Ells no sabien el que estava passant. I quan van saber-ho, no tenien recursos per frenar-ho: feia tres anys que els hi havien tallat l’aigua i no disposaven d’extintors. Per això, quan les flames van propagar-se ràpidament per tot el recinte degut a l’acumulació de materials altament inflamables, els passadissos van quedar atapeïts per la cridòria de més de 200 ànimes desesperades. No tenien escapatòria. Perquè poguessin ser evacuades només hi havia una porta d’emergència, situada a la tercera planta, i el pànic devia ser tal que moltes van intentar sobreviure llançant-se per la finestra. Aquella nit freda del 9 de desembre del 2020 van morir al menys 5 persones en l’incendi d’una nau ocupada al barri badaloní de Gorg i més d’una vintena van resultar ferides. O potser van ser més. Com poden recomptar-se amb certesa les vides que no compten?
“La història ens ha afectat i sort que ho ha fet perquè, si no ho fes, crec que tindríem un problema greu”. Qui parla és Adri Salido, codirector junt amb Gian Marco Benedetto de Burned Souls, un curtmetratge disponible a Filmin que parla de la pobresa energètica, de la falta continua d’oportunitats i de la discriminació que pateix la comunitat afrodescendent al nostre país. Però, sobretot, de les persones que ho van patir. “Mentre les agències i els mitjans generalistes s’encarregaven de gravar el minut a minut de la tragèdia, nosaltres ens limitàvem a parlar amb les persones involucrades i sempre vam tenir molt clar que la nostra feina seria diferent, una aproximació més realista i humana dels fets”.
Mamadow Gieye va sobreviure a l'incendi de la nau, que va passar la nit del 9 de desembre del 2020. / Gian Marco Benedetto
Més enllà dels dies immediatament posteriors a l’incendi, a les víctimes no se’ls ha donat massa espai mediàtic, tot i ser protagonistes de la pitjor conseqüència que té la misèria energètica; tot i ser un col·lectiu summament vulnerable, menyspreat per les administracions, que no té oportunitats d’aconseguir un futur millor i que, quan ho intenta, sovint perd la vida. Pels dos fotoperiodistes era imprescindible anar molt més enllà i explicar què passa a les perifèries de les ciutats amb els centenars de persones migrades que intenten sobreviure dia a dia. Amb aquesta idea, van tirar endavant el projecte amb l’ajuda de José Bautista, guionista expert en muntatge audiovisual i sonor. “La nostra missió no era guanyar un Oscar o un Emmy; només volíem fer un homenatge a les víctimes i posar-los nom i cognom”, comenta Salido. Per això mateix, el documental no posa el focus en la versió oficial o política del succés. De fet, totes les beques, ajudes o les peticions de suport per la investigació que han demanat han estat sistemàticament denegades.
Condemnats a l’oblit
“El meu primer dia, quan vaig arribar de l’avió, vaig dormir a Arc de Triomf i un amic que vaig trobar-me allà, paisà meu, em va dir que anéssim a Gorg, que allà hi havia una casa i que hi havia gent que dormia allà, una casa per nosaltres, pels negres”. Mamadow Gieye vivia il·legalment al magatzem per no dormir al carrer i és un dels supervivents que sí ha volgut parlar a Burned Souls. “Hi havia persones que ho van perdre tot a la nau i que per ràbia i frustració volien que el seu missatge arribés; altres tenien por de sortir perjudicats si parlaven davant d’una càmera o, inclús, que arribés a les seves famílies”, expliquen els directors del documental. Molts migrants intenten, a través de les xarxes socials, donar una imatge de la seva vida que no es correspon amb la realitat.
Eren les 21h quan Mamadow va escoltar un soroll a baix. Poc després, algú cridant que tots moririen. Al passadís, allà on hi havia un piló de capses preparades per enviar a l’Àfrica, el fum omplia l’ambient mentre cadascú intentava salvar la pell. La ferralla apilada cremava de pressa. Mamadow s’emociona mentre ho explica perquè aquella nit va perdre una amiga i ja no l’ha tornat a veure mai més. “Quan la vaig pujar cap a dalt, pel cap, em va dir que li estava fent mal, i quan la baixava ella mateixa sabia que anava a morir. Em va dir que, si us plau, no la deixés allà sola i jo li vaig dir que no la deixaria sola, que aniríem fins al final i que sortiríem vius els dos. Li vaig prometre”.
La majoria de persones instal·lades a la nau incendiada a Badalona eren africanes, sobretot de països com Senegal o Gàmbia. Moltes portaven més de 10 anys compartint espai amb altres migrants, la majoria en situació irregular i en unes condicions summament precàries, sense cap subministrament donat d’alta. Dues setmanes després de la tragèdia, el Síndic de Greuges va presentar un informe on demostrava que no s’havia seguit cap protocol. També, que el que va passar allà no era un cas aïllat: segons les dades, en aquell moment a Catalunya hi podia haver uns 77 assentament on hi malvivien al voltant d’unes 400 persones - sempre en xifres aproximades, perquè no hi ha cap cens fiable que tingui en compte les tantes persones migrades que intenten guanyar-se la vida al país. Però després que la tragèdia del Gorg omplís diaris i telenotícies, va arribar el silenci. “És el que sol passar amb la majoria de problemàtiques socials; quan el tema està a l’agenda tothom hi està implicat, però en la majoria de casos només s’ofereixen solucions provisionals que s’acaben esvaint”, lamenten Salido i Benedetto.
Salido i Benedetto: "Quan el tema està a l'agenda tothom hi està implicat, però en la majoria de casos només s'ofereixen solucions que s'esvaeixen"
Unes solucions que tampoc van posar al centre les repatriacions dels cossos ni com afecten aquestes situacions a la salut mental. Si bé es té constància que algunes de les víctimes van rebre suport psicològic de manera puntual, la resposta majoritària de les institucions va ser donar-los l’esquena i molts d’ells, sense cap fil de llum, expliquen al curt documental que no saben com gestionar la vergonya del fracàs. Com en Youssef. “Em desperto pel matí, prenc les meves pastilles, a vegades surto, a vegades no surto perquè tinc alguns problemes mentals i perquè ara només estic pensant en el suïcidi perquè no tinc res: no tinc diners, ni amics, ni família, ni feina, ni papers... no tinc res”. No hi ha floritures en la seva veu narrativa perquè no cal. Els testimonis, amb una sinceritat crua i angoixant, pesen massa.
El cartell del curt documental Burned Souls, disponible a Filmin. / Foto: Gian Marco Benedetto | Grafisme: MarAlaVirulé
Les traves del bon periodisme
La principal intenció d'Adri Salido i Gian Marco Benedetto és obrir els ulls a la gent perquè casos com el de Badalona deixin de ser invisibles, i ja estan treballant en altres formats que permetin explicar la situació d’aquestes persones. Però la seva gran satisfacció és haver contribuït a que aquest col·lectiu confiï una mica més en el periodisme. Les persones afectades han rebut aquesta feina amb els braços oberts, tant que tots dos van poder anar a l’enterrament de tres de les víctimes mortals de l’incendi al Tanatori de Badalona. Va ser la nit de Nadal. “Veure i poder enregistrar la cerimònia de comiat, mitjançant el ritual musulmà i amb tots ells, va ser un dels moments més bestials i és una cosa difícil d’oblidar”.
A part de ser una denúncia flagrant contra un sistema que menysprea i denigra les persones que fugen dels seus països buscant una vida millor, Burned Souls és una crítica implícita contra un periodisme que premia el click per damunt del valor i on els conflictes socials no hi tenen cabuda, excepte quan són temes noticiables que s’ha de publicar per pura competició empresarial. També, contra uns mitjans que només se centren en les breaking news i que paguen quantitats ridícules per un contingut de qualitat. Els dos fotoperiodistes i directors del documental ho han viscut de prop durant les seves carreres, més com a norma que com excepció, i també quan van començar a moure’s perquè la feina feta tingués repercussió.
Moltes víctimes arrastren traumes i greus problemes psicològics. / Adri Salido
“La salut del periodisme a nivell nacional és endèmica; per una peça que t’ha portat mesos et poden pagar menys de 100 euros i nosaltres no estem disposats a regalar la nostra feina”, diuen. Mentre Filmin va interessar-se pel seu curt, se senten decebuts perquè els mitjans nacionals no han recolzat una història que, diuen, està ben feta i explica la realitat d’una situació que està passant a casa nostra. Però ni això ha servit perquè el principal mitjà audiovisual de Catalunya se’n fes ressò. “Ens van demanar si podíem passar-los el material de forma gratuïta, al·ludint falta de recursos. Sembla de broma, però no ho és i aquesta és la situació real dels mitjans al nostre país”.