“Sempre vaig saber que treballava com a actor, però no sabia l'abast de tot el què havia fet". Això deia Kiefer Sutherland, l'etern Jack Bauer de la sèrie 24, en una entrevista que promocionava Forsaken (2015), un western que coprotagonitzava amb el seu pare. Sutherland junior recordava l'època en la qual va decidir seguir les passes del seu progenitor i dedicar-se a la interpretació, i probablement li va anar de conya per no sentir tot el pes d'un cognom que és història del cinema. Aquesta referència a l'abast de la carrera de Donald Sutherland (1935-2024) ve a tomb perquè a les darreres hores, i abans de tancar l'ordinador empipat com una mona, he comptat una desena d'obituaris que destaquen al titular que el nostre home era conegut per obrir Els Jocs de la Fam.

És evident que tota una generació el recorda, o el reconeix, com el corrupte i feixista dictador Coriolanus Snow, dissenyant les proves mortals d'aquests distòpics gladiadors, en una exitosa franquícia destinada al públic adolescent. Però reduir una trajectòria tan extraordinària a la fam de la Katniss Everdeen és com escriure un panegíric sobre Leo Messi i destacar que fou la gran estrella de l'Inter de Miami. Que el seu fill, Kiefer, hagi afirmat que era un dels actors més importants de la història del cinema podria prendre's com una exageració pròpia de l'amor incondicional. Però a les darreres hores hem vist algunes reaccions que van en la mateixa línia de gent com Helen Mirren (“era una llegenda, un intèrpret amb una gran intel·ligència i una profunda sensibilitat”), Rob Lowe (“mai oblidaré el seu carisma i el seu talent”) o com els cineastes Ron Howard (“era un dels actors més fascinants de tots els temps”), Roland Emmerich (“era una veritable icona”) o Edgar Wright (“era un dels meus actors favorits, una presència divertida, lacònica o intensa en tantes pel·lícules memorables”).

Més de 150 pel·lícules demostren l'increïble llegat que deixa aquest canadenc, qui, tornant a la saga de la Fam, explicava que hi va participar esperant que la generació mil·lennista es despertés de la letargia, deixés els mòbils a un calaix, i s'aixequés en una revolució tan necessària com la que ell mateix va viure a finals dels anys 60.

En aquella època de canvis estructurals, Donald Sutherland es va significar com a activista d'esquerres, donant suport a les Panteres Negres i fent oposició a la Guerra de Vietnam. Fins al país del sud-est asiàtic va viatjar en una gira antibel·licista amb la seva íntima, i revolucionària, amiga Jane Fonda, companya a pel·lícules tan significatives com Klute (Alan J. Pakula, 1971) o Material americano (Alan Myerson, 1973). Quan l'any 2017 es van desclassificar centenars de documents secrets vam saber que la CIA l'havia inclòs en un llistat de vigilància de l'Agència de Seguretat Nacional. I aquest
perfil incòmode per l'establishment nord-americà es va filtrar en alguns personatges tan icònics com el d'aquell èxit contracultural anomenat M*A*S*H (Robert Altman, 1970), que després tindria una encara més exitosa versió televisiva.

I mai va deixar d'expressar les seves idees, per molestes que fossin. Per exemple, quan l'any 2019 va rebre el Premi Donostia al Festival de Sant Sebastià, va parlar sense massa esperança del futur del planeta: “Tinc fills i nets i els deixarem un món en el qual no podran viure. El que està fent Nacions Unides amb el canvi climàtic és una merda”.
 

El senyor de la guerra... i del terror

Paradoxalment, un grapat de les més rellevants interpretacions de Donald Sutherland pertanyen al cinema bèl·lic: com Els Dotze del Patíbul (Robert Aldrich, 1967), Els herois de Kelly (Brian G. Hutton, 1970), Ha arribat l'àguila (John Sturges, 1976) o L'ull de l'agulla (Richard Marquand, 1981). En totes elles va deixar empremta, i són clàssics indiscutibles quan recopilem els millors títols situats a la Segona Guerra Mundial. Però, si m'obligueu a escollir, hi ha tres interpretacions claus a la seva carrera. Dues d'elles en dues de les millors pel·lícules de terror de tots els temps: Amenaça a l'ombra (Nicolas Roeg, 1973) era una magistral exploració del dolor, la pèrdua i el dol, barrejada amb inquietants elements sobrenaturals, en un viatge a Venècia d'un matrimoni que ha vist morir la seva filla petita. Amenaça a l'ombra també passaria a la història per una atrevida, i molt dolorosa, escena de sexe entre l'actor i Julie Christie, però pocs films provoquen calfreds similars. I si n'hi ha algun, també hi apareixia el nostre home: el seu crit assenyalant amb el dit a La invasió dels ultracossos (Philip Kauffman, 1978) és potser la imatge més recordada de la seva llarguíssima trajectòria. I la tercera de les interpretacions que haurien de titular qualsevol text sobre Sutherland és la que va fer a Gent corrent (Robert Redford, 1980), un poderós drama sobre la família i la mort que va demostrar que l'actor era un camaleó amb mil i un recursos, també en el camp del drama.

És impossible reduir en un article la quantitat d'emocions que Donald Sutherland i el seu bestial talent van encomanar als espectadors

El seu físic imponent, quasi metre noranta d'alçada, la seva mirada trapella, i aquell somriure ambigu que tenia van ajudar que mai fos senzill catalogar-lo, i va obrir les seves opcions de passar de papers protagonistes a rols secundaris. Era un d'aquells actors que sempre millorava la pel·lícula en què participava, per dolenta que fos. I en més de 150 treballs pel cinema, n'hi ha unes quantes de mediocres. Però les bones pesen, i la seva presència mai no fallava.

Era un d'aquells actors que sempre millorava la pel·lícula en què participava

És impossible reduir en un article la quantitat d'emocions que Donald Sutherland i el seu bestial talent van encomanar als espectadors, però, a banda dels films ja citats, també va treballar per a Bernardo Bertolucci (a Novecento, 1976) i per a Federico Fellini (a Casanova, 1976), i encara podríem destacar un grapat més de feines, com Johnny va agafar el fusell (Dalton Trumbo, 1971), Como plaga de langosta (John Schlesinger, 1975), El primer gran asalto al tren (Michael Crichton, 1978), Desmadre a la americana (John Landis, 1978), Una àrida estació blanca (Euzhan Palcy, 1989), Llamaradas (Ron Howard, 1991) o, fent d'inoblidable gola profunda del fiscal Kevin Costner a la magistral JFK (Oliver Stone, 1991), on amb un monòleg en tenia prou per ensenyar a qualsevol què significa ser bo en la seva professió. Sense oblidar aquell astronauta amb greus problemes de miopia que s'apunta a una missió espacial de la tercera edat a la deliciosa Space Cowboys (Clint Eastwood, 2000).

Va guanyar un Oscar honorífic perquè, molt probablement, l'Acadèmia es posava vermella de vergonya per no haver-lo nominat mai

A partir de meitat dels 90 es va convertir en secundari de luxe a èxits tan diversos com Esclat (Wolfgang Petersen, 1995), Tiempo de matar (Joel Schumacher, 1996), The Italian Job (F. Gary Gray, 2003), Cold Mountain (Anthony Minguella, 2003), La millor oferta (Giuseppe Tornatore, 2013) o Ad Astra (James Gray, 2019). Va guanyar un Oscar honorífic perquè, molt probablement, l'Acadèmia es posava vermella de vergonya per no haver-lo nominat mai. Mai. Una vegada li van preguntar com li agradaria ser recordat, i ell va respondre: “Amb generositat”. Veient una ombra tan extraordinàriament allargada com la de Donald Sutherland, la generositat no és necessària, perquè el seu descomunal llegat supera, ho miris per on ho miris, inaugurar jocs de la fam. Com el de Messi i els seus gols a Miami. Descansi en pau una enorme llegenda del cinema.