Recordo la primera vegada que vaig sentir que se'm tractava diferent per ser una redactora dona. No diré per culpa de qui ni què va passar ni especificaré detalls aspres: és evident que no vull represàlies o rèpliques o que demà se'm puguin omplir les orelles d'excuses i a sobre m'hagi de sentir jutjada. Així estem: no ens atrevim a dir els noms i cognoms que ens envien al forat buit del descrèdit. Però estava explicant que recordo perfectament aquell primer instant en què em vaig sentir petita i burra i emprenyada i absurda per ser una redactora dona i va ser perquè passats uns segons de la patacada vaig rebre un whatsapp de la companya de davant, que s'ho estava mirant tot de reüll i dissimulant bastant malament rere la pantalla del seu ordinador. Tia, estàs bé?

Les dones amb qui treballo i jo parlem l'idioma de la contenció i la serenitat fingida. És el que s'aprèn obrint molt les parpelles, com si ens hagués entrat alguna cosa dins, i mantenint la pupil·la quieta, gairebé fixa, mentre s'afina el timpà en senyal de socors i empassem saliva. Practiquem molt, la veritat, perquè estrany és el dia que no percebem que alguns saben més que nosaltres perquè som més nenes i més innocents, una mica més curtes per opinar sobre coses importants. Així que hem après el nostre propi llenguatge a base de cops i travetes i cops de colze i veus fortes que traspassen l'aire: com les valentes.


Les trepitjades es noten ràpid, i com sabem que és perquè tenim tetes m’ho han preguntat moltes vegades i jo sempre responc el mateix: que això simplement se sap. El paternalisme és tan imperceptible però tan sorollós tota l'estona, tan indigerible que erosiona l'autoestima, igual que un mal d'amors adolescent, però molt pitjor. La simptomatologia és un formigueig tremolós a la boca de l'estómac que et puja pel coll, com una bola de foc, i tens tant malestar i tantes ganes de vomitar que tems amb totes les teves forces que algú noti com t'encongeixes seient endins. Abans que això passi, solem baixar al carrer de la ploreria i busquem un raconet on calmar-nos. La majoria de les vegades els homes amb qui treballo ni se n'assabenten i aquest també és el problema.

Les trepitjades es noten ràpid, i com sabem que és perquè tenim tetes m’ho han preguntat moltes vegades i jo sempre responc el mateix: que això simplement se sap

Les dones amb qui treballo i jo sobrevivim a la gota xinesa testosterònica perquè busquem moments de desfogament en què ens permetem no aguantar el tipus i gestionar l'ansietat. De vegades només uns breus segons en què diem prou, estem fartes, ja no podem. I quan això passa sempre hi ha alguna de nosaltres buscant la mirada de l'altra per reivindicar un no estàs sola, t'entenc, després parlem. Així ens fem fortes i passem una altra jornada. Quantes vegades hem compartit sororitat i escenes de caps esgotats que reposen a l'espatlla per suportar l'atrezzo. En quantes ocasions repetides hem reconvertit l'harem en assemblea i allà, recollidetes al menjador o al bany, ens hem abraçat fort per ofegar la ràbia i hem acabat caricaturitzant l'escena i rient sense parar.

No totes som amigues, algunes probablement ni ens caiem bé o no hem parlat mai. Tanmateix, les vint-i-nou hem viscut un abús a la discoteca, la por d'anar soles per un carrer fosc i el llast de la síndrome de la impostora alguna vegada, així que potser no cal validar el nostre suport unànime amb cerveses fora de la feina: som les que hem tingut pànic a la pàgina en blanc després d'escoltar que altres eren millors i les que hem abaixat el cap sense voler, de mala gana, per sortir indemnes del núvol tòxic de la masculinitat fràgil, i això sempre ens posarà en el mateix costat de la balança. Ara les miro i penso en elles com les protagonistes de La puerta violeta i del Run the World, les mares i les filles de l'Ay, mamá, nasty girls fantàstiques: paies que sempre intenten fer-ho el millor que poden. Gràcies, sort de vosaltres.