Podria ser el títol d’un thriller nord-americà que va del segrest d’una noia prima i potser rossa. Però segur que en un gir final (que possiblement algun espectador hauria previst una bona estona abans), l’investigador guapo i potser també una mica ros descobriria els malfactors i els abatria a trets. Podria ser això. Una pel·li de diumenge a la tarda que has oblidat dilluns al matí. També podria haver estat una cançó de la Natalie Imbruglia que hauríem cantat a principis dels dos mil a les discoteques. Una cançó una mica melancòlica que ens faria pensar en algú en qui un dia vam confiar i que ens va fer mal. Podria ser, fins i tot, un eslògan que hi hagués en forma d’adhesiu a les mateixes discoteques on cantaríem Don’t trust strangers i que buscaria alertar de la presència d'abusadors que et dipositen droga a la beguda. Però no. És el missatge enigmàtic dels cartells de l’AP7 que aquest estiu he llegit unes quantes vegades.
Tu vas conduint amb aquella letargia de l’estiu a l’asfalt i veus les lletres grogues dels cartells il·luminats que normalment diuen coses molt terrenals i concretes, informatives, com “Velocitat controlada per radar” o “A 3 km accident” i, de cop, res a veure: la carretera et fa arribar un avís que és gairebé com una lliçó de vida, un saber complex a partir d’un lloc comú. Inoculat en aquell moment de conducció, pots tenir por que qui portes assegut a darrere, si és que portes algú a darrere, et vulgui apunyalar (en el sentit més metafòric, si voleu). Desconfia sempre de la bondat dels altres. Pensa que el que semblen paraules amables poden ser una farsa per aprofitar-se de tu. Els senyors que decideixen quin missatge fer arribar a milers de persones que transiten per les autopistes ens recorden que sempre, sempre, hi ha el risc que aquell desconegut et vulgui perjudicar. El missatge planteja dubtes molt profunds, és clar. Com qui són els “strangers” (perquè el missatge està en anglès), a qui s’adreça o què vol dir confiar en algú. I, sobretot, per què no he de fer-ho. Tu vas de vacances a algun lloc, a passar uns dies a la platja de Coma-ruga, per exemple, doncs grava’t a foc que no pots refiar-te de les intencions de ningú.
La carretera et fa arribar un avís que és gairebé com una lliçó de vida, un saber complex a partir d’un lloc comú
La roda punxada
Potser amb això en tindria prou per estirar la reflexió. L’advertiment gairebé paternofilial dona de si: la por de l’altre, del que ens és desconegut. Però després de veure’l no he pogut evitar posar-me a buscar a Internet per què ho deien. Es veu que els cartells tenen una versió més llarga: “Flat tire? Don’t trust strangers”. Prometo que no he vist cap vegada la primera part, la de la roda punxada. L’interrogant augmenta la incomprensió, però ens dona un concret automobilístic. Al final he descobert que avisen de situacions de falses panes en zones una mica aïllades que acaben en robatori. Però llavors encara ho he entès menys: quines probabilitats tens, si vas per l’autopista i veus algú que reclama ajuda, que sigui un conegut teu? Ben poques. L’advertiment pot ser terrible: no ajudis a ningú a la carretera perquè segur que serà un desconegut.
Si ho hem d’elevar acabaré dient que, a vegades, tots som uns desconeguts per a nosaltres mateixos
La Direcció General de Tràfic m’anima a no oferir ajuda a qui me la demani, doncs. I llavors no he pogut evitar pensar en una imatge desoladora: la de tots aquells a qui se’ls rebenten rodes de veritat i ningú para a ajudar-los. De fet, jo necessitaria ajuda si anés sola i hagués de canviar una roda. Confiaria en mi si em trobés per la carretera? Ho trobo tot molt complicat. I més venint d’uns cartells que volen clarificar les coses i aportar informació. “Don’t trust strangers”, interpreta-ho com vulguis. I el cert és que el cartell tenia uns quants píxels que no funcionaven i costava llegir bé la frase. Si us soc sincera, no inspirava gaire confiança. Però si ho hem d’elevar acabaré dient que, a vegades, tots som uns desconeguts per a nosaltres mateixos.