Aquesta és la història d'un dit, però no d'un dit qualsevol, sinó del dit d'un cadàver que ningú ha gosat trobar. No se sap què se n'ha fet de les despulles de Pedro Calderón de la Barca, però en canvi sí que podem afirmar amb certesa que les úniques restes mortals conegudes d’un dels més grans escriptors de la història de la literatura castellana no es troben a Madrid, sinó a Barcelona: un dit de la mà dreta conservat al Centre de Documentació Teatral de l’Institut del Teatre. Què hi fa a casa nostra, mig amagada en una sala, una de les falanges amb les quals el dramaturg més important del barroc espanyol va escriure fa cinc segles allò de “toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son”, però?
Retrat de Pedro Calderón de la Barca amb el detall de la creu de la Orden de Santiago, de la qual l'escriptor n'era membre. (Viquipèdia)
"Operación Calderón": una recerca de pel·lícula
Comencem pel principi. Quan a finals de juny un equip arqueològic del CEU San Pablo va anunciar que aquest estiu s’iniciaria la segona fase del projecte amb el qual es pretén trobar el cos de Calderón de la Barca, l’Operación Calderón semblava encarar una prometedora fase definitiva en aquesta fascinant història plena de misteris que té en el 30 d’octubre de 1902 una data clau: és el dia en el qual es va dipositar el cos de l’autor d’El alcalde Zalamea en una arqueta de marbre a l’església de Nuestra Señora de los Dolores, a Madrid.
Tres dècades més tard, però, en els dies posteriors a l’inici de la Guerra Civil, els milicians van calar foc a la parròquia, que va cremar entre el 21 i el 23 de juliol de 1936: a part dels nou sacerdots assassinats, els sostres van desplomar-se, els arxius van calcinar-se i els retaules van convertir-se en cendres. I, evidentment, les restes mortals de Calderón van donar-se per perdudes. No és fins trenta anys més tard, el 1964, quan el pare Vicente Mayor -el mossèn de la parròquia després de la guerra- afirma abans de morir que les despulles de l’escriptor no es trobaven dins l’arqueta, sinó en un nínxol fet expressament dins els murs, els únics supervivents de l’incendi de 1936.
Placa ubicada a la porta de l'església de Nuestra Señora de los Dolores, a Madrid. (EFE)
La revelació del sacerdot és el fil d'on els responsables de l’Operación Calderón estiren totes les pistes possibles per trobar el cos d’un dels grans noms de la literatura castellana, les restes mortals del qual han fet més voltes que el vint-i-nou des del dia de la seva defunció, el 25 de maig de 1681: enterrat primer a l’església d’El Salvador –la més antiga de Madrid-, a principis del segle XIX el temple va ser enderrocat i el cos sense vida del dramaturg va començar un periple per cinc parròquies fins que l’any 1902 va recalar a Nuestra Señora del Dolores, on després que el pare Pilón intentés trobar les despulles entre els murs amb un pèndol fa més de trenta anys, en l’actualitat un equip coordinat per Luis Avial mira d’esbrinar amb localitzadors georadars on es troba el cadàver.
Una tensa relació amb Catalunya
Quan l’any 1640 Calderón de la Barca va arribar a Catalunya per combatre amb l’exèrcit castellà la sublevació catalana iniciada durant el Corpus de Sang, existia la possibilitat que el dramaturg trobés a casa nostra la mort. No va ser així, ja que va sobreviure a totes les batalles en què va participar durant els dos anys que va combatre en la companyia de cuirassers de l’exèrcit felipista, però el que poc es podia imaginar és que algun dia, segles més tard, l’única part coneguda de les seves restes mortals acabés encara no se sap com a Catalunya.
Façana del Liceu, a Barcelona, amb detall a Pedro Calderón de la Barca. (Viquipèdia)
Tal com explica Ana Vázquez Estéves a Fetiches o reliquias teatrales: el dedo de Calderón de la Barca conservado en el Centro de Documentación Teatral del Institut del Teatre de Barcelona, l’any 1840, durant el trasllat del cos de Calderón de la parròquia d’El Salvador a la Sacramental de San Nicolás, una persona va entregar un dit del cadàver al cardenal Antolín Monescillo, que va guardar-lo a la seva biblioteca fins que l’any 1923 la relíquia va acabar a l’Institut del Teatre, ningú sap com ni per què. El dit de Calderón de la Barca conservat encara avui a Barcelona, doncs, no té res a veure amb la seva participació a la Guerra dels Segadors, on va contribuir activament al triomf espanyol a la Batalla de Cambrils, en l’ocupació de Tarragona i en la posterior Batalla de Martorell, el gener de 1641, escassos dies després que la Junta de Braços catalana presidida per Pau Claris proclamés la República Catalana sota la protecció de França.
Falange del dit de Pedro Calderón de la Barca conservada a l'Institut del Teatre, juntament amb l'acta notarial de 1840 que n'assegura l'autenticitat. (Institut del Teatre)
“Aquí la necesidad/ no es infamia; y, si es honrado,/ pobre y desnudo un soldado,/ tiene mejor cualidad/ que el más galán y lucido;/ porque aquí, a lo que sospecho,/ no adorna el vestido el pecho,/ que el pecho adorna al vestido.”, va escriure l’any 1650 a Comedia famosa. Para vencer a amor, querer vencerle, potser rememorant els episodis viscuts com a soldat a Catalunya, on va acabar la seva carrera militar després de resultar ferit l’any 1642 al setge de Lleida, tornant així a Madrid amb una pensió vitalícia de 30 escuts mensuals i posant fi a la seva carrera militar. Un any abans, el 26 de gener de 1641, el dramaturg més conegut del Siglo de Oro havia arribat a les portes de Barcelona, on les tropes espanyoles comandades pel Marquès de los Vélez van ser derrotades per les tropes catalanes, amb l’ajuda de la cavalleria francesa, a la Batalla de Montjuïc. Va ser la vegada que Calderón de la Barca va estar més a prop de Barcelona, la ciutat a la qual ja no va tornar mai més i, tanmateix, l’únic indret del món on es conserven les restes mortals de la mà amb la qual es van escriure algunes de les millors obres de la història de la literatura universal.