¿Quan Espanya va passar del blanc i negre al color (sense per això treure’s encara de sobre cert tuf de Varón Dandy)? Un dels viratges més significatius d’aquest canvi d’etalonatge estatal va ser el fet que, a partir de l’estiu del 77, el NO-DO passés a realitzar-se íntegrament en color. Amb tot, després de la tornassolada efemèride, el paisatge social continuava dominat per tipus baixets i mostatxuts amb arnosos trajos de tergal, porteres amb bata i iaios amb samarreta d’imperi. I enmig de tanta grisor protodemocràtica, el noticiari cinematogràfic informava de l’existència a “Arens de Mut” (segons pronúncia del locutor el topònim maresmenc) d’un moderníssim skatepark, el primer sobre la nostra pell del brau i un dels millors de tota Europa. Les imatges de l’impagable document mostren a una sèrie de xavals (les xavales brillen per la seva absència) vestits amb samarretes de colors intensos i estampats tropicals, sabatilles Vans (les mateixes que avui llueixen 8 de cada 10 habitants en qualsevol context), mitjons de bàsquet a mig panxell, shorts i cintes pel cabell a l’estil The Warriors, fent tota mena de piruetes amb els seus monopatins o practicant l’skateboarding (millor no transcric fonèticament el conat d’anglès del locutor).
A tots els nens sense excepció van comprar-nos un monopatí, fos un desitjat Santa Cruz o una frustrant taula de planxar amb rodes
Inaugurat l’any 79, l’Skate-Park Arenys de Munt va ser un complex a l’aire lliure dedicat a aquest esport urbà de lliscament, construït als afores de Barcelona per un peregrí empresari català aficionat al monopatí. Comptava amb botiga especialitzada, snack-bar-restaurant, vestuaris i centenars de metres de pistes ondulants on passar-s’ho teta. Però va tenir la mala sort d’obrir-lo quan a la zona de Califòrnia, on va sorgir l'invent, començava una davallada en la popularitat del monopatí (originada arran de tèrbols assumptes relacionats amb asseguradores) que en poc temps pràcticament esborraria l’skate de la faç de la terra. (La crisi no va remuntar fins que, a la fi dels 80 i principis dels 90, en un altre d’aquests moviments històrics pendulars de les tendències, a tots els nens sense excepció van comprar-nos un monopatí, fos un desitjat Santa Cruz o una frustrant taula de planxar amb rodes, segons el poder adquisitiu familiar.) Llavors el parc va buidar-se progressivament de patinadors alhora que a les nits s’omplia de ionquis i gent sense sostre —amb la consegüent alarma veïnal—, tancant portes només un parell d’anys després d’obrir-les i sepultant les seves instal·lacions en l’oblit. Això fins que, 30 anys després, un grup d’skaters locals van aconseguir desenterrar-lo i recuperar-ne una part. I tant en la difusió com en la restauració arqueològica de l’spot maresmenc va jugar un paper important un dels personatges que apareixen en el vídeo del NO-DO: el més granat, amb bigoti i rínxols incipientment canuts, el que apareix patinant amb dues taules alhora i practicant el salt d’alçada. Un dels pioners de l’skateboarding patri i fundador, l’any 1975, de Caribbean Shop, la primera botiga especialitzada del país. Colectivo Bruxista, l’editorial obsedida per les subcultures, publica la biografia amb què l’escriptor, surfista i rei de la pista Hugo Clemente acaba d’homenatjar-lo en vida: Doc Caribbean. Memoria viva del monopatín.
Retorn al futur o un leprechaun amb un Seat 133
“L’skate, a principis dels 70, on funciona fort era a Madrid, Catalunya i el País Basc, aquests eren els tres pilars forts —m’explica en José Antonio Muñoz-Cuéllar (Madrid, 1953), a.k.a Doc Caribbean—. A Barcelona van muntar el primer spot privat d’Espanya. I arran d’això, a Madrid vam muntar el primer de públic, al Parc Sindical. El madrileny vam construir-lo els mateixos patinadors amb les nostres mans, amb terrenys públics cedits, basant-nos en fotos de les revistes i amb la direcció d’en Tomás Moreno, el pare d’un dels nois, que era ebenista. Era meravellós, però tenia els seus defectes. El de Barcelona era espectacular, però estava fora de la ciutat i calia pagar per entrar. I l’skater del new school considera que no ha de pagar per patinar, que el seu lloc és el carrer, així que el van acabar tancant i sepultant-lo. Farà cosa de 15 anys van venir a la meva botiga uns nois de Barcelona a preguntar-me per l’skatepark d’Arenys, i els vaig dir que conservava els plans del projecte. Es van posar bojos d’alegria, perquè així van saber per on començar a desenterrar per a trobar les pistes”. I és que qualsevol que s’hagi pujat mai sobre una fusta (o plàstic) amb rodes sap que en Doc era ja un veterà patinador —el més veterà de tots— quan els pipiolis vam començar a fer-nos beicons (en argot skater: raspadura amb futura crosta) als primers half-pipes.
Tot això no hi era imprès en paraules; els protagonistes en parlaven, però no existia un llibre així
La història del monopatí a Espanya es remunta al 1966, quan la marca guipuscoana Sancheski (polaquització de Sánchez, el cognom de la família propietària) patenta els primers monopatins europeus, l’icònic model de color taronja. No obstant això, calia tenir entrecuix (a més de calers) per a passejar-se patinant un d’aquests per qualsevol plaça ibèrica sense por d’exposar-se a la rifada general. “Vaig tenir el meu primer monopatí l’any 1968. Com estiuejava a Hondarribia vaig començar a fer surf, i en una botiga de Biarritz vaig veure’n un de la marca Chicago, però era massa car. Quan vaig tornar a Madrid, en una botiga al carrer Preciados, en vaig trobar un altre i aquest sí que me’l vaig comprar. Jo ja era una mica gran, devia tenir uns 15 anys quan vaig començar a patinar amb ell. La gent et mirava, però no era una cosa molt estranya. Fliparien més quan va arribar la primera febre de l’skate, cap al 75 més o menys. Abans, l’any 73, vaig anar uns mesos a estudiar anglès a la Universitat de Berkeley, i el primer dia, macho, passa un paio pel carrer a tota velocitat, sense fer soroll, fent giravoltes… Això per a mi va ser la bogeria, perquè el meu feia molt de soroll, era lent i no girava gens… Vaig córrer darrere d’ell per a preguntar-li on l’havia comprat. Em va dir que a Oakland, en una zona de negres. Vaig anar a aquella botiga i vaig gastar-me en un monopatí tots els diners que el meu pare m’havia donat per menjar durant tota l’estada”.
Les samarretes Powell les van començar a portar els skaters i la gent de casa bona, i les van acabar portant els del bakalao
A la tornada, en José Antonio no només començaria a bocabadar al personal patinant pels patis de la seva facultat, sinó que, davant l’enfebrada demanda, va posar-se a baratar amb peces de colors impossibles i plàstics ultralliscants que portava dels Estats Units, com el leprechaun que atresora l’olla de l’altra banda de l’arc de Sant Martí, aprofitant els seus contactes i el Tèlex del seu pare, fent servir com a magatzem el maleter davanter del seu Seat 133. Aquest negoci ambulant i subreptici, fruit de la passió i una certa guilladura, evolucionaria fins a convertir-se poc després en Caribbean Shop, la primera botiga especialitzada en cultura skater del país (i probablement, amb més de 50 anys a l’esquena, la més longeva del món). El malnom d’en José Antonio que dona títol al llibre li arribaria, però, anys més tard quan en un “Hallowheel” —una quedada nocturna per a patinar disfressats la nit de Halloween— va presentar-se vestit amb una bata blanca i els cabells blancs cardats. Algú va caure de seguida que era pastat a en Doc, el personatge de Retorn al futur (Robert Zemeckis, 1985) i per sempre més va convertir-se en Doc Caribbean. Als seus 71 anys, en Doc continua patinat i competint a tornejos internacionals.
De la ‘Panda del Moco’ als ‘bakalas’ i Felipe VI
Amb Doc i Caribbean com a punt de partida, el llibre d’Hugo Clemente llisca més enllà de la biografia per traçar la primera temptativa de construcció d’una genealogia de la cultura skater dins de les nostres fronteres (siguin les polítiques o les mitològiques, més difuses, que existeixen en el patrimoni oral de qualsevol subcultura). “Durant els dos anys que m’he passat a la botiga d’en Doc fent-li les entrevistes —em conta l’autor—, van sortir contactes amb persones que han volgut col·laborar. Ha estat una oportunitat, humil i reduïda, de començar a clavar les xinxetes en un mapa amb una sèrie de llocs i moments històrics. Qui va ser? En quin any? On va passar?… Tot això no hi era imprès en paraules. Els protagonistes en parlaven, però no existia un llibre així”.
Un altre dels molts al·licients del llibre és l’enumeració de la fauna al·lòctona que va arribar a orbitar al voltant d’un establiment especialitzat en una subcultura tan concreta, les inesperades concomitàncies amb elements socials que, almenys a priori, no tenien absolutament res a veure. Alguns exemples: per les pàgines de Doc Caribbean. Memoria viva del monopatín desfilen, com ho han fet durant dècades a la botiga per skaters del protagonista, des d’integrants de la temuda ‘Panda del Moco’ (un grup de pijos-macarres experts en arts marcials que van sembrar el terror a les discoteques de Madrid a principis dels 80), a ‘bakalas’ dels barris baixos de la capital, en sortir de l’after, a la recerca de les talles XXXXXS de samarretes Powell-Peralta, famílies de classe mitjana-alta fent cua per a comprar la versió de les Vans made in Alacant marca Caribbean, que van causar autèntic furor a l’època, membres de l’equip de vestuari d’Almodóvar, aristòcrates excèntrics com Jaime de Marichalar o, fins i tot, borbònics lacais del futur rei d’Espanya, Felip VI, als quals enviava allà a comprar-li adhesius molons de windsurf.
Barcelona s’ha convertit en un escenari inconfusible de la cultura del monopatí com pot ser l’skatepark de Venice Beach
“L’època del bakalao va ser una època molt forta —continua explicant-me en Doc—. Als skaters els hi molestava que els bakales portessin la seva mateixa roba, però moltes talles més estretes. També es perdien pels xandalls d’acetat amb les tres bandes d’Adidas. L’skater era més de pantalons i sabatilles amples. Quan els fabricants encara no les feien, ens ficàvem esponges a la solapa per a fer-les més amples. Després els fabricants ja van començar a fer-les grosses i esponjades… A les discoteques de classe alta com Pacha, Tartufo o Gitanillos no et deixaven entrar amb sabatilles i mitjons blancs, excepte si eren les Caribbean que fèiem nosaltres. I si anaves amb una samarreta Caribbean, també… No ho associo al pijerío. Jo tinc una teoria: crec que les modes passen de la classe baixa a la molt alta, i de la alta a la molt baixa. Un exemple: la classe alta va posar de moda els Loden, un tipus d’abrics que portaven ells, i de seguida van passar a portar-los gent de classe mitjana i mitja-baixa. O les bates de boatiné de la classe baixa, que fa uns anys la classe alta ha adoptat com a tres quarts. Doncs aquí el mateix: les samarretes Powell les van començar a portar els skaters i la gent de casa bona, i van acabar portant-les els del bakalao”.
I si l’skate desperta tanta fascinació interclassista i té aquesta capacitat per a agermanar cultures i credos, per què l’executiu de Jaume Collboni ha emprès una croada contra una subcultura que, des de fa molts anys, ha adquirit carta de naturalesa a Barcelona? (Parlo, per descomptat, del projecte de reforma de la plaça dels Àngels concebut per a expulsar als skaters.) Clemente, en part, em dona la resposta: “És una mica la història del monopatí: té una part una mica hipnòtica, que mola, però també té una imatge una mica perillosa, i se l’utilitza per a després fer-ho desaparèixer. Durant anys, a Barcelona, l’skate ha contribuït al seu boom com a indret turístic mundial. Per descomptat, no ha tingut el mateix impacte que els creuers, però no hi ha hagut una marca que es preués que no tingués als seus vídeos una secció fixa a Barcelona durant anys. Les marques tenen pisos on allotgen als més pros, que venen a patinar a llocs com la plaça del MACBA i altres spots de referència, i al final Barcelona s’ha convertit en un escenari inconfusible de la cultura del monopatí com pot ser l’skatepark de Venice Beach”.
És la història d’una espècie de personatge mitològic, però alhora és la d’un botiguer, que és el treball més ingrat del món
Doc Caribbean. Memoria viva del monopatín es presentarà aquest dijous a Caribbean Shop (és clar), a Madrid, i el pròxim dijous 11 d'abril serà el torn de Barcelona, a la llibreria +Bernat, on assistiran l'Hugo i el mateix Doc. El més habitual —en matèria llibresca— és que, o bé un es treballi les seves pròpies memòries, o bé un altre li dediqui una biografia hagiogràfica anys després que tothom s'hagi oblidat completament d'ell, quan l’interessat fa lustres que està mort i enterrat. “Com a escriptor —continua Clemente— em va fer moltíssima il·lusió poder accedir a un material que no és freqüent. És la història d’una espècie de personatge mitològic, però alhora és la d’un botiguer, que és el treball més ingrat del món. És una persona molt estimada, no només per mi, sinó per tota la comunitat, i ha sigut bonic poder escriure el llibre quan en Doc pot gaudir de l’homenatge. És una oportunitat per donar-li les gràcies. Ha sigut una cosa bella”.