L’assassinat de Rocío Wanninkhof l’any 1999 va demostrar que ni la societat ni la premsa havíem après res amb la carronya televisiva creada al voltant de les nenes d’Alcàsser uns anys abans. Programes groguistes d’estar per casa van afanyar-se a construir un relat per omplir quotes de pantalla, sense preveure que alimentar la opinió pública amb mentides i durant una investigació en curs podia tenir causes terribles. I és el que va passar: Dolores Vázquez, ex parella d’Alicia Hornos (mare de Rocío), va ser condemnada a 15 anys de presó tot i que no hi havia proves concloents. Però ella no va ser. Va caldre que el 2004 Tony Alexander King matés Sonia Carabantes perquè se la pogués exonerar. Intentarem posar llum a la foscor.
Cartells de les dues joves desaparegudes, Rocío Wanninkhof i Sonia Carabantes. / Netflix
Aquest cop això no és l’entradeta de qualsevol capítol de Crims, sinó l’argument del documental El caso Wanninkhof-Carabantes, dirigit per Tània Balló i que Netflix va estrenar dimecres 23 de juny. La intenció de la directora és denunciar un sistema que va fallar de totes les maneres possibles: ho va fer la investigació policial, el sistema judicial, els mitjans de comunicació i també la societat. “Vam fallar perquè no ens vam alçar, perquè no ho vam saber aturar i perquè, justament 20 anys després, no hem sabut rectificar”, critica. No us imagineu morbo perquè no n’hi ha: el documental s’allunya del gènere true crime per acostar-se al cinema de crítica social i denúncia, a un espai on puguem començar a ser crítics amb tot el que va passar.
La construcció de la lesbiana monstruosa
Balló (Barcelona, 1977) tenia 22 anys quan va esclatar el cas i ho recorda perfectament. “Jo també em vaig creure que era Dolores Vázquez però hi havia alguna cosa que em pertorbava”. Potser que no hi havia proves contra ella. Potser, també, que tenia una coartada que no va tenir-se en compte. Sigui el que sigui, el linxament públic cap a Dolores va ser fulminant: es va gravar la seva detenció en directe i va ser el cap de turc d’una investigació que necessitava culpables, i els necessitava ja. Que l’acusada hagués tingut una relació sentimental amb la mare de la víctima va ser el súmmum, el mòbil que premsa i autoritats van esgrimir amb astúcia per arrossegar-la vilment pel terra.
Dolores Vázquez quan va ser detinguda per l'assassinat de Rocío Wanninkhof. / Netflix
Es va masculinitzar el perfil de Dolores perquè la societat la veiés capaç d’actuar amb la violència associada als homes. La van pintar de freda, agressiva i calculadora perquè tenia autoritat en la seva vida laboral. I era una lesbiana a finals dels 90, en una Espanya rància on l’homosexualitat era una característica de persones desviades. Es van omplir pàgines i portades televisives construint el prototip de dona homosexual zero femenina que feia arts marcials i que responia a tots els elements necessaris per reforçar actituds dures i violentes. La directora creu que avui hi hauria moltes més veus dissonants. “Ara el moviment LGTBI té un espai polític i social molt més ampli i avui hi hauria una capacitat d’anàlisis i de detecció de la lesbofòbia molt més clara, perquè en aquell moment les veus que es van alçar no tenien recolzament”. Llavors, tot va ser un infern.
Balló: “El periodisme ha d’assumir que hi ha una línia vermella que no es pot traspassar”
Els mitjans van superar qualsevol límit imaginable i el circ mediàtic va manipular la opinió pública - i també la judicial; fins i tot la veritat d’Alicia Hornos, que en múltiples imatges d’arxiu apareix inculpant a "l’assassina de la seva filla". “Per desgràcia no s’ha aturat la mediatització descontrolada davant casos així i així serà fins que els mitjans de comunicació no assumeixin que hi ha una línia vermella que no es pot traspassar”, demana la directora. “Hem seguit una línia ferotge de criminalització i lapidació pública on la presumpció d’innocència està venuda”. El doble crim va ser masclista i amb una clara connotació sexual, però no se’n va fer prou ressò perquè era menys retorçat. De fet, l’exculpació de la primera condemnada per l'assassinat de Rocío Wanninkhof a penes va tenir difusió en comparació amb l’escarni públic de la seva condemna. Segons la directora, encara hi ha persones que li pregunten si Dolores Vázquez continua empresonada.
El silenci de Dolores
“Comparteixo, respecto i defenso el silenci de Dolores Vázquez, em sembla un gest de dignitat absoluta”, confessa Tània Balló. Tot i que l’equip va intentar contactar amb ella a través dels seus advocats, ella no va voler participar en el documental. Ja ho ha explicat tot i la seva absència reafirma com de greu són les conseqüències d’aquest deliri. “Necessitem que parli perquè que una dona que ha passat per aquest calvari surti i expliqui la seva història ens farà creure que ho ha superat i, com a societat, necessitem aquesta imatge de redempció”. Un perdó que Dolores no vol donar. A ella ningú li va demanar quan va decidir marxar del país durant 18 anys per fugir de tot això.
En aquesta història, les dones tenen un pes extraordinari i han estat filmades des del lloc on elles han volgut estar. De Tony King - assassí confés de Rocío i Sonia, assetjador sexual, violador de moltíssimes dones – se’n parla poc, el temps just per emmarcar-lo en la història, perquè el film és un homenatge a les dones. A les dues joves assassinades, a Alicia, a Dolores; a Encarna Sánchez, mare de Sonia; a Cecilia King, ex dona del psicòpata; a Christine P.Blewer, una de les seves víctimes. “Ens han regalat una experiència terrible perquè puguem entendre quines són les magnituds de tragèdies com aquesta; són dones que m’han deixat una petjada molt profunda perquè d’alguna manera marquen noves simbologies sobre els testimonis d’aquest tipus de víctimes, i em van ajudar a estar serena a cada pas”, descriu la directora.
Més de 5.000 pàgines consultades
Han sigut més de 2 anys d’investigació, 50 hores d’entrevistes gravades i gairebé 5.000 pàgines consultades d’informació sobre el cas. Tània Balló – i tot l’equip - ha treballat molt per no saltar-se cap línia auto imposada durant els 90 minuts que dura el documental, el format que creu ideal per utilitzar imatges més reflexives i pausades. “És cert que hi ha molts melons que es van deixar al tinter per falta de temps, però reduir i sintetitzar permet incidir molt més en el que volia transmetre; no faig pel·lícules sobre la veritat absoluta, sinó per apuntar temes clau sobre els que hem de reflexionar”. És un documental fet des del respecte i des de la necessitat social d’analitzar per evitar aquesta lacra que és la violència masclista. “Tant de bo fos una pel·lícula que no hagués hagut de fer”.