La productora Minoria Absoluta ha presentat a la premsa el documental Generalísimo. La vida de Franco en color. La historia del dictador que marcó el destino de España, dirigit per Luis Carrizo i amb guió de Manel Lucas i el mateix Carrizo. Es tracta d'una pel·lícula que tanca una trilogia de films sobre la història d'Espanya basada en velles cintes acolorides (asseguren que és una forma d'apropar el cinema a públic que no està acostumat a veure imatges en blanc i negre). Completa, doncs, el cicle començat per España en dos trincheras, la guerra civil en color (2016) i 1939-1975. La España de Franco en color (2019). Generalísimo es va presentar la setmana passada a la SEMINCI de Valladolid i s'ha estrenat aquest dijous a les sales comercials. Aquest film ha estat possible gràcies a la participació de VEO Televisión y DMAX, i a la col·laboració de la Filmoteca Nacional.
Exhaustiva
Els productors d'aquesta pel·lícula presumeixen d'haver fet una gran feina d'arxiu amb aquest film. I no enganyen. Durant els 82 minuts de la cinta ens trobarem amb les imatges més icòniques del franquisme, però també amb vídeos molt menys coneguts. Veurem imatges de Franco al Marroc, de la seva vida familiar i, fins i tot, podrem veure les darreres imatges que va gravar l'oficialista documental Nodo, que no es van emetre perquè mostraven la decrepitud del dictador. Totes, en color, la qual cosa pot suposar algun atractiu, però també pot presentar alguns problemes: el Nodo va ser concebut, tècnicament i ideològicament, en blanc i negre, i sens dubte per entendre'l en la seva integritat cal veure'l en blanc i negre.
Tovet
Aquest documental es presenta com una eina per analitzar el franquisme amb la perspectiva que dona la distància. Podria haver estat, potser, una eina per oferir una visió diferent de dictadura. Però aquest objectiu no ha reeixit plenament. Certament, l'enfocament que presenta no és el de la propaganda franquista. Es deixa ben clar que Franco va ser un dictador. Es posa de manifest la seva propensió a la violència fins i tot abans de pujar al poder (al Marroc i a Astúries). I fins i tot s'evidencia la corrupció que genera el seu sistema polític. Però la violència del règim no es destaca al documental. Es citen, com de passada, els milers d'execucions franquistes després de la guerra civil, per després, molt més tard, citar el cas Grimau i cap a la fi del documental recordar els darrers afusellats pel règim. Sembla que entre un fet i altre, mentre Franco caçava i pescava, no hagués passat res més. I el cert és que va haver-hi una violència sistemàtica i continuada. Franco va ratificar, personalment, milers de penes de mort (només a Catalunya hi ha càlculs que eleven a 4.000 els morts per execució a la postguerra). Dia a dia, el dictador va posar la seva signatura a documents que comportaven l'execució dels seus adversaris. Però, a més a més, va desenvolupar una persecució sistemàtica contra tots els que reivindicaven la llibertat. Va haver-hi tortures, empresonaments, multes, expulsions de la funció pública... I tot això, encara que no fos executat personalment pel dictador, forma part, indubtablement de la seva biografia. Callar-ho és silenciar, de nou, a unes víctimes que ja van ser prou silenciades durant la dictadura.
Franco contra ningú
Generalísimo ignora del tot els enemics de Franco. Redueix la dinàmica política del dictador a unes intrigues de palau entre faccions del règim. I no es visibilitza una població que va resistir-se a la dictadura, des de dins i des de l'exili. Pràcticament no hi apareixen ni sindicalistes, ni etarres, ni capellans progressistes, ni catalanistes, ni defensors dels drets humans, ni anarquistes... I, en realitat, Franco es va dedicar, dia a dia, a combatre l'enemic que li apareixia per arreu. Va intentar eliminar-lo, físicament, després de la guerra, i va haver d'usar la repressió sistemàticament durant els 40 anys de dictadura. No es pot fer una biografia d'un dictador invisibilitzant el seu poble.
Franco i els altres
El documental se centra tant en el món de l'entorn del dictador que no permet entendre la complexitat de la dictadura. Explica les maniobres amb els diferents sectors del règim després de la guerra civil, i apunta el paper que assumeixen els tecnòcrates als anys seixanta. I insisteix molt en el paper dels Estats Units com a suport al règim. Però a la fi queda un gran interrogant: qui va governar Espanya durant els darrers anys de franquisme, quan al documental es deixa clar que Franco no era capaç de dirigir els destins d'Espanya per sí mateix? Aquesta és una pregunta essencial, perquè quan Franco es mor, molts dels seus col·laboradors queden vius, no són depurats i continuaran ocupant llocs de poder (a l'exèrcit, a la policia, a la judicatura, als ministeris...). I a la fi, això ens du directament a l'altra qüestió bàsica: Quina herència va deixar Franco a Espanya? Estava tot "atado y bien atado"?
Els fets, i la interpretació
Sorprén que en un documental que es presenta com a biogràfic hi hagi tan poc d'interés per la ideologia del personatge retratat. Generalísimo no intenta fer cap retrat ideològic en profunditat del personatge, més enllà de la menció al seu odi al comunisme i a la maçoneria. S'obvia per complet la seva relació amb el nacionalisme espanyol i la seva idea de l'Anti-Espanya (que al documental apareix, solament, a la fi, en el testament del dictador). Curiosament, en un documental com aquest produït des de Catalunya no hi ha ni una sola menció a la catalanofòbia ni a l'obsessió de Franco per la unitat d'Espanya. Un element sense el que és impossible entendre la seva dictadura, però sense el que tampoc és possible entendre el nostre present.
Més enllà del color
Generalísimo és un documental bonic. Ofereix, en color, imatges desconegudes del dictador, tot i que emmarcades en discursos sovint ben coneguts. Permet familiaritzar-se amb el món íntim del que es va fer dir Caudillo, amb els seus orígens, amb les intrigues que el van rodejar... Però queda molt lluny de ser el documental que es necessita l'any 2019, aquell que incorpori les reflexions sobre la dictadura que han anat realitzant els historiadors en els darrers anys i que, sobretot, expliqui el pes de l'herència de la dictadura en els nostres temps. Que no és poc.