Veient com estan les coses a la ciutat, no seria d’estranyar que molta gent decidís anar a passar les vacances a algun poblet perdut on hi hagi neu, igual que quan Joel Fleischman va anar a parar a Cicely, Alaska, per exercir la professió de metge. En el seu cas, però, no tenia cap intenció d’abandonar la seva vida a Nova York per acabar en aquell lloc remot que no li interessava, encara que al llarg de les 6 temporades i 110 capítols de la sèrie va anar canviant d’opinió en establir vincles amb tot un seguit de personatges amb qui també va connectar l’espectador. I va ser gràcies a ells, i als guionistes que escrivien les seves històries, que Doctor en Alaska es va convertir en aquest petit gran clàssic que val la pena recordar.
Ningú hi creia
Quan Joshua Brand i John Falsey van proposar la idea a la CBS, gairebé ningú creia que aquella producció pogués funcionar. Tot el que van poder obtenir va ser un pressupost minúscul i vuit episodis per omplir la graella d’estiu de l’any 1990. Però per sorpresa de tots, la sèrie va començar a tenir molt bones audiències, i les renovacions no van trigar a arribar.
Els espectadors es van enganxar a les excentricitats del doctor Fleischman i a la forma dinàmica, sovint fins i tot còmica, que tenia Rob Morrow d’interpretar el personatge. Però el que realment va fer que Doctor en Alaska funcionés va ser el meravellós poble de Cicely i els seus entranyables habitants, que van anar evolucionant amb els seus propis arcs excel·lentment dissenyats.
La màgia de Cicely
Si no fos per la relació d’amor-odi de Maggie amb el protagonista, o el caràcter del milionari Maurice, o la generositat de Holling i Shelly, o les reflexions de la recepcionista Marilyn, o els comentaris radiofònics de Chris, la sèrie no hauria estat mai el que va ser. Encara que la veritable màgia apareixia quan tots els personatges s’unien amb un objectiu comú, amb propostes socials extravagants que mantenien la comunitat unida com representacions artístiques, esports estranys o tradicions úniques del poble.
I si a tota aquesta màgia a la qual el doctor es va anar afegint a poc a poc li sumem la icònica introducció d’un ant passejant pel poble amb la música de David Schwarts, entenem d’on surten les més de 80 nominacions que va obtenir la sèrie i aquell Emmy a millor drama el 1992 o els Globus d’Or en la mateixa categoria durant dos anys consecutius.
Un final inexistent
L’única taca fosca de Doctor en Alaska la trobem en el seu final. O en l’absència d’aquest. A partir de la quarta temporada, Rob Morrow va començar a demanar que li pugessin el sou, tenint en compte l’èxit de la sèrie i els baixos salaris amb què havien començat quan ningú hi confiava.
Però els productors no van atendre les seves demandes. Van començar a reduir el seu paper i van donar més protagonisme als secundaris, fins al punt que van enviar al doctor a una reserva índia per substituir-lo per una nova parella de doctors. El canvi no va funcionar. Les audiències van caure en picat i la sisena temporada va ser cancel·lada sense un final satisfactori.
Una llàstima per una sèrie que hauria pogut ser rodona si no fos per aquest detall. Perquè no és més que un detall. Doctor en Alaska no necessitava un gran final que ho tanqués tot com passa a altres sèries, perquè la seva qualitat sorgia de la vida quotidiana d’aquells fantàstics personatges de Cicely, que li van robar el cor al doctor Fleischman i també a tots els espectadors.