur dels humans al planeta. Algunes es preparen per un col·lapse planetari i social que veuen proper. L’autora hi conviu i repensa, acompanyant-los, la seva pròpia relació amb la terra. “Tractaré de rendir-me a allò salvatge com pugui”, conclou.
A Un cambio de verdad, el moviment és similar. Hi presideixen pastors extremenys com el Miguel, entestat a recuperar l’ovella merina, l’autòctona de la regió, amb la idea que és necessari restablir un ordre ecològic originari per sobreviure. La tasca és, per ell, una forma de construir llegat a la zona, revestida de sobte d’un valor enorme, que passa per sobre del de qualsevol millora o proposta industrial. “Qui no mira el passat, no mira el futur”, defensa. A Niadela, Montañez es lamenta per la "terrible" petjada ecològica dels humans, mentre descobreix “el plaer indescriptible de tenir un animal salvatge a prop” i de viure’n envoltada.
La idea que aquestes veus esbossen en conjunt és clara: el món rural i algunes de les formes de vida tradicionals, inclús tribals, ofereixen receptes per pensar la vida al planeta davant de l’horitzó de la crisi ecològica. Són un camí a explorar, inspirat per la preocupació de sobreviure a través d'un ordre sostenible que de moment no hem trobat.
Retrotopia rural
Mirar al camp sembla haver-se convertit en un acte reflex davant dels indicis de crisi civilitzatòria dels últims temps; en una via de sortida a explorar davant del buit del futur de la societat post-industrial. El món rural, aparentment oblidat durant anys, ha renascut com a destí, però també com a escenari on llegir i retratar amb una claredat especial les tensions del món globalitzat: com si fos una espècie de canari de la mina, on els efectes de transformacions profundes són més evidents. Una alarma. Alcarràs, amb el seu lament nostàlgic per la desaparició del cultiu d’una família de la terra ferma, n’és l’últim gran exemple.
Alcarràs, amb el seu lament nostàlgic per la desaparició del cultiu d’una família de la terra ferma, n’és l’últim gran exemple
L’interès renovat pel camp sembla una resposta natural a la falta de perspectives. És l’influx de la retrotopia del filòsof polonès Zygmunt Bauman, la tendència a recórrer a les idees del passat quan s’ha perdut la fe en la possibilitat d’una societat alternativa en el futur. Davant de l’horitzó de la crisi ecològica i la incertesa pel que vindrà, les formes de vida tradicionals ens apareixen com refugi confortable, un estat originari i sòlid al qual recórrer com a consol davant de la confusió. Sobre camps i naturalesa hi plana el desig de trobar la continuïtat amb un nosaltres mil·lenari en un món dividit en múltiples fragments i que es mou acceleradament cap a una direcció desconeguda. Flirteja amb la nostàlgia.
Però en aquestes noves visions literàries que caminen sobre les passes de Thoreau – a diferència d’altres com Feria, d’Ana Iris Simón – hi ha més cruesa que no fantasia. “Sembla massa tard per recuperar alguna cosa semblant a un equilibri harmònic amb el món natural”, afirma Pocock a Rendición. “La petjada ecològica que està deixant l’ésser humà al planeta és devastadora”, diu Montañez. “El temps està trencat”, sentencia Martínez. Si la nostàlgia es basa en la “promesa de reconstruir una pàtria ideal”, com diu Svetlana Boym, autora de El futuro de la nostalgia, cap dels llibres invoca una vida edènica en un passat de poble. Hi prima el pragmatisme, un cert sentit de la urgència i l’impuls voluntariós de buscar solucions individuals i noves per als temps que han de venir.
Aquests relats de deserció urbana, reinterpretacions contemporànies del nature writing, semblen suggerir que correspon a cadascú trobar solucions personals als problemes que generem socialment i posar-les en pràctica amb l’enginy i les habilitats al nostre abast
Tant els camps de l’Oest americà, com els d’Alcarràs o els d’Extremadura estan contaminats per la mirada d’un temps transcendent, que transforma els objectes on descansa en al·legories d’alguna cosa més. En som esclaus. Com també ho som de la pèrdua progressiva de la fe en construir col·lectivament una societat habitable a llarg termini.
Aquests relats de deserció urbana, reinterpretacions contemporànies del nature writing, semblen suggerir que correspon a cadascú trobar solucions personals als problemes que generem socialment i posar-les en pràctica amb l’enginy i les habilitats al nostre abast, aquelles que podem assolir com a individus o com a comunitat petita. El teixit col·lectiu o social a la manera del s. XX i els grans relats que el construïen s’han escolat i el que queda per a ells, com diu Bauman, ja no és el desig de crear un món més just, sinó, de millorar individualment la posició que ocupem en ell, ja sigui marxant-ne per existir-hi de forma més coherent, ja sigui escalant-hi.